Podem seguir fingint?

Toni Strubell.

A les vides de les persones de vegades toca fingir. Per diplomàcia, per supervivència, per educació. Tanmateix, generalment s’acaba trobant aquell bon amic que, per raons de salut, desaconsella que hom ho continuï fent. Als pobles –demano– ¿no els pot passar una cosa semblant? És a dir, que es refugiïn en l’autoengany i la ficció. No voldria pecar d’exagerat, però penso que la política catalana, en mans de qui avui rau –tant a l’opisició com al govern– és víctima d’un engany més o menys permanent i generalitzat. I sinó, demanem-ho a bona part de la gent que va omplir el centre de Barcelona el passat 10 de juliol de la mà d’Òmnium Cultural.

Després de tot el que ha passat amb la desfiguració de l’Estatut i el desastre del nou acord de finançament, parlar ara de retocs o d’arreglar el dèficit per a l’any 2018 –com s’ha fet des d’ERC– és voler mantenir el nostre poble en un estat de desconcert que seria difícil d’imaginar que es donés a cap altre país de la Unió Europea. Els estruços amaguen el cap a la sorra. Els pobles no poden fer igual si volen prosperar. Ja deia el filòsof grec Plató que els bons polítics havien de servir per enfortir moralment els seus pobles i desfer els mites falsos que els poguessin entabanar.

Perquè em presento

Toni Strubell.

Som a Catalunya 2010. El dia 28 de novembre hi ha eleccions. ¿Seran unes eleccions normals? Jo crec que no ho seran de cap de les maneres. Ho diu molta gent, des de la il.lusió que pot suposar un canvi de debò. Però també des de la por perquè aquest canvi es pugui produir. Tothom sap que a casa nostra poden bellugar-se coses importants. Crec que ha de ser així si com a nació hem de prosperar i tirar endavant. I si hem de donar resposta a allò que demanaven 1.000.000 catalans i catalanes al Passeig de Gràcia de Barcelona el passat 10 de juliol. O ho hem d’ignorar com preconitzen alguns?

Estic segur que són unes eleccions que marcaran tot un nou període. Vénen en un moment en què Catalunya acaba de rebre un dels clatellots polítics i morals més grans del darrer segle, comparable amb la de 1923 o 1939. Com diu una companya de Banyoles, que ha adaptat la lletra de Els Segadors: “a les urnes catalans, ens han declarat la guerra”. Perquè és exactament així. Des de Madrid (on impera una “justícia” polititzada per sobre del Legislatiu, com només passa a les democràcies de molt baixa qualitat), ens han deixat clar que l’autonomia és una aparença, no una realitat. Ens han dit que els punts clau per als quals es va decidir de fer un nou Estatut no són admissibles. Ens han fet perdre cinc anys. I s’han quedat tan tranquils. Ens han dit, en tantes paraules, que no ens accepten tal com som. Fins i tot ens han decretat que una cosa tan sagrada per a tots nosaltres com és la nostra llengua és inferior en rang al seu. Com diu el company i incansable patriota Alfons López Tena, tan sols ens deixen “administrar la misèria a casa nostra”. Ho podem admetre?

Extracte d’una carta escrita per la meva àvia a Bordighera el 8 de desembre de 1936: Els insults dels intolerants…

Toni Strubell.

Carta a un amic seu, Francesc Mirabent (professor de filosofia):

“… el Pep ( Josep Trueta) no és de cap societat ni centre d’esquerra. Per diari tenim La Vanguardia i La Publicitat. No és ni d’Acció Catalana. Les seves revistes, totes mèdiques, de tots els països i en totes les llengües. Però quina fama té d’esquerrà i amb la mentalitat de la gent de dreta, aìxò vol dir quasi ser de la FAI. Al venir jo aquí he portat moltes notícies a exiliats que tenen família allí, i tots m’han contestat amb el mateix to. “Tu també, impossible…”.És veu que jo sóc de fusta i el meu marit un boltxevic. Creieu, m’han fet plorar i moltes cartes de ràbia ni les contesto. Fins els espanyols d’aquí, si em coneixen, em fan un paper fredíssim i jo a tots fugo com d’escaldar-me.

