La exclusión del catalanismo de la doctrina constitucional

Jordi Barbeta.

El pacto PSOE-PP para renovar cuatro magistrados del Tribunal Constitucional confirma la involución política que significó la sentencia contra el Estatut y demuestra que el Partido Socialista comparte con el PP ya sin ningún disimulo la voluntad política de consumar la marcha atrás del pacto constitucional de 1978. El espíritu de las aportaciones que hizo el catalanismo político a la Constitución española quedó definitivamente neutralizado y, por si acaso, los dos grandes partidos españoles se aseguran de que no acceda al tribunal ningún magistrado que pudiera recordarlo.

El Gobierno y el PSOE se comprometieron solemnemente con el president Montilla a renovar el TC antes de la sentencia del Estatut e incluso amagaron con forzar la modificación de la ley orgánica si el PP se empecinaba en impedirla. Lo suyo fue puro teatro. Gobierno y PSOE no sólo no movieron un dedo, sino que apresuraron al tribunal para que fallara sobre el Estatut antes de que las iniciativas catalanas en el Senado les pusieran en evidencia.

El tribunal sentenció el Estatut y entonces sí que todo eran prisas para renovar el tribunal y cambiar la correlación interna antes de la sentencia sobre la ley del aborto.

Estatut, una celebració particular

Dídac Boza.

Un aniversari és sovint sinònim de celebració, de festa, de pastís i d’alegria. Pot significar també un trist record ‘in memoriam’ per aquells o allò que hem perdut. A Catalunya, les circumstàncies històriques ens han portat a desenvolupar una particular visió de determinats aniversaris i celebracions que ens situen al mig dels dos extrems. El nostre -per vocació o per força- és un país de matisos, no gaire donat als blancs totals o als negres absoluts.

Potser ha estat per fer de la necessitat virtut però aquí, hi ha algunes celebracions que preferim mantenir en una mena de llimbs: ni joia ni dolor, ni tot perdut ni res acabat de guanyar. La Diada Nacional de l’Onze de Setembre és un exemple singular d’això, la commemoració d’avui -quatre anys de vigència de l’Estatut- és l’última versió actualitzada del mateix.

L’Estatut, la nova llei que emmarca l’autogovern del país, fa quatre anys avui. Una criatura, tot just en edat de créixer i desenvolupar-se, bé que hauria de ser motiu de sonora celebració.

Sin complejos: por el Estatut y en una España plural

Joan Ferran.

En el actual panorama de la política catalana cada cual tiene su responsabilidad. El PP fabricó desafectos e independentistas reactivos, el Tribunal Constitucional completó la faena con los acabados, la chapa y la pintura. Pero ellos no son los únicos artífices del desencanto y el mal humor ciudadano. No. Otros juegan a “río revuelto” ejerciendo de pescadores sin escrúpulos para atrapar lo atrapable y vender humo fabricado desde calculadas ambigüedades. Esos ambiguos se creen vencedores y presumen de ser el cambio. En realidad, entre sus huestes, se percibe la vieja y rancia estela de los tantos por ciento y las fundaciones tapadera. Vienen tiempos de discursos, promesas y frases tan ampulosas como huecas. Se agitan banderas y se estimulan instintos atávicos. Se venden paraísos como si fueran destinos cercanos a sabiendas que son antesalas del infierno y la confrontación. Se apela al corazón en detrimento de la razón. A la razón se la sumerge en la queja. El lamento genera esa tensión que enciende la protesta. Elemental, amigos.

Pues bien, libres de esclavitudes y pactos -sellados para avanzar- llega la hora de la palabra clara y el concepto preciso. No es tiempo de estéticas ni aventuras con final incierto. No proceden.

El país i la política

Pere Cardús.

Un bon llibre d’aquells que val la pena de rellegir és ‘Un país sense política’. Joan Fuster hi analitzava la situació d’un País Valencià que era ben viu al carrer, però sense referències clares en termes polítics. L’expressió, més enllà del contingut i la idea que hi defensa, em ve al cap ben sovint i encara més aquest darrer mes. Em fa l’impressió que aquest clam independentista que vam poder observar a la manifestació del 10-J o les dades que proposen algunes enquestes més o menys creïbles no acabarà tenint una expressió política concreta i identificable al parlament després de les eleccions de la tardor al Principat.

Les mateixes enquestes (que sempre les carrega el diable i que tenen tan poca credibilitat quan ens van a favor com quan ens van en contra) ja anuncien que mentre l’independentisme creix de forma meteòrica entre la població, els pronòstics dels resultats electorals són totalment impermeables a aquesta ‘realitat social’. L’independentisme arriba al 47% i ERC passa de 21 a 12 diputats? El recull CiU aquest clam independentista proposant ara una altra travessada del desert per aconseguir un concert econòmic? L’independentisme emergent s’abstindrà a les eleccions? Estarà organitzant manifestacions i consultes populars?

Només se m’acut un motiu pel qual l’increment de l’independentisme social no té impacte en l’independentisme polític o institucional.

Amb Pere Quart

Sebastià Alzamora.

Joan Oliver (que en aquest cas no és l’exdirector general del Barça, sinó el nom civil del poeta conegut com a Pere Quart) tenia una frase enginyosa per definir un comportament molt nostrat: “Ja es veu que no viurem mai units, però probablement morirem reunits”, solia dir. És una agudesa força encertada, i per comprovar-ho n’hi ha prou d’observar el capteniment que han tingut els partits catalans (i catalanistes) en aquestes últimes setmanes, d’ençà de la manifestació del 10-J. Ningú els discutirà que no s’hagin reunit amb gran freqüència i apassionament, fins i tot —en alguns casos— amb entusiasme sincer. Però de tanta reunió, com una vegada més hem hagut de comprendre, no n’ha sortit cap unió plausible, ans tot al contrari.

Estirant una mica més el fil, hi ha una anècdota que val la pena recordar, i que coprotagonitzen Pere Quart i Terenci Moix. En aquells dies, el segon era un escriptor incipient, i el primer, una glòria literària vivent que, a més, era el director literari de les molt prestigioses Edicions Proa. Terenci Moix havia portat a Pere Quart l’original (en castellà) de la seva novel•la El dia que va morir Marilyn, només perquè li’n donés la seva opinió (Moix ja sabia que no publicaria un llibre en castellà a can Proa, però senzillament admirava Pere Quart i el seu criteri).

España federal, España plural

F. Mayor Zaragoza.

La diversidad cultural, lingüística, territorial, paisajística… es la gran riqueza de España. La unión de las distintas Comunidades Autónomas por unos principios democráticos, es su fuerza. Imponer la unión por la fuerza, la debilita y amenaza resquebrajarse.

Si no la quieren rota, quiéranla plural. Los tiempos del dominio centralista, mandando unos pocos y todos los demás resignados y obedientes, han concluido.

