A ningú no se li escapa que ens enfrontem a un horitzó energètic molt delicat, en què coincideix per igual un accelerat procés d’esgotament de recursos -amb el conseqüent encariment d’aquests últims- i una demanda general consolidada pel creixement de les anomenades economies emergents. Amb prou feines sorprendrà que davant aital escenari hagin proliferat els intents de perfilar solucions. Acollim-nos a un d’aquests que -sembla- retrata el cercle viciós en què es troben immersos la majoria dels dirigents polítics i il·lustra, en el seu cas també, la submissió que aquests mostren davant els interessos de les poderoses empreses privades.
Fa uns dies, en una entrevista que concedí a un canal de televisió, Felipe González, l’expresident del Govern espanyol, es referí a la qüestió que ens ocupa i identificà tres grans mesures que -cal entendre- caldria escometre simultàniament. Si la primera era el progressiu desplegament d’energies renovables, la segona aconsellava diversificar les fonts de subministrament i la tercer suggeria reobrir, finalment, el debat relatiu a l’energia nuclear.
Opinions Digitals 