A l’hotel ha arribat un periodista nord-americà que amb moto ha seguit tots els fronts. Parla, és clar, dels assassinats dels rojos, però també explica els horrors de Badajoz i altres llocs que requetés i falangistes no han respectat ni dones, ni criatures and afusellaments en massa i sense mediar tribunal de cap mena.

Vencedors mundials i dictadura

Toni Strubell.

Vaig sentir-ho a dir en una ràdio anglesa. I em semblava que feien broma. Deien que el millor passaport per a una victòria mundialista de futbol per a un país era el de tenir un passat dictatorial. I ho deien pel següent, fixeu-vos: qui guanyen els mundials quasi sempre? Els països de passat dictatorial sagnant. I mires el llistat i, caram, bingo! Quadra en tots (menys un) cas. Argentina (mireu la imatge de Videla al qui ara jutgen), Alemanya, Uruguai, Itàlia, Brasil… És clavat! Als països de tradició democràtica els hi va fatal. L’única excepció, Anglaterra, que va guanyar jugant a casa (per un gol fantasma que no va entrar).

Els poble insultables

Toni Strubell.

El meu avi, Josep Trueta, solia respondre als anglesos que li demanaven perquè havia vingut a Anglaterra l’any 1939 que havia hagut de marxar del seu país perquè “no podia suportar veure-hi morir la llibertat”. I bé, un cop més, crec que és essencial que els catalans parlem dels nostres sentiments perquè, malgrat que s’hi pugui delectar algun tertulià espanyol, és això el que més ens uneix. Tot i que els catalans sovint no sabem explicar la nostra angúnia existencial tan bé com -per exemple- els practicants del cante jondo, no deixa de ser intens el dolor que sentim a diari amb el tractament que rebem com a país. Som insultables, crec, d’una manera que seria difícilment tolerada pel ciutadà mitjà de la Unió Europea. El 10J tindrem una bona ocasió per expressar-hi el nostre rebuig i la necessitat imperiosa de buscar-hi d’altres sortides polítiques diferents a la que han seguit fins avui els partits catalans. Si som insultats, almenys que hàgim començat a deixar enrere un marc que no semblen disposats a superar.

Acord per a la prioritat independentista

Toni Strubell.

A exactament un quart menys cinc de tres de l’últim dia de la primavera de 2010 –ahir– van firmar sis representants d’Eusko Alkartasuna i sis més de l’esquerra abertzale un acord de col.laboració política que es fa difícil de no qualificar d’històric. Portava mesos, potser anys, gestant-se, però no per això deixava de tenir un aire intrigant l’escenificació plàstica d’un acord transcendent entre membres de l’esquerra abertzale tradicional, com Rufi Etxeberria i Jone Goirizelaia, i la plana major d’Eusko Alkartasuna, partit nascut com a escissió del Partit Nacionalista Basc l’any 1986.

 L’acte va ser portat a terme amb atenció envers el darrer detall en la seva escenificació. Certament, es va voler donar una imatge de màxima solemnitat a un acord que pretén començar a unificar l’independentisme, fins i tota amb un ventall d’adhesions més ideológicament amples que no la que marcà el començament d’Euskal Herritarrok l’any 1998.

Qui és aquest Francisco José Hernando, candidat al TC que el PSOE acceptaria?

Toni Strubell.

Per recordar a la gent qui és un dels nous candidat s a entrar al Tribunal Constitucional, per permetre’n la “renovación”, incloc el següent extracte del Capítol 3 (Franco Encara) del llibre “El Moment de Dir Prou” (Pagès Editors 2008) per refrescar la memòria de la gent:

“Respecte el perfil d’alguns dels jutges de més pes a la judicatura espanyola actual, un altre cas que fa esfereir és la figura del mateix president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Francisco José Hernando. Alfons López Tena, vocal d’aquest mateix organisme, va presentar una demanda contra Hernando, a qui titllà de “caudillo” i acusà d’actuar de la mateixa manera que “un señorito andalús administrant el seu cortijo”.

Un Manifest Històric

Toni Strubell.

60 personalitats de la societat catalana han presentat al Col·legi de Periodistes un manifest en favor d’una candidatura unitària de l’independentisme de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquesta tardor. D’aquesta manera volen aglutinar “tot l’independentisme emergent” en una llista “transversal i equilibrada que motivi als abstencionistes”.