La Constitución debe respetarse. Pero debe actualizarse. Fue fruto de un sabio compromiso en el que algunos mostraron un gran desprendimiento. Ahora no debe conservarse invariable a capa y espada… precisamente por quienes menos se adhirieron entonces a los acuerdos de autonomía para una mejor unión política, y aceptar así tantas cosas que tuvieron que aceptarse. Lo que se pretendía era poner fin a un Estado centralista unido por la fuerza y no por la voluntad de sus pueblos.

Por eso es tan necesaria la educación para la ciudadanía. Por eso es tan importante la educación que permita a cada ser humano “dirigir su propia vida”. Y no guardar silencio.

Si hubiera podido, hubiera participado en las manifestaciones del sábado día 10 en Catalunya. De todas formas, mi espíritu se hallaba entre los centenares de miles de personas que acudieron a decir que no a quienes pretenden el peor de los nacionalismos, que es el centralismo uniformizador y gregarista.

El PSOE desarma al PSC

Jordi Barbeta.

El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, recibirá hoy en la Moncloa al presidente de la Generalitat, José Montilla, en un momento de grave inflexión política para Catalunya en general y para los socialistas catalanes en particular. La precaria unidad catalanista propiciada el viernes por el president Montilla con el pronunciamiento sobre el Estatut naufragó ayer en el Congreso de los Diputados, torpedeada por orden expresa del presidente del Gobierno.

El grupo socialista se negó en redondo a asumir la resolución unitaria catalana que constaba básicamente del preámbulo del Estatut, que el Tribunal Constitucional ha validado precisamente por considerar que “no tiene eficacia jurídica”. Y la decisión del grupo socialista provocó una paradoja sin precedentes que sin duda tendrá consecuencias políticas. No cautivos, pero sí desarmados, los diputados del PSC se vieron obligados a votar reiteradamente contra las iniciativas y las declaraciones del presidente de la Generalitat, que es también el primer secretario del PSC. No es la primera vez que los socialistas catalanes votan distinto en Madrid que en Barcelona, pero nunca se habían encontrado en la tesitura de tener que elegir entre dos lealtades máximas. Está claro que si los diputados socialistas catalanes no votaron ayer distinto del PSOE no lo harán nunca. Habría sido, por supuesto, una actitud testimonial sin mayor trascendencia, puesto que la votación se habría perdido igual, pero todo indica que la dirección del partido socialista tiene las ideas muy claras sobre la prioridad disciplinaria y la cohesión del grupo parlamentario. Aquí se acaban 30 años de debate sobre la voz diferenciada del socialismo catalán y la reivindicación del grupo parlamentario propio.

Els catalans guanyem als carrers però perdem a les urnes?

Ramon Tremosa.

El passat 10 de juliol vaig participar a la gran manifestació organitzada per Òmnium Cultural, en contra de la sentència del Tribunal Constitucional que escapça encara més el nou Estatut de Catalunya. Enmig de la gran gentada vaig estar pensant que els catalans hem anat guanyant en aquests darrers anys la batalla dels carrers, però que hem anat perdent la batalla de les urnes i dels parlaments. Penseu que “la Roja”, de la mà de la potència de l’esport i de tots els mitjans espanyols sense excepció, celebrant l’èxit més gran com és el campionat del món de futbol, no han tret a Catalunya ni la meitat de la meitat de la gent que el dissabte passat omplia el centre de Barcelona. Els catalans hem de passar dels carrers a les urnes, perquè la crisi de desafecció política que patim només s’arregla amb més participació, i no pas amb més abstenció. I en aquest sentit és molt perillosa la intenció del PSC en aquest final de legislatura: desmobilitzar l’electorat catalanista amb confusió, doble joc i judicialització contra CiU de la vida política catalana, un cop han arribat a la conclusió de que aquesta és l’única manera de repetir un tercer tripartit.

1.- El dissabte 10 de juliol a la tarda vaig estar més de dues hores sense moure’m, agafant una pancarta a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb el carrer Aragó. Estava envoltat de moltíssima gent sota la calor de l’estiu i ningú no es podia moure gaire, però tothom estava content. No es va insultar el president espanyol ZP, com es va fer amb el president Suárez al 1977, sinó que una bona part dels crits eren a favor de la independència de Catalunya i també es van cantar cançons (per cert, quina altra paraula podria cridar-se a la manifestació: Estatut? Federalisme?). Vàrem veure un helicòpter donar moltes voltes al damunt de la manifestació, però les seves imatges no han estat difoses per la petita pantalla.

Medecina per a catalans

Marçal Sintes.

Llegia l’altre dia en les pàgines econòmiques d’un diari important que un article sobre les caixes d’estalvis de l’Estatut andalús era idèntic al català –el van copiar literalment- fins que el Tribunal Constitucional va escapçar el nostre text. Ara aquell article nosaltres el tenim mutilat, però no els andalusos, que continuen treballant amb la versió primigènia, íntegra i més àmplia. Aquest article del text andalús, i la colla d’articles que les altres autonomies van copiar o gairebé copiar de l’Estatut català, és perfectament vigent i operatiu perquè el PP no l’ha portat a ca na María Emilia Casas. El PP no ho ha trobat necessari. La Constitució, com veuen, va segons com i per barris.

El pòsit de la manifestació del 10 de juliol

Pau Canaleta.

Cap de setmana de contrastos a Catalunya. Ni el millor guionista ho podia haver fet millor. Mostrar en 24 hores dues explosions públiques de les dues ànimes que avui corren a casa nostra. La manifestació de reafirmació nacional –tot i ser plantejada contra la sentència del Tribunal Constitucional- i la celebració espanyola del Mundial de futbol.

En 24 hores una exhibició d’amdós sentiments, que té continuïtat en els balcons de totes i cadascuna de les ciutats de Catalunya.

La casualitat de que els dos fets coincideixin mostren encara amb més claretat el que està passant a la societat catalana. Els sentiments de pertinença són més o menys els mateixos que fa uns anys, però les posicions es tensen. Els terrenys intermitjos van desapareixent. La claretat s’accentua. I això és bó o és dolent? Depèn.

País madur

Saül Gordillo.

Unitat? No n’hi ha hagut des de l’endemà mateix que el Parlament aprovés l’Estatut. La història del 30-S ençà és plena de renúncies, traïcions i autoenganys. Esperar la unitat ara, a les portes d’unes eleccions, és d’una gran ingenuïtat. El que cal és claredat. Si la manifestació del milió i mig serveix per forçar els partits a la clarificació, ja està bé. No hi pot haver unitat si no està blindada a Barcelona i Madrid. No hi pot haver unitat si cadascú interpreta el 10-J segons li convé. Cal honestedat i valentia per llegir la manifestació. També per reconèixer la part de culpa catalana. Espanya ha dit prou, però Catalunya no ha anat unida ni forta.

