Nou intent de procés de pau

Joan Brunet.

El president dels EUA ha tornat també de vacances. Davant seu té oberts diversos fronts. L’un, les “noves” negociacions per a l’establiment d’un procés de pau entre israelians i palestins que hauria de posar punt i final a la llarga història d’un conflicte complex, que ha fet massa víctimes, destruït projectes i generat odis difícils de reconduir. Ningú no dubte que la millor notícia que es podria derivar d’aquestes converses que avui mateix s’han encetat a Washington, seria la de l’assoliment d’acords que assentessin les bases per la creació de l’Estat Palestí. Una condició, aquesta, necessària encara que no suficient per pacificar la zona.

Obama està disposat a complir les promeses electorals. En especial la de recuperar el prestigi dels EUA com a un element cabdal a l’hora de poder contribuir a la pacificació de conflictes que afecten a punts molt calents del planeta i en els quals decisions adoptades per anteriors administracions nordamericanes, han estat determinants en l’evolució d’aquests conflictes. Aquesta voluntat ja l’havia deixat clara Obama en el seu discurs de presa de possessió quan afirmava que “els Estats Units són amics de tots els països i de tots els homes, dones i infants que busquen un futur de pau i de dignitat” i que “estem llestos per assumir el lideratge per a fer-ho possible”. D’aquí també que estigui interessat en aparèixer, ara diplomàticament parlant, com a un actor actiu en l’escenari palestino-israelià. Més després de la recent “retirada” de tropes nordamericanes de l’Iraq que era una altra de les seves promeses electorals.

Pressió fiscal

Joan Brunet.

M’ho advertia la meva àvia: “no estiris més el braç que la màniga”, i afegia: “si vols evitar-te ensurts, fes que el braç no s’estengui més que el què la màniga doni”. Amb aquesta sàvia sentència-metàfora de rerefons, no ha d’estranyar que, de tant en tant, salti la llebre per adequar la pressió fiscal a la llargada que el braç de la despesa reclama. Si volem que l’Estat presti els serveis que ara ens presta amb una qualitat màxima, ens haurem d’anar fent a la idea que ens cal un vestit més a la mida. No es pot mantenir indefinidament l’actual nivell de benestar social, sense que tard o d’hora calgui fer ajustaments en la pressió fiscal que recau sobre la ciutadania. Una pressió que a Espanya, és del 33,1 % mentre que a Dinamarca –amb prestacions socials pràcticament iguals a les nostres— ho és del 49%. Als països de la UE, la mitjana de la pressió fiscal està en el 39,3 %, sis punts per sobre de l’espanyola. Davant aquests indicadors, amb demagògia rajoniana o sense, és evident que els impostos tendiran a augmentar o, inexorablement, seran els avantatges socials els que tendiran a moderar-se, a disminuir.

Sigui com sigui, hem de saber si abans de fer cap ajustament fiscal el govern prendrà o no altres mesures, i si l’hipotètic ajustament acabarà recaient només damunt les espatlles d’uns quants.

Espanya té un problema…

Joan Brunet.

“Espanya té un problema”, assegurava Miquel Roca Junyent la setmana passada, just abans que més d’un milió de persones ocupessin durant unes hores, els carrers de Barcelona trencant qualsevol consigna política preestablerta. A les paraules de Roca jo hi introduiria un matís en el sentit d’assenyalar que el problema no és d’Espanya sinó d’una part. De l’Espanya vetusta i ancorada en el passat, que no vol acceptar que Catalunya mostri la seva personalitat, cultura i llengua arreu. Uns trets característics que no haurien de separar sinó engrandir el patrimoni dels pobles de l’Estat. A la vista està, però, que més enllà de l’Ebre les coses no es veuen així. A més, cal constatar que la manca d’una visió oberta de l’Estat ve de lluny. És la part del problema que mai no ha estat resolt i que és la causa de què les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, entre Catalunya i Madrid, presentin alts i baixos segons siguin les circumstàncies i les conveniències polítiques de cada moment. Que el problema no és nou ho podem constatar amb els versos que Joan Maragall va escriure a “Oda a Espanya”; uns versos que avui recobren tota la seva vigència després dels fets esdevinguts els darrers dies. “Escolta, Espanya la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana;

Desencís i indignació

Joan Brunet.

Avui és un dia dels que passaran a la història i no precisament en un sentit estrictament positiu. Avui és un dia de desencís i d’indignació, com resaltava el president de la Generalitat de Catalunya en la seva declaració institucional de fa menys d’una hora. La sentència que aquesta tarda ha pronunciat el Tribunal Constitucional retalla i reinterpreta l’Estatut de Catalunya de 2006. Però fa quelcom més greu que això al negar la capacitat dels parlaments espanyol i català d’establir pactes polítics entre ells i al poble de Catalunya la possibilitat de pronunciar-se en referèndum en relació a aquests pactes.

Avui el pacte establert entre Espanya i Catalunya ara fa quatre anys ha estat trinxat per un Tribunal Constitucional que durant aquest temps s’ha mostrat incapaç de resoldre l’atzucac en el qual havia entrar des del moment mateix que va admetre a tràmit els recursos d’inconstitucionalitat que sobre l’Estatut havia presentat bàsicament el Partido Popular.

Mercats

Joan Brunet.

Els esculls que contaminen l’ambient i que posen difícil aprofitar la més mínima oportunitat de recuperar part de la confiança perduda creixen dia rere dia. Un d’aquests esculls es sens dubte la virulència de la batalla política està adquirint darrerament. Només cal escoltar als uns i als altres per concloure que hi ha qui està obsedit en treure rèdit polític de la situació. Només cal escoltar a personatges de la vida política espanyola i també catalana per adonar-nos com la legítima crítica al govern ha donat pas ràpidament als en adjectius de baixa volada i a cridaners titulars mediàtics. No s’adonen els que així es comporten, que és en moments de crisis quan la importància de les persones és més determinant. Molt més que no pas la lluita per la conquesta del poder al preu que sigui. Falta i falla el diàleg entre govern i oposició. És cert. Però falta i falla més encara més aquella elegància política en les formes que al cap i a la fi és la que acaba per transmetre confiança. El govern no fa les coses bé. Malauradament, però, tampoc no les fa bé l’oposició i així, pel camí de la crispació serà pràcticament impossible aconseguir la tranquil•litat que fa falta per superar moments atzarosos com els actuals.