El comentaristes que segueixen l’actualitat cubana encara se’n fan creus. Després de quatre anys, Fidel Castro, oficialment retirat de la vida política per una greu malaltia que l’havia obligat a ser operat diverses vegades, a 84 anys –els va fer el mes passat–, ha fet una aparició a les escales de la Universitat de l’Havana –un escenari que coneix molt bé des de la seva època d’estudiant de dret– per pronunciar un míting de 45 minuts, dempeus, amb veu potent, davant un auditori majoritàriament de gent jove.
La resurrecció de l’històric dirigent cubà ha deixat perplex tothom, no sols per la forma física de què es vanta –afirma que s’ha totalment guarit de la malaltia intestinal que l’havia obligat a delegar la presidència del país al seu germà, el general Raúl Castro–, ni per les coses que diu –la denúncia del perill d’una conflagració nuclear derivada del conflicte que oposa els Estats Units i Israel amb l’Iran–, sinó per l’oportunitat del moment escollit.
Considerat com un dels màxims campions del narcisisme-leninisme, Fidel, en un tres i no res, ha acaparat novament els titulars de la premsa mundial: ha pres protagonisme als dissidents polítics, ha fet passar a un segon pla l’acord recent amb l’Església cubana per continuar fent sortir gent de les presons i ha rematat la jugada amb una llarga entrevista al diari mexicà La Jornada, on ha reconegut la seva responsabilitat en la persecució dels homosexuals durant els primers anys de la revolució cubana. El súmmum.