La manifestació de dissabte, la més gran de la història de Catalunya, va ser un clam per la independència. Alguns volien que fos una defensa de l’Estatut, però la ciutadania va anar més enllà i va cridar el que tothom va sentir al passeig de Gràcia. Agradi o no. Vagi bé o malament per als càlculs electorals. Qui es vulgui seguir enganyant, endavant! El 10-J supera les properes eleccions. És un sotrac a l’alçada del daltabaix provocat pel Tribunal Constitucional espanyol, que amb la seva sentència política sembla haver satisfet els dos grans partits estatals.

Espanya té un problema…

Joan Brunet.

“Espanya té un problema”, assegurava Miquel Roca Junyent la setmana passada, just abans que més d’un milió de persones ocupessin durant unes hores, els carrers de Barcelona trencant qualsevol consigna política preestablerta. A les paraules de Roca jo hi introduiria un matís en el sentit d’assenyalar que el problema no és d’Espanya sinó d’una part. De l’Espanya vetusta i ancorada en el passat, que no vol acceptar que Catalunya mostri la seva personalitat, cultura i llengua arreu. Uns trets característics que no haurien de separar sinó engrandir el patrimoni dels pobles de l’Estat. A la vista està, però, que més enllà de l’Ebre les coses no es veuen així. A més, cal constatar que la manca d’una visió oberta de l’Estat ve de lluny. És la part del problema que mai no ha estat resolt i que és la causa de què les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, entre Catalunya i Madrid, presentin alts i baixos segons siguin les circumstàncies i les conveniències polítiques de cada moment. Que el problema no és nou ho podem constatar amb els versos que Joan Maragall va escriure a “Oda a Espanya”; uns versos que avui recobren tota la seva vigència després dels fets esdevinguts els darrers dies. “Escolta, Espanya la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana;

La sentència del TC : llibre de capçalera

Carme-Laura Gil.

He llegit la sentència del TC. Només té un propòsit: convertir Catalunya en una regió espanyola, anul·lar jurídicament la dèbil diferència que estableix la Constitució espanyola entre “regions” i “nacionalitats”.

La llengua catalana és relegada a l’estatus de llengua secundària, passa de ser “la llengua” a “una llengua”, una de les dues llengües vehiculars a l’ensenyament, a l’Administració, als mitjans de comunicació de la Generalitat … pues “no podrá entrañar nunca que haya de ser utilizada como lengua única por la Administración pública” i “el catalán es lengua vehicular y de aprendizaje pero no la única que goce de tal condición”. Ja no podem exigir ser atesos en català a una tenda , a un servei, perquè la sentència conclou que entre privats no hi el deure de conèixer el català, només el castellà.

Les lleis del nostre Parlament són subjectes a les del Govern espanyol, perquè aquestes emanen de la Constitució-són mandat del poble espanyol, les catalanes emanen de l’Estatut, una llei orgànica, inferior.

Tres en uno

J.L. López Bulla.

1.- Ladrones.

La contabilidad no es una habilidad con la que cuente nuestro presidente federal. De hecho su trayectoria lo refleja como un hombre sin realidad sólida, una especie de fluorescencia ingrávida, sin más notoriedad que la de haber encontrado un ser todavía más insubstancial como opositor, el Sr. Rajoy. Uno hace mejor al otro, sin que ninguno de los dos sean substancia concreta.

Un hombre fluorescente no sabe de contabilidad, ni de anotaciones que devenguen obligaciones posteriores. Un hombre fluorescente vive a la luz del momento y fluye fuera de compromisos, creencias y pensamientos. Es un hombre que tiene altísimos costes para los que se le acercan y no diremos para los que hacen negocios con el. No paga nunca lo que debe.

Hemos visto muchas acciones presidenciales que provienen de la carencia total de esencia política y de un desconocimiento absolutamente global de la economía, características muy propias de la fluorescencia. Hoy podemos anotar otra circunstancia nueva en la misma línea, la reforma de las cajas de Ahorro.

Amb Espanya es negocia a l’africana

Daniel Solano.

Si cridem ‘Independència’, Espanya ens donarà ‘federalisme’. Si demanem ‘federalisme’, Espanya ens donarà ‘autonomia’. És de calaix. Quan es negocia amb africans, un sempre demana més del que vol i després regateja. Es el que han fet els espanyols amb nosaltres. Ens han rebaixat més l’estatut actual que l’anterior, per tal que tot quedi igual que estava.

Com dèiem, amb els espanyols es negocia a l’estil africà, perquè aquesta és la seva cultura. Són europeus només per a rebre subvencions. Per a la resta, segueixen sent africans. Recordem que van estar sotmesos durant vuit segles als àrabs. Cal ‘regatejar’. No han anat mai al Marroc els nostres representants? Què fan negociant amb els espanyols a l’estil alemany?

Espanya regateja i espera que nosaltres fem el mateix. I després, una vegada s’arriba a un acord, cal no pagar fins que no ens donin allò pactat. Amb precaució i desconfiança. Així es negocia a l’Africa. No ho sabien? Si ho haguèssin preguntat als bascos… Ells això fa anys que ja ho varen entendre. I per això Espanya no els ha pres el pèl.

La manifestación contra el TC y el gol de España

J. Nicolás de Salas.

Va a ser interesante, curioso, y hasta divertido, empezar a analizar cuales serán los bailes de cifras que se van a dar frente a dos hechos de significada relevancia ocurridos este fin de semana. Por un lado, nunca sabremos si los asistentes a la manifestación ante la promulgada Sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut catalán, fueron 500.000, 1.000.000 ó 1.500.000.

Después de la rectificación que algunos medios escritos hicieron del mítico millón de asistentes a la manifestación pro Estatut de 1977, rebajándola a entre 300.000 y 400.000, ya de nada, ni de nadie, nos podemos fiar.

Tampoco sabremos el número exacto de asistentes que concurrieron a celebrar la victoria de La Roja en una ciudad o en otra, o en el conjunto de todas ellas, sumando en la defensa de un orgullo nacional que ha conseguido sobreponerse a la situación de crisis y ha hecho olvidar al ciudadano el descrédito en el que nuestros gobernantes nos habían sumido en el mundo.

Sin embargo, lo que es incuestionable es que nos encontramos ante dos realidades que no deben despreciarse.

“Nosaltres decidim. Som una Nació”.

Iñigo Urkullu.

