Vaga ‘pactada’

Dídac Boza.

Podíem intuir que aquesta, la del 29-S, no seria una vaga general com les que tenim en la memòria recent. Ara ja ho sabem positivament. Ho indica de forma clara el fet que, per primer cop en una convocatòria d’aquestes característiques, els sindicats i les administracions s’han posat d’acord sobre els mínims en els serveis essencials.

El pacte ve a confirmar una doble intuïció política respecte a la jornada de dimecres que ve, 29 de setembre. D’una banda, es fa evident que els sindicats que convoquen no les tenen totes sobre la resposta dels treballadors a la seva crida. De l’altra, queda clar que les administracions -sobretot el Govern central i, en grau menor el Govern de la Generalitat- intenten no atiar el foc d’una protesta que veuen més aviat esmorteït.

Sembla talment que uns i altres hagin fet un pacte tàcit, com si compatissin una consigna: “Procurem no fer-nos mal”.

Labordeta: “Adiós a los que se quedan…”

Dídac Boza.

Amb José Antonio Labordeta tots hem perdut un referent crític, lluitador, un exponent dels millors valors republicans en aquesta república plural inconfessada, que ho és malgrat que molts no ho vulguin i sense saber massa com acabar de ser-ho.

Naturalment els aragonesos han perdut més que la resta. Ells han tingut en Labordeta la veu que, com ningú en les últimes dècades, ha estat capaç de treure l’ànim del seu poble d’aquesta mena de complexe d’inferioritat provincià -estil Paco Martínez Soria- que tant havia alimentat el franquisme.

És impossible no aixecar l’ànima -tant si un és aragonès com si no- en escoltar aquell accent aragonès i aquella veu potent cantant l’Albada, que havia fet posar dempeus poliesportius i sales de recitals.

Pati dels Tarongers, seguirem informant

Dídac Boza.

Pati dels Tarongers. 8 de setembre. Quasi increïble però ha passat un altre any! Les pedres històriques del Palau de la Generalitat tornen a ser discret testimoni d’improvisades tertúlies de grupets, converses que alternen la trivialitat i la transcendència com és costum entre periodistes. A un racó del discret pati, una petita tarima, un micròfon i una senyera (només una, s’ha encarregat de remarcar el president).

Tot molt semblant -quasi idèntic- que l’any passat, i que l’anterior. Tot molt discret i molt acurat. També ho és la representació de membres del Govern. No hi falta, com en els anys anteriors, el vicepresident Carod-Rovira. Pel que fa al tercer soci de Govern, el representant és el conseller Baltasar. Del mateix partit que el president, alguns consellers -Ernest Maragall, Mar Serna i Montserrat Tura- es barregen entre els periodistes. De tots ells, és la titular de Justícia qui sembla exercir enguany una especial capacitat de seducció entre els presents.

Estatut, una celebració particular

Dídac Boza.

Un aniversari és sovint sinònim de celebració, de festa, de pastís i d’alegria. Pot significar també un trist record ‘in memoriam’ per aquells o allò que hem perdut. A Catalunya, les circumstàncies històriques ens han portat a desenvolupar una particular visió de determinats aniversaris i celebracions que ens situen al mig dels dos extrems. El nostre -per vocació o per força- és un país de matisos, no gaire donat als blancs totals o als negres absoluts.

Potser ha estat per fer de la necessitat virtut però aquí, hi ha algunes celebracions que preferim mantenir en una mena de llimbs: ni joia ni dolor, ni tot perdut ni res acabat de guanyar. La Diada Nacional de l’Onze de Setembre és un exemple singular d’això, la commemoració d’avui -quatre anys de vigència de l’Estatut- és l’última versió actualitzada del mateix.

L’Estatut, la nova llei que emmarca l’autogovern del país, fa quatre anys avui. Una criatura, tot just en edat de créixer i desenvolupar-se, bé que hauria de ser motiu de sonora celebració.

L’examen de les eleccions

Dídac Boza.

D’un procés electoral s’espera sempre que sigui clarificador. La mirada a les urnes ens retorna una imatge bastant fidel de nosaltres mateixos. No és només un exercici d’higiene democràtica, les eleccions són també una examen necessari. Tendim a pensar que són els polítics exclusivament els que s’examinen. És un error. Tot i les imperfeccions del sistema, quan els ciutadans d’un país voten en les eleccions despleguen un mirall gegant, d’una potència molt superior a la de qualsevol estudi demoscòpic o anàlisi acadèmica.

El retrat que surti de les eleccions que es faran aquesta tardor a Catalunya és especialment interessant en aquest sentit. Pot haver-hi elements bastant previsibles però també presenta no poques incògnites.

Més enllà de la matemàtica necessària per formar el Govern i organitzar la corresponent oposició, aquestes eleccions ens mostraran fins a quin punt la fatiga ens ha envellit el rostre. Comprovarem com és de gran l’ombra de la desafecció i podrem llegir, a partir dels resultats, si els descontents ho són més per les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya o per la política en general.

Benvinguda Mrs. Obama

Dídac Boza.

Ja em perdonaran aquells que considerin excessiva la comparació, però si “Bienvenido Mr. Marshall”, film genial de Luis Garcia Berlanga (1953) va ser una caricatura del franquisme feta en ple franquisme, molt em sembla que la primera dama dels Estats Units i les seves vacances a la Marbella de 2010 poden donar lloc a una mena de ‘remake’ que es podria titular ‘Benvinguda Mrs. Obama’. No estic segur que els Obama o aquells que els assessoren hagin encertat amb l’elecció d’aquest destí vacacional. ¿És bona idea que Michelle i la seva filla passegin el seu ‘glamour’ presidencial americà pels mateixos escenaris habituals de les altes ambicions i de les baixes passions que hem conegut en els darrers anys, entre cròniques judicials i programes de safareig?

Els fervorosos seguidors de la sèrie ‘El ala oeste de la Casa Blanca’ pagaríem almenys el preu de tota una temporada per conèixer detalls dels preparatius d’aquest viatge de la família presidencial a la Costa del Sol.