Guanyarem

Antoni Bassas.

Novament, 4 de juliol. Aquest any, els Estats Units celebraran el 234è aniversari de la proclamació de la independència. El país no fa la seva millor cara, precisament. Té un 9,5% d’atur que no se’n va ni amb aigua calenta. Els estralls de la pitjor recessió des del crac del 1929 encara es noten: negocis que tanquen, famílies que no poden continuar pagant la hipoteca, estudiants que han de posposar el somni d’entrar a la universitat. La guerra de l’Afganistan ja s’ha convertit en la més llarga de la història nord-americana i tampoc està clar que l’estratègia d’Obama de posar-hi 30.000 soldats més acabi amb una victòria, sigui el que sigui el que vulgui dir això en el context de la inacabable guerra contra el terrorisme inaprehensible.

I tot i això, aquí teniu Obama valorant les xifres de l’atur: “Diumenge és 4 de juliol. I aquesta data ens recorda una cosa: que Amèrica mai s’ha fet enrere davant un repte. Hem entomat el que ha vingut, i no ens hem acovardit. Hem pencat més durament, hem innovat, hem competit, i hem guanyat. Això és al nostre ADN”.

Estatut retallat, resposta parlamentària

Ramon Tremosa.

Aquesta setmana hem conegut finalment el que ja sabíem que passaria: que l’Estatut de Catalunya sortiria qualitativament amputat del seu pas pel Tribunal Constitucional. Ara se’ns convida a una manifestació, a la qual s’hi ha d’anar, però és en seu parlamentària, i també com més aviat millor a les urnes, on cal que aquesta sentència tingui conseqüències polítiques. El govern català ha estat impotent en els darrers set anys per a ser influent a Madrid i ara massacrar l’Estatut no té cap cost per al govern espanyol. Com sempre, Alfonso Guerra ens desafia coneixent la nostra feblesa, amb el seu “no passarà res” després de la manifestació. Em sembla que ens cal anar amb compte amb a l’hora de treure pit: estem més febles del que pensem i a Madrid els alts funcionaris de l’Estat ho sabem. La retallada de l’Estatut la vaig conèixer a Bilbao, on 46 eurodiputats del grup liberal-demòcrata del Parlament Europeu hi hem fet una visita de dos dies, per tal conèixer el sistema de concert econòmic basc, i on la gent del PNB ens han acollit extraordinàriament bé. Què hem de fer a partir d’ara?

El significado de las palabras

Lluís Foix.

El primer paso para deformar la realidad es cambiar el sentido de las palabras. Hace más de veinte siglos Confucio dijo que si hubiera sido gobernante lo primero que habría hecho es confeccionar un diccionario para que cada palabra tuviera su significado exacto.

Es frecuente en el mundo periodístico y político la utilización con vergonzosa banalidad palabras equívocas que conducen a la confusión. En estos tiempos de comunicación global hay que recuperar la lengua en su sentido más noble y humanista. La salvación nos llegará por la escritura y por el lenguaje. Los conflictos políticos se dirimen con un torrente de palabras que producen escalofrío.

Estamos rodeados de un nuevo analfabetismo, dice George Steiner, el analfabetismo de los que pueden leer palabras ásperas y palabras de odio y de relumbrón, pero que son incapaces de comprender el sentido del lenguaje en función de su belleza o verdad.

Han mort l’Estatut, Visca l’Estat català!

Uriel Bertran.

Diuen que al llarg de la història sempre hi ha hagut una diferència essencial entre l’Imperi Britànic i l’Imperi Espanyol respecte al tracte i la negociació que ambdues metròpolis han mantingut amb les seves colònies quan aquestes han aconseguit la seva independència. Així, l’Imperi Britànic, ha  aconseguit  arribar a acords amistosos amb les colònies encara que fos  el minut abans de la proclamació de la independència, per contra, l’Imperi Espanyol,  només s’ha plantejat arribar a acords amb les colònies el minut després de la proclamació de la independència, quan ja era impossible un arranjament amistós. L’Estat espanyol sempre ha calculat molt malament la correlació de forces entre el poder central i la colònia, i així li ha anat, foragitat d’arreu i  avui un estat en ruïna, espoliador i antidemocràtic.

No ens ha d’estranyar, doncs, la liquidació de l’Estatut que ha practicat el Tribunal Constitucional. Només negociaran el minut després de la proclamació de la nostra independència, quan ja no els serveixi de res. És la doctrina espanyola –ara constitucional-  de sempre, la del tot o res. Un diari digital espanyol ho tornava a deixar clar aquests dies: “Señora Cataluña: deje de refunfuñar y, si no está a gusto, ¡váyase!… ¿A que no tienen agallas para proclamarse independientes?”