Escribo estas notas apresuradas en el coche, de regreso a Bilbao, después de haber participado en la manifestación de Barcelona en defensa del Estatut y de “Nosaltres decidim. Som una Nació”. Somos una nación y nosotros decidimos. Un lema que ha congregado y unido a cientos de miles de catalanes. Como ocurre en las manifestaciones y en los responsables de las organizaciones en particular, aunque también en la curiosidad de los asistentes y no participantes, es mucho el interés que se muestra por saber cuántos y se dan las informaciones que se contradicen unas a otras en cuanto al número. Lo que sí puedo decir es que, siendo en Barcelona-Catalunya, no habremos caminado desde una hora antes del inicio de la manifestación hasta tres horas más tarde en su final ni doscientos metros.

Nosotros –Josu Erkoreka, Belen Greaves, Joseba Aurrekoetxea y yo- que estábamos junto con los responsables de CIU apenas hemos podido avanzar esa distancia en dos horas de manifestación. Lo único que hemos podido ver es una marea de senyeras catalanas –y también alguna que otra ikurriña- , acompañadas de gritos de apoyo al reconocimiento de Catalunya como nación. Espero que quienes han tomado la decisión de no respetar la palabra del Pueblo catalán, expresada en referéndum, cercenar el Estatut –y que además han tenido la “valentía” de hacer publica la sentencia íntegra unas horas antes del mismo día de la manifestación, se den cuenta de lo que han hecho.

El fútbol moderno es artesanal

Lluís Foix.

La técnica y el juego artesanal han enterrado la furia y la potencia física en este Mundial de 2010. La evolución del fútbol ha premiado siempre las individualidades, pero la ausencia de Messi y Cristiano Ronaldo en la final evidencian que sin un colectivo sólido y adiestrado es muy difícil alcanzar títulos. Los especialistas internacionales están analizando la victoria de España en claves que escapan a la crónica deportiva. Sólo se marcó un gol el domingo, pero españoles y holandeses ofrecieron un juego de construcción ofensiva.

El gol de Iniesta fue la culminación de un laboratorio del buen juego, la inteligencia, el comenzar y recomenzar, el mantener vivo el colectivo. Brasil, Inglaterra e Italia practican el juego al viejo estilo. Holanda y Alemania pudieron ganar el Mundial porque priorizaron el ataque y la ofensiva constante. Holanda tuvo que frenar brutalmente a España porque los hombres de Vicente del Bosque practicaban un juego más moderno.

El que volíem no hi cap

Salvador Garcia.

Duran Lleida la va clavar: la mani va ser un akelarre independentista.

Em vaig trobar molts indepedendentistes, i molts que mai han estat del tot independentistes però els darrers anys i mesos, i en especial les darreres setmanes, s’hi han tornat. I n’hi devia haver molts també que no ho eren, que pensen que Catalunya té dret a un nivell molt més gran d’autogovern però que no és necessari la independència: han de saber que això no és possible.

La sentència publicada divendres és demolidora: límits radicals a l’autogovern de Catalunya, qüestionant aspectes fonamentals i amb gran consens en el país, com la normalització lingüística a les escoles. El que volem no hi cap dins d’Espanya. I si volem més autogovern només podem canviar la Constitució (tasca impossible i si mai passa serà per restringir més l’autonomia de Catalunya) o la independència. O fer una cosa que no depèn de nosaltres (canviar la Constitució) o fer el que només depèn de nosaltres (la independència).

Ara s’obriran vàries trampes.

Escucha, España

José Antonio Donaire.

1. Éramos muchos. Seguramente, no un millón. Yo no sé cuántos exactamente y eso no es lo importante. Es la mayor manifestación que ha habido en Cataluña, junto con el No a la Guerra. He participado en ambas y sé que las calles estaban inundadas por las voces ciudadanas, que pedían una vía alternativa en los dos casos, una reclamación coral de otro mundo posible.

2. Éramos diversos. Agnósticos, ópticos, prácticos, épicos, aritméticos, místicos, analíticos y unas cuantas esdrújulas más. De la misma forma que el Estatut es un punto de encuentro de sensibilidades diversas, el rechazo a la sentencia es también compartido por la mayoría de la sociedad catalana. La manifestación fue un rotundo éxito y logró reunir a ideas muy diferentes bajo un grito común.

3. A pesar de la diversidad, destacó por encima del resto el grito de “Adéu Espanya”. Es una evidencia que la opción de No a España crece cada día. Y se ha instalado en una parte de la población el sentimiento de que no hay acuerdo posible y que lo mejor es un divorcio amistoso y civilizado. Ésta es una curiosa paradoja: Los más acérrimos defensores de la España indivisible, los apóstoles del “España se rompe” consiguen con su actitud crear más adeptos a la causa independentista.

¿I després de la “mani” qué?

Joan Ferran.

Qui pretengui instrumentalitzar partidistament l’espectacular manifestació cívica que va tenir lloc el proppassat dissabte a Barcelona s’equivocarà. Qui cregui que Catalunya canviarà radicalment de base cometrà un error. Qui sostingui que estem a les portes d’un procés secessionista sense retorn també. Ara bé, qui pensi que això és només l’espetec d’un coet en nit de revetlla, encara està més equivocat.

Negació, menyspreu, ira i odi

Vicent Sanchis.

Pocs s’esperaven una manifestació tan massiva com la que dissabte va rebentar els carrers de l’Eixample de Barcelona. Potser pocs també creien que la majoria de les consignes serien de d’inequívoc caràcter independentista. Allò que a Espanya en diuen “problema catalán” es va fer molt més gros en una jornada en què la indignació per la sentència del Tribunal Constitucional es va combinar sàviament amb el civisme que domina lla majoria de les convocatòries sobiranistes a Catalunya. L’11 de Setembre de 1977, després de suportar quatre dècades de dictadura, un milió de catalans van sortir als carrers per exigir l’Estatut. Dissabte passat més d’un milió –moltes més d’un milió–ho van fer amb una reivindicació nacional molt més ambiciosa. Centenars de milers de goles corejaven la consigna més repetida: “Independència!”.

Què ha canviat en aquestes anys? L’actitud. Espanya va superar el franquisme amb un cert complex col•lectiu assumit a contracor.

Entre la indiferència i la impotència dels poderosos

Agustí Colomines.

En un article recent d’Ian Buruma titulat La impotència dels poderosos, aquest historiador holandès que ja fa anys que viu i ensenya a Nova York explica que el que la gent anhela en temps d’incertesa és trobar un lideratge fort. Davant el reptes que es plantegen, la gent busca figures carismàtiques que prometen netejar la política, desfer-se de la corrupció i defensar les persones dels polítics egoistes i, sobretot, de la invasió dels estrangers que ens amenacen amb costums estranys i religions que no són la nostra. Són els típics populistes que ofereixen solucions màgiques i simples a problemes complexos. Molt complexos. Diu Buruma, l’últim llibre del qual és Taming the Gods: Religion and Democracy on Three Continents, que els temps de convulsió són una amenaça per a la democràcia perquè posen en perill el consentiment popular a l’organització del poder. La idea de consentiment és el primer principi de la democràcia, fins i tot per a aquells governs que es constitueixen a banda de la voluntat popular directa, com és el cas, per exemple, de l’actual coalició governant a la Generalitat de Catalunya. Consentiment contra populisme. I tanmateix, els problemes persisteixen i cal trobar una solució enraonada per solucionar-los en un marc democràtic i de respecte als drets humans i la llibertat.

