Fidel i els ‘mari-con-sones’

Xavier Vinader.

El comentaristes que segueixen l’actualitat cubana encara se’n fan creus. Després de quatre anys, Fidel Castro, oficialment retirat de la vida política per una greu malaltia que l’havia obligat a ser operat diverses vegades, a 84 anys –els va fer el mes passat–, ha fet una aparició a les escales de la Universitat de l’Havana –un escenari que coneix molt bé des de la seva època d’estudiant de dret– per pronunciar un míting de 45 minuts, dempeus, amb veu potent, davant un auditori majoritàriament de gent jove.

La resurrecció de l’històric dirigent cubà ha deixat perplex tothom, no sols per la forma física de què es vanta –afirma que s’ha totalment guarit de la malaltia intestinal que l’havia obligat a delegar la presidència del país al seu germà, el general Raúl Castro–, ni per les coses que diu –la denúncia del perill d’una conflagració nuclear derivada del conflicte que oposa els Estats Units i Israel amb l’Iran–, sinó per l’oportunitat del moment escollit.

Considerat com un dels màxims campions del narcisisme-leninisme, Fidel, en un tres i no res, ha acaparat novament els titulars de la premsa mundial: ha pres protagonisme als dissidents polítics, ha fet passar a un segon pla l’acord recent amb l’Església cubana per continuar fent sortir gent de les presons i ha rematat la jugada amb una llarga entrevista al diari mexicà La Jornada, on ha reconegut la seva responsabilitat en la persecució dels homosexuals durant els primers anys de la revolució cubana. El súmmum.

Las angustias de la disidencia cubana

Lluís Foix.

Las pinceladas de angustia de los presos de conciencia cubanos llegados a Madrid son voces desesperadas de falta de libertad. Cada vez que se oye el grito de un ser humano que pide libertad o que es despojado de su dignidad es como si se abriera un agujero negro negro en el tejido de la vida.

Los cubanos liberados por el castrismo con la mediación de la Iglesia, las presiones internacionales y la fugaz visita del ministro Moratinos para arrancar de las cárceles el primer contingente de presos de conciencia, ofrecieron una rueda de prensa desgarradora.

Se quejaron los cubanos trasladados a Madrid que no son inmigrantes sino refugiados políticos y que el régimen no los ha liberado sino que se los ha quitado del medio. Fidel y Raúl ya han practicado la expatriación forzosa de miles de disidentes, pobres, analfabetos y delincuentes situándolos en las aguas del mar antillano hasta que alcanzaron las orillas de Florida.