I ara què?

Francesc Ribera ‘Titot’.

No cal insistir que, des de qualsevol òptica de l’independentisme, és del tot inacceptable un procés adreçat a acomodar la nació catalana —tota o part— dins l’Estat espanyol. El projecte del nou Estatut de Catalunya —referit al Principat— va respondre a l’intent de trobar una fórmula per a endolcir l’opressió nacional i per intentar demostrar que l’Estat espanyol té la capacitat d’esdevenir un estat democràtic. El resultat va ser demolidor, perquè si alguna cosa es va demostrar va ser just el contrari.

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol va fer miques qualsevol propòsit de desenvolupar un model polític diferent d’allò que Franco va deixar atado y bien atado. Aquells que pensaven que —mitjançant la pedagogia o mitjançant la simpatia o mitjançant la discreta submissió— Espanya podia evolucionar cap a la democràcia s’han quedat amb un pam de nas.

La sorpresa, doncs, va ser que no hi va haver sorpresa: “Potser el secret és que no hi ha secret —deia Martí i Pol— i aquest camí l’hem fet tantes vegades que ja ningú no se’n sorprèn; potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història.”

Aïllats per l’endogàmia d’una classe política, d’una premsa i d’una intel•lectualitat metropolitana que fa anys que només debat donant-se la raó a si mateixa, el Tribunal Constitucional va preferir treure’s la montera i dir “va por ustedes” al seu públic que no subministrar una nova dosi d’anestèsia als catalans.

Buits teòrics de l’independentisme

Francesc Ribera ‘Titot’.

És precisament quan s’avança que es fan més evidents les mancances. I l’independentisme té -com a mínim- una mancança important. Tot i tenir tants àlfils com peons tenim un buit teòric important. Tothom discuteix sobre el vehicle que cal utilitzar en el viatge però ningú pensa en la ruta i encara menys en el destí. Com a molt es parla d’una direcció, d’un nord: la independència.

Ja fa anys que predico -en el desert, tot sigui dit- que l’ordre de la teorització ha de ser invers al de l’execució. Baixem a terra: primer és definir el destí, localitzar a quin punt exacte de l’immens i vague nord ens volem instal•lar. És a dir: de què estem parlant quan diem “independència”. Només quan sapiguem on anem podem discutir objectivament quin camí triem. Si s’ha de tirar pel dret o s’ha d’anar a buscar el revolt. Si s’hi arriba per terra, mar o aire. I només aleshores estarem en condicions per triar el vehicle.

I tanmateix, tot i aquesta evidencia lògica (o advertiu-me si he perdut el senderi) seguim entestats en discutir el model del vehicle: si presentar-nos a les eleccions regionals, si fer coalicions, si plataformes, si caps de llista…

La burca i el biquini

Francesc Ribera ‘Titot’.

He llegit al diari que l’Ajuntament de Salou prohibeix anar pel carrer amb biquini o sense samarreta i que sancionarà amb multes d’entre 100 i 300 euros l’incompliment d’aquesta ordenança. Esperava aquesta notícia per no basar el meu raonament contrari a la prohibició del burca en auguris, com han fet els defensors i els legisladors d’aquesta mesura.

De tots és sabut que, des de fa unes quantes setmanes, una colla d’ajuntaments catalans han establert la prohibició d’accedir als espais públics duent burca o niqab, adduint que aquesta mesura alliberarà les dones d’aquest atemptat contra la seva dignitat.

Anem a pams. D’entrada, el resultat immediat de la mesura serà que aquestes dones que fins ara eren obligades a tapar-se la cara amb roba, a partir d’ara es veuran obligades a dur un burca de formigó, ja que les persones que, amb excuses religioses els obligaven a fer-ho, ara no les deixaran sortir de casa. O sigui que les dones empitjoraran la seva situació. Però no ho veurem. Quin consol!

Gaudint del fracàs dels altres

Francesc Ribera ‘ Titot ‘.

És lleig, ho reconec. Per això no extendré la satisfacció visceral més enllà del títol de l’entrada i no m’entretindré a concretar l’extensió del meu somriure o el benestar general del cos mentre Jordi Hereu reconeixia el fracàs aclaparador de la consulta sobre la Diagonal.

Aquells que deien que les consultes sobre la independència eren un fracàs perquè només assolien el 40%, el 32%, el 21% ara s’han trobat amb una participació del 12% i a més, en la seva immensa majoria (un 80%) per contradir la seva proposta.

Ja seria una diferència abismal si les consultes per la independència i la de la Diagonal haguessin comptat amb els mateixos mitjans propis i aliens, però la diferència encara es multiplica si es tenen en compte els condicionants dels dos tipus de consultes.