En termes convencionals, és evident que Espanya és un Estat democràtic.

Sentencias y disparates

Marçal Sintes.

La sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto ha descorchado la botella de los disparates. De los vistos y oídos referiremos hoy sólo un par. Vayamos al primero. Según la doctrina engordada con afán por la derecha españolista y sus amplios alrededores, que asume también, una parte por convicción, otros por pusilanimidad, la tribu socialista, existen tres vocablos que hay que entender como sinónimos: Constitución, Democracia y España. Así, en mayúsculas. Si alguien pone peros a la Constitución (o al Tribunal Constitucional) atenta contra la susodicha trinidad y puede ser linchado sin miramiento. Éste es el subtexto que le afloró a la señora De Cospedal al tachar al presidente de la Generalitat de fascista. Si te disgusta lo que deciden unos señores y señoras de un tribunal, si te enoja que se pasen por el forro la soberanía popular, si crees que la politiquería que campa en la justicia española es execrable, si estás convencido que ser presidente de la Generalitat supone defender el Estatuto catalán, pues eres un fascista. La señora se disculpó, lo que, por otra parte, no resta valor a su desliz. En cualquier lugar del mundo civilizado menos, por lo visto, en España se puede ser muy constitucionalista, muy demócrata y muy patriota y estar en franco desacuerdo con una sentencia del TC o instancia equivalente. También es posible criticar abiertamente la Constitución y no ser visto como un criminal. Incluso se puede defender la independencia de una parte del territorio del Estado y ser considerado tan demócrata como los demás.

La manifestació i el mundial

Pau Canaleta.

Aquest cap de setmana, aquests dos esdeveniments es simultanearan.

La manifestació, serà multitudinària i l’accès d’Espanya a la final del mundial, tot un èxit. Així que segurament, la temptació de la premsa i l’opinió pública espanyola serà tapar la manifestació de Barcelona amb la final del mundial. No tinc cap dubte que diumenge, la majoria de portades seran per a la roja i dilluns, també. Així doncs, tema resolt.

El problema serà Europa, la premsa internacional. Res més contradictori i per tant, noticiable que just quan un país arriba per primera vegada a una final d’un mundial, el dia abans es produeix una manifestació multitudinària en una part del país reivindicant-se com a nació i reclamant més autogovern. No deu haver passat mai. No tinc cap dubte que la premsa europea en farà un ampli ressó.

El meu lema

José Antonio Donaire.

Federalistes mosquejats, independentistes antiestatut, autonomistes amb crisi de fe, magrebins integrats, apòstols de la lletra petita, portaveus del desencís, gallegs a la recerca d’un altra Espanya, turistes que passaven per allà, populars indignats, ecologistes, filòlegs, taxidermistes, professors de dança africana, dissenyadors de webs… La meitat del país més u seran a Barcelona el 10 de juliol per a fer públic el seu enuig. Cada mosqueig és personal i intransferible. Cada raó és una raó més. Benvinguda sigui.

En una societat 2.0, el més rellevant no és qui encapçala la manifestació sinó qui s’hi adhereix.

Ilusión y compromiso

Salvador Cardús.

Por lo visto y leído, parece que en España están convencidos de que la sentencia del Tribunal Constitucional no va a tener grandes ni graves consecuencias en el corto y el medio plazo. Todo lo más, esperan una gran manifestación en la que los catalanes – creen que nos tienen bien calados-puedan desahogarse, senyeres al vuelo y cuatro proclamas independentistas, y punto final. La alegría con que Rodríguez Zapatero o Chacón han recibido el fallo, el tono desafiante del PP asegurando que nada de lo inconstitucional del Estatut se va a recuperar por la puerta de atrás, así lo sugieren. Incluso este parece si no el pronóstico, sí el deseo del PSC y del president Montilla, a los cuales gustaría una manifestación sin atributos, meramente emocional y sin relato, detrás de la bandera enmudecida de una nación que no cabe en la Constitución. Así, todo podría acabar en una típica flamarada,un foc d´encenalls,en la que se canalizara el emprenyament por la vía del exceso verbal y simbólico. En fin, en el peor de los casos, se trataría de pasar por el aprieto de un “aquelarre independentista”, como lo ha calificado despectivamente Duran Lleida, sin otras consecuencias que las de alimentar la caverna mediática española por unos días, a la espera de que la roja permita exhibir todos los atributos de la españolidad sin freno alguno.

Internacionalistes? Més nacionalistes espanyols que els de La Roja

Jordi Marti Font.

Aquests darrers dies, alguns amics, coneguts i saludats del meu voltant han recorregut a la paraula “internacionalista” per definir-se a l’hora de prendre partit o no sobre la independència dels Països Catalans o de Catalunya-Principat, ara que el tema és damunt la taula. Curiosament alguns han contraposat “nacionalista” a “internacionalista” però alhora han anomenat només “nacionalistes” els nacionalistes catalans (que jo en relació a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de les quatre províncies anomenaria més aviat regionalistes però aquest seria un altre debat). Es veu que Espanya no fa nacionalisme i que ser internacionalista és no dir res de les nacions ara constituïdes en estat, com és l’espanyola, potser perquè es considera que vénen del cel, com els gols de Maradona.

Ja ho deia el sociòleg Michael Billig al seu estudi “Nacionalisme banal”, publicat en català per la Universitat de València i l’Editorial Afers, que els nacionalismes més evidents solen qualificar-se com a “no nacionalismes” o simples “patriotismes”. L’exemple el tenim ara als nostres carrers.

Misterioso guirigay

Jordi Barbeta.

El guirigay que se ha montado con la manera de encabezar la manifestación del sábado resulta tan insólito y misterioso que hasta hace pensar mal. Para hallar al culpable de un crimen, los manuales de la policía aconsejan investigar primero a quien saca algún beneficio del suceso. ¿A quién le conviene la desmotivación que está causando el dilema pancarta/bandera? De los colectivos y partidos que han convocado a la manifestación, ¿todos están unánimemente de acuerdo con la protesta o existe alguno cuyos asociados y dirigentes tienen el corazón partido? ¿Cuál es? ¿Qué partido está siendo el más exigente con los preparativos y los detalles de la manifestación? La protesta se está organizando desde hace meses. ¿Qué organización política ha sido la última en adherirse y participar en los preparativos? ¿Qué partido de los que han apoyado el Estatut impide un pronunciamiento en bloque de los diputados que se definen catalanistas en el Congreso? Si la marcha tiene éxito y crece la reivindicación nacional, ¿qué partido saldrá más perjudicado? De los partidos adheridos a la manifestación, ¿cuál llorará menos si al final resulta un fracaso? Honi soit qui mal y pense. O sea, maldito el que piense mal.