El mestre Cuyàs i els spin doctors

Toni Aira.

Què hi ha de més bonic que aquells qui de sempre has mirat d’imitar (matusserament, és clar) girin per un momentet la vista avall i et diguin “hola!”?? Doncs bé, en Manuel Cuyàs ara fa uns dies va fer més que això. Aquí el meu agraïment al mestre (ara segur que si llegeix això està fent que no amb el cap) i l’article en qüestió:

Riure o no

Llàstima que no siguin a temps d’anar-hi, els que no hi han pogut anar, però Artur Mas, candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, ha celebrat durant unes quantes setmanes seguides una mena de mítings que amb el nom de DOC Sessions han donat una mica de joc nou en mig de tants actes electorals que són com mastegar pa d’ahir.

DOC Sessions és un nom estrany, d’aquells que no saps si pronunciar en català o en anglès –o que quan vols dir en català et surt en anglès encara que no en sàpigues–, i que a mi em recorda els spin doctors de Toni Aira. Toni Aira és un jove periodista i teòric de primera que va escriure un llibre sobre les ments que s’empesquen les grans campanyes polítiques americanes i aconsellen com han d’actuar i què han de dir els candidats. Aquestes ments reben el nom de spin doctors, que és a la vegada el títol del llibre de Toni Aira que fa dos anys li va valdre el premi Trias Fargas d’assaig polític.

Hem estirat més el braç que la màniga?

Jordi Serrano.

Hi ha frases com aquesta que han fet fortuna. Sembla que, a més, tots hi hàgim d’estar d’acord. Deixeu-me discrepar, és que si no discrepo no em sento bé, per seguir la corrent no cal escriure. Crec que és una frase que està carregada d’ideologia reaccionària i que segurament és capaç d’expressar alhora moltes mentides. Intenta amagar-nos el fet que hi ha culpables de la crisi i el que és pitjor, ens vol fer creure que el culpable ets tu amic lector i jo. Quina barra!

Hi ha persones que tots coneixem que han estirat més el braç que la màniga, uns perquè quan ja tenien 32 anys han decidit viure junts i comprar-se un pis (potser s’han precipitat i el que havien de fer era esperar-se a tenir 60 anys i llavors anar a la Clínica Dexeus a veure si podien tenir un fill), altres perquè es van comprar un cotxe una mica més gran del que es podien permetre i els de més enllà simplement perquè se’n van anar de vacances a un país llunyà amb un crèdit, quan el que havien d’haver fet era anar-se’n a un càmping de la costa.

Punt i a part

Salvador Cardús.

Tot és més clar. Els dos partits grans del Parlament de Catalunya, PSC i CiU, amb la inestimable companyia d’ICV, i a la desesperada, volien retardar la sentència cantada del Tribunal Constitucional fins després de la convocatòria electoral. L’objectiu? Poder-hi arribar a les fosques. Però han provocat el contrari. Un tribunal acostumat a arribar a la feina a migdia i plegar a mitja tarda, n’ha tingut prou amb un dilluns per desfer totes les ambigüitats en les quals els catalans havíem anat posant les esperances d’horitzó nacional. No: la Catalunya que volen els catalans, ni tan sols la que accepten els unionistes més moderats, no té cabuda dins la Constitució espanyola. Per dissimular-ho, per evitar haver de plantar cara, amb el pas dels anys, havíem anat embolicant la troca amb una retòrica cada vegada més confusa. Tant, que alguns creien que realment existia un Estat plurinacional, que l’autonomisme era d’arrel federal o que un referèndum era senyal del reconeixement de la sobirania de la nació catalana. El Tribunal Constitucional, la veu més sobirana de totes perquè és l’intèrpret legítim de la Constitució espanyola, ho ha deixat ben clar per si algú encara no ho havia entès: només hi ha una nació, indissoluble, esquerpa a la diversitat –especialment a la de les llengües–, i només hi ha un poble, l’espanyol, gasiu i orgullós de la seva única sobirania. Només hi ha una autoritat impositiva per espoliar el 10 per cent o el que li plagui de la riquesa produïda pels catalans, i només hi ha una justícia, que és la seva. L’autonomia catalana anava despullada i tothom en lloava les grans vestimentes que li anàvem inventant. S’ha desfet l’engany, s’han acabat les ambigüitats, i qui vulgui apuntar-se a l’unionisme amb Espanya, ja sap quin peu calça.