Galdós final de cicle

Toni Aira.

El tripartit i els qui el composen, PSC, Esquerra i ICV, són a dia d’avui una espècie de Llei de Murphy amb potes. Durant els seus ja set anys llargs de vida, el tripartit ha estat sinònim de Dragon Kahn, d’inestabilitat, de crisi. Però mai tant com en els últims mesos tot allò que s’havien proposat els seus integrants havia tendit tan sistemàticament al desastre.

El PSC, amb un líder i president de la Generalitat que no pot ni assumir fer-se la foto amb un lema com “Som una nació. Catalunya decideix”, és el gran damnificat d’aquest moment que tant flaira a final de règim i que tot apunta que és un final de cicle claríssim. Tot els surt malament. Tot se’ls gira en contra. No n’encerten ni una. No convencen ni els seus.

Ara han quedat en evidència arran de la manifestació de dissabte en favor de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Han demostrat com anys i panys mirant de treure’s del damunt l’etiqueta del PSOE es poden dinamitar en pocs dies. I tot per quedar voluntàriament i unilateralment en evidència per un lema que cap president de la Generalitat no hauria de témer defensar, al carrer o allà on faci falta: que el poble de Catalunya tingui la paraula.

No som una pancarta

Saül Gordillo.

Rajoy ha callat discretament i Zapatero ha tret pit dient que ha complert l’objectiu i advertint que la indignació catalana anirà de baixa.Els dos grans partits espanyols esperen que la manifestació de dissabte sigui un fracàs. Els donaria la raó i De Cospedal i Chacón estarien contentes. Només una participació excepcional faria veure a tothom –comunitat internacional inclosa– que la sentència del Tribunal Constitucional és un atropellament a la democràcia. Si la gent prefereix platja o futbol, llavors tot s’haurà acabat i Catalunya quedarà diluïda en el descafeïnament espanyol uniformador. Certament alguns polítics contribueixen les últimes hores a la confusió i podrien afavorir la desmobilització. A Madrid es deuen fregar les mans, amb un somriure, tot recordant que als catalans ens perd l’estètica.

Mentre alguns omplen autobusos, escampen cartells i treballen perquè la manifestació sigui una resposta massiva, d’altres estan més pendents de la pancarta. Que ningú no s’enganyi. El 10-J no va de lemes ni de pancartes. Això va d’una altra cosa.

4 anys per res

Salvador Pla.

Aquesta ultima polèmica sobre la capçalera de la manifestació del 10-J m’ha recordat estranyament l’època pujolista. Per que ens inventem el que no existeix enlloc només per tapar les nostres vergonyes. Per exemple, en el cas de la manifestació, jo no en recordo cap que no disposi d’un eslògan. Si no es reclama res, no es fa una manifestació. Es fa una concentració o be una marxa. I allà no fa pas falta posar-hi cap lema. Però una manifestació sempre porta algun text curt que explica per que es fa. I això precisament em recorda quan CiU manava i tenia la seva ambigüitat, com quan mostrava un incansable llistat de nivells de sentiment nacionalista. Es podia ser catalanista o regionalista o autonomista o nacionalista o federalista o sobiranista o independentista. N’hi havia per escollir.

Tots aquests matisos s’utilitzen nomes per tapar la problemàtica central de l’encaix Catalunya- Espanya. Aquest cop, desprès d’una sentencia que deixa clar que Catalunya es una nació nomes a nivell romàntic i espiritual (per tant, no ho es de debò), tocava fer soroll. I prou. Ho va dir Alfonso Guerra: “Seguramente están obligados a hacer ruido… pero naturalmente tendrán que acatarla y no pasará nada, como ocurre en un Estado de Derecho”.

Som, i volem ser-hi

Carles Puigdemont.

El periodista Enric Juliana fa dies que insisteix en una idea que tristament no recull ningú amb capacitat de dur-la a la pràctica. Proposa que la manifestació de dissabte sigui un mar de banderes europees, en senyal inequívoc de dues vocacions que algú, de manera injusta, procura que s’anul·lin mútuament: la indiscutible realitat nacional catalana, l’afirmació de la qual queda en entredit per la sentència del Constitucional, i el desig de lligar el nostre futur a Europa. D’això en diu, probablement com a record del seu observatori de la política italiana, l’Eurocatalanisme.

Les dues formulacions em semblen dignes de consideració. Segur que quedaran en el calaix on les societats amb massa gent nerviosa i impacient obliden idees que, ben ateses, resultarien brillants.

Els poble insultables

Toni Strubell.

El meu avi, Josep Trueta, solia respondre als anglesos que li demanaven perquè havia vingut a Anglaterra l’any 1939 que havia hagut de marxar del seu país perquè “no podia suportar veure-hi morir la llibertat”. I bé, un cop més, crec que és essencial que els catalans parlem dels nostres sentiments perquè, malgrat que s’hi pugui delectar algun tertulià espanyol, és això el que més ens uneix. Tot i que els catalans sovint no sabem explicar la nostra angúnia existencial tan bé com -per exemple- els practicants del cante jondo, no deixa de ser intens el dolor que sentim a diari amb el tractament que rebem com a país. Som insultables, crec, d’una manera que seria difícilment tolerada pel ciutadà mitjà de la Unió Europea. El 10J tindrem una bona ocasió per expressar-hi el nostre rebuig i la necessitat imperiosa de buscar-hi d’altres sortides polítiques diferents a la que han seguit fins avui els partits catalans. Si som insultats, almenys que hàgim començat a deixar enrere un marc que no semblen disposats a superar.

Catalunya sense Sepharad

Agustí Colomines.

“No convé que diguem el nom/ del qui ens pensa enllà de la nostra por./ Si topem a les palpentes/ amb aquest estrany cec,/ on sinó en el buit i en el no-res/ fonamentarem la nostra vida?/ Provarem d’alçar en la sorra/ el palau perillós dels nostres somnis/ i aprendrem aquesta lliçó humil/ al llarg de tot el temps del cansament,/ car sols així som lliures de combatre/ per l’última victòria damunt l’esglai./ Escolta, Sepharad: els homes no poden ser/ si no són lliures./ Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser/ si no som lliures./ I cridi la veu de tot el poble: Amén.”. Aquest és el poema número XXXVIII del poemari que el gran Salvador Espriu –avui tan menystingut per una part de la crítica caïnita d’aquest país– va publicar el 1960 amb el títol de La pell de brau. Tot el llibre era, de fet, una exaltació de la necessitat d’entesa de Catalunya amb Espanya. Podria reproduir altres versos del mateix volum que, com els que acabo de transcriure, ho proven. El projecte espanyol d’Espriu queda resumit en aquests dos versos del poema número XXX: “Diverses són les parles i diversos els homes, / i convindran molts noms a un sol amor.”. Evidentment, aquest sol amor no és altre que Espanya transmutada en la mítica Sepharad espriuana. Com ja va assenyalar Maria Aurèlia Capmany l’any 1963, “La pell de brau és l’espai, ple del record de la sang, on vivim, on ens obliguen a viure, i el brau, protagonista de la història, en una imaginada arena, envesteix la vella pell, l’arrenca amb les banyes i la converteix en bandera sagnant del nostre dolor.

Facin una enquesta ara!

Saül Gordillo.

És aquesta setmana que realment tindria sentit saber la temperatura de l’independentisme català. Per què no es fan enquestes aquesta setmana per conèixer el percentatge de catalans que optaria per la independència en cas de referèndum? Per què es difonen només les enquestes quan minimitzen el sobiranisme del país i no en promouen quan hi ha el risc que el percentatge sigui escandalosament majoritari? És evident que determinats organismes públics i privats no tindran gaire interès en conèixer el pols independentista després de la tisorada estatutària del Tribunal Constitucional. Però seria útil i necessari que abans de la manifestació del 10 de juliol se’n fessin, d’enquestes, i que es donessin a conèixer a la ciutadania.

Hi ha l’eterna tendència disgregadora del mateix independentisme, que pateix una síndrome de divisió cel·lular adversa

Vicent Sanchis.

El procés de reforma estatutària a Catalunya ha dibuixat un mapa de debilitats. De febleses pròpies i de fortaleses alienes. Tot això ja s’intuïa, però ara ha quedat descaradament clar. Davant la trista constatació que el conflicte d’interessos nacionals es resol sempre a favor dels mateixos, alguns catalans se n’alegren, uns altres s’hi resignen i finalment alguns estan disposats a intentar canviar la situació.

La primera debilitat és de procediment democràtic. L’Estatut va ser votat, en primera instància en un parlament que reflecteix la pluralitat política del país. Després va ser rectificat i reduït al Parlament espanyol, sense possibilitat de rèplica, que és l’espill exclusivament de la realitat espanyola. Una realitat antagònica amb la catalana. Finalment, ha estat mutilat en una tercera cambra on ni tan sols hi ha representació pròpia. Els membres del Tribunal Constitucional han votat com si fossin diputats representants exclusivament del PSOE i del PP. En el seu llenguatge semànticament trampós, “conservadors” i “progressistes”. Què cal conservar i a quin progrés fa referència aquesta distinció? En tot el procés qui ha quedat més en evidència ha estat la voluntat majoritària del poble català, que no és reconegut com a tal, expressada a les urnes. Quina llei votada pels catalans té garanties de sobreviure quan entra en aquest laberint hostil?

Estatut retallat, resposta parlamentària

Ramon Tremosa.

Aquesta setmana hem conegut finalment el que ja sabíem que passaria: que l’Estatut de Catalunya sortiria qualitativament amputat del seu pas pel Tribunal Constitucional. Ara se’ns convida a una manifestació, a la qual s’hi ha d’anar, però és en seu parlamentària, i també com més aviat millor a les urnes, on cal que aquesta sentència tingui conseqüències polítiques. El govern català ha estat impotent en els darrers set anys per a ser influent a Madrid i ara massacrar l’Estatut no té cap cost per al govern espanyol. Com sempre, Alfonso Guerra ens desafia coneixent la nostra feblesa, amb el seu “no passarà res” després de la manifestació. Em sembla que ens cal anar amb compte amb a l’hora de treure pit: estem més febles del que pensem i a Madrid els alts funcionaris de l’Estat ho sabem. La retallada de l’Estatut la vaig conèixer a Bilbao, on 46 eurodiputats del grup liberal-demòcrata del Parlament Europeu hi hem fet una visita de dos dies, per tal conèixer el sistema de concert econòmic basc, i on la gent del PNB ens han acollit extraordinàriament bé. Què hem de fer a partir d’ara?

Han mort l’Estatut, Visca l’Estat català!

Uriel Bertran.

Diuen que al llarg de la història sempre hi ha hagut una diferència essencial entre l’Imperi Britànic i l’Imperi Espanyol respecte al tracte i la negociació que ambdues metròpolis han mantingut amb les seves colònies quan aquestes han aconseguit la seva independència. Així, l’Imperi Britànic, ha  aconseguit  arribar a acords amistosos amb les colònies encara que fos  el minut abans de la proclamació de la independència, per contra, l’Imperi Espanyol,  només s’ha plantejat arribar a acords amb les colònies el minut després de la proclamació de la independència, quan ja era impossible un arranjament amistós. L’Estat espanyol sempre ha calculat molt malament la correlació de forces entre el poder central i la colònia, i així li ha anat, foragitat d’arreu i  avui un estat en ruïna, espoliador i antidemocràtic.

No ens ha d’estranyar, doncs, la liquidació de l’Estatut que ha practicat el Tribunal Constitucional. Només negociaran el minut després de la proclamació de la nostra independència, quan ja no els serveixi de res. És la doctrina espanyola –ara constitucional-  de sempre, la del tot o res. Un diari digital espanyol ho tornava a deixar clar aquests dies: “Señora Cataluña: deje de refunfuñar y, si no está a gusto, ¡váyase!… ¿A que no tienen agallas para proclamarse independientes?”

Punt i a part

Salvador Cardús.

Tot és més clar. Els dos partits grans del Parlament de Catalunya, PSC i CiU, amb la inestimable companyia d’ICV, i a la desesperada, volien retardar la sentència cantada del Tribunal Constitucional fins després de la convocatòria electoral. L’objectiu? Poder-hi arribar a les fosques. Però han provocat el contrari. Un tribunal acostumat a arribar a la feina a migdia i plegar a mitja tarda, n’ha tingut prou amb un dilluns per desfer totes les ambigüitats en les quals els catalans havíem anat posant les esperances d’horitzó nacional. No: la Catalunya que volen els catalans, ni tan sols la que accepten els unionistes més moderats, no té cabuda dins la Constitució espanyola. Per dissimular-ho, per evitar haver de plantar cara, amb el pas dels anys, havíem anat embolicant la troca amb una retòrica cada vegada més confusa. Tant, que alguns creien que realment existia un Estat plurinacional, que l’autonomisme era d’arrel federal o que un referèndum era senyal del reconeixement de la sobirania de la nació catalana. El Tribunal Constitucional, la veu més sobirana de totes perquè és l’intèrpret legítim de la Constitució espanyola, ho ha deixat ben clar per si algú encara no ho havia entès: només hi ha una nació, indissoluble, esquerpa a la diversitat –especialment a la de les llengües–, i només hi ha un poble, l’espanyol, gasiu i orgullós de la seva única sobirania. Només hi ha una autoritat impositiva per espoliar el 10 per cent o el que li plagui de la riquesa produïda pels catalans, i només hi ha una justícia, que és la seva. L’autonomia catalana anava despullada i tothom en lloava les grans vestimentes que li anàvem inventant. S’ha desfet l’engany, s’han acabat les ambigüitats, i qui vulgui apuntar-se a l’unionisme amb Espanya, ja sap quin peu calça.

La Transición inmodélica

Vicenç Navarro.

Durante muchos años, la versión dominante en los medios de mayor difusión del país sobre la Transición de la dictadura a la democracia en España es que tal Transición fue un proceso modélico que transformó una de las dictaduras más represivas que hayan existido en Europa (por cada asesinato político que cometió Mussolini, Franco cometió 10.000) en una democracia homologable con cualquier democracia existente en la Unión Europea. Esta versión dominante subraya, además, que el supuesto éxito de tal Transición se basó en la reconciliación de las derechas, herederas de lo que en España se llama franquismo (y fuera de España, fascismo), con las izquierdas y otras fuerzas democráticas, herederas de la República, que lucharon contra la dictadura.

Esta versión dominante, casi oficial, de los hechos ocurridos en España se ha ido cuestionando más y más a medida que se han podido comprobar las enormes deficiencias de la democracia española. Dos hechos recientes muestran lo enormemente incompleta que es la democracia en España. Uno es el enjuiciamiento por parte del Tribunal Supremo del único juez –Baltasar Garzón– que se ha atrevido a intentar llevar a los tribunales a los asesinos y responsables del encubrimiento de los asesinatos por causas políticas de más de 150.000 personas, cuyos cuerpos continúan desaparecidos en la gran mayoría de los casos, enjuiciamiento que se ha hecho a propuesta de la Falange, partido heredero del partido fascista que mató a miles y miles de republicanos.

Una declaració de Nou Cicle: L’hora de la unitat, l’hora de Catalunya

Raimon Obiols.

Després de quatre anys de normalitat en la vigència i aplicació del nou Estatut, un Tribunal Constitucional dividit i deslegitimat, després d’un procés penós, anòmal i degradat, ha acordat una sentència que crea, d’una manera totalment artificial i irresponsable, una situació molt greu. Durant aquests quatre anys, el nou Estatut no ha generat cap problema rellevant, ni en els drets ciutadans, ni en el funcionament de les institucions i dels serveis públics, ni en les relacions entre les nostres institucions nacionals i les de l’Estat central. En una situació de crisi econòmica i social, no s’ha produït cap problema ni en la convivència diària de la ciutadania ni en la unitat civil del poble de Catalunya. Per contra, la sentència del Constitucional, crea una situació de conflicte que el nacionalisme espanyol ha estat perseguint durant quatre anys de manera calculada. Subordinant-se als plantejaments involucionistes i catalanòfobs del PP, el Tribunal ha actuat políticament. Ha pretès erigir-se en una mena de tercera cambra espúria. Uns pocs jutges dividits i desprestigiats han pretès invalidar el pacte assolit entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, aprovat per aquestes i referendat democràticament pel poble de Catalunya. Aquesta sentència és una gravíssima perturbació. Però al seu darrere hi ha, a més, una gravíssima provocació.

La ceguera españolista

Marçal Sintes.

Ha declarado Joan Herrera, haciéndose eco de varias advertencias lanzadas por el presidente Montilla, que la sentencia del TC -que se está recociendo, puede que definitivamente- va a acercar España a Bélgica. Y la verdad es que yo le he entendido perfectamente. No obstante, parece que el españolismo recalcitrante no es capaz de comprender cosas tan sencillas, o no le da la gana hacerlo. O a lo mejor a algunos ya les va bien que Cataluña se dirija hacia la independencia, pues tal vez su sueño más lúbrico sea que el ejército vuelva a entrar por la Diagonal en Barcelona o incluso bombardearla nuevamente, ejercicio que, según decía alguien, es conveniente repetir cada cincuenta años. No seamos tan suspicaces y limitémonos a los primeros supuestos: el españolismo más recalcitrante no comprende en toda su dimensión lo que está sucediendo con y en Cataluña. Por eso aplaudió los recursos contra el Estatuto. Por eso jalea al Constitucional para que destripe el texto catalán. Ojo: no sólo catalán -Parlamento y referéndum-, sino también español, pues las Cortes, que representan a todos los ciudadanos del Estado, lo aprobaron solemnemente.

Tres crisis en campaña electoral

Lluís Foix.

Hay momentos en los que los pueblos se pasean por un laberinto sin que nadie les dirija hacia la salida. Se ande por donde se ande, todo son vías que no conducen a ninguna parte. Falta altitud de miras y no aparece un guía que indique la vía para salir a territorio abierto.

La crisis económica es el tema que más preocupa a los cientos de miles de gentes que están en el paro y también a los que tienen trabajo. No hay indicadores positivos por ahora y los gobiernos están a merced de las leyes de los mercados y de las exigencias de los bancos centrales.

Esta crisis de gran calado es paralela en Catalunya a los casos de corrupción de los dos grandes partidos que han abusado de la confianza de los electores y han cometido irregularidades que son delictivas. Sólo faltaba que el Tribunal Constitucional dictara una sentencia restrictiva del Estatut de Catalunya, después de cuatro años de incomprensibles y herméticas deliberaciones.

Montilla es hoy mas Lehendakari que el Sr. López

“Catalanes, contad con nuestra adhesión sincera y entusiasta. Hoy se discute vuestro Estatuto, mañana estará aquí el nuestro” (José Antonio Agirre, 27-5-1932).

Iñigo Urkullu.

La verdad es que no me sorprenden las declaraciones de hoy del Lehendakari López. Hablando del Estatuto, o mejor dicho de los estatutos. Del catalán y del vasco. Para el Lehendakari López la sentencia del Tribunal Constitucional demuestra que el texto refrendado por los ciudadanos de Catalunya “cabe en la Constitución”. Eso sí, se le ha olvidado decir que previamente “cepillado” por, entre otros, los que dijeron que iban a respetar lo que el Parlament de Catalunya dijera y vaciado de contenidos por parte de una decena de personas –que serán los juristas más cualificados de la galaxia hispana- pero no dejan de ser diez personas nombradas a dedo por su orientación política y con el “aval” de su mayoría parlamentaria por el PP y por el PSOE, sin que haya especificidad alguna para con las nacionalidades-naciones, tal y como se reconoce en la propia Constitución y de cuya interpretación se erigen en Tribunal.