Colombia i la violència contra les dones

Carles Campuzano.

Des d’ahir a la matinada (hora catalana) sóc a Colombia.Hi he arribat en el marc de la campanya “Violaciones y otras violencias:saquen mi cuerpo de la guerra” ,que promouen al país andí un grup d’ongs colombianes encapçalades per Intermon Oxfam i que preten acabar amb la impunitat dels crims sexuals contra les dones en el marc del conflicte armat que viu el país.

Com sempre, aquesta és una mena viatge intens en feina i en emocions. Quan escric ratlles som a punt de marxar a sopar amb els magistrats de la Cort Constitucional que estan fent el seguiment de l’auto 092 de 2005 ( sobre protecció dels drets de les dones en el conflicte armat). I aquest matí hem estat a la Defensoría del Pueblo, on hem conegut, entre d’altres, la brillant Pilar Rueda, adjunta pels drets de les dones, ens hem reunit amb les coparts d’Intermon i hem esoltat testimonis d’aquesta violència. Després per la tarda, ens hem reunit amb diputades i senadoras de la Bancada de Mujeres.

Però ha estat el testimoni de Blanca Meneses i la seva familiia allò que més ens ha colpit.

Després del segrest

Carles Campuzano.

El segrest de l’Albert Vilalta i en Roque Pascual ha acabat bé i tots ens n’alegrem, però de manera inevitable s’ha obert el debat sobre la continuïtat de “caravana” que promou Barcelona Acció Solidaria i en general sobre els riscos associats als projectes de cooperació per al desenvolupament en determinades àrees geogràfiques.

Respectant la feina que fa qualsevol organització de la societat civil de l’àmbit de la cooperació, sóc del parer, com molta gent del sector, que la “caravana” que organitza l’organització vinculada a l’ajuntament de Barcelona no és un bon model; per a fer arribar ajut humanitari no cal una caravana; cap de les grans organitzacions internacionals humanitàries i de cooperació opta per aquest tipus de plantejament quan cal dur material als països on operen.

Castells, o una flor no fa estiu

Carles Campuzano.

La plantada del Conseller Castells al President Montilla sembla respondre més a les incomoditats personals del Conseller que no pas a un moviment de fons del denominat sector catalanista del PSC, que tampoc tinc clar que existeixi com a tal.

Tinc la impressió, com passa tan sovint en la política d’aquest país, que el denominat sector catalanista no és tal, més enllà del ressò mediàtic de les declaracions d’alguns consellers de llarga trajectòria. I el que és més rellevant, no hi ha hagut renovació per sota d’aquests il.lustres cognoms.

Els quadres joves socialistes que han emergit durant aquests anys, i en conec alguns, no crec que comparteixen l’anàlisi de la realitat que fa el Conseller Castells. S’han fet grans políticament en la lògica del carrer Nicaragua. Una lògica que inclou la lleialtat al PSOE com a part essencial de la proposta electoral del PSC.I els intel.lectuals propers a Maragall, com Rubert de Ventós o Oriol Bohigas, que s’ha situat en posicions clarament independentistes, no troben a can socialista nous referents polítics per als seus plantejaments.

Reforma laboral: oportunitat perduda

Carles Campuzano.

Ahir la Comissió de Treball del Congrés dels Diputats va donar llum verda a la reforma laboral i el text aprovat marxarà cap al Senat per tal de finalitzar la seva tramitació.

CiU no li ha donat suport; aquesta no és la reforma que les empreses i els treballadors necessiten. Però tampoc hem volgut bloquejar i impedir les reformes. I és que en els continguts de la reforma podem reconèixer algunes de les propostes que hem defensat en els darrers anys (incorporació del model alemany de manteniment de l’ocupació,legalització de les agencies de col.locació, extensió del contracte de foment de l’ocupació,…) i n’hem d’incorporat d’altres (mesures de lluita contra l’absentisme laboral injustificat,compromís de reforma de la negociació col.lectiva i de la prestació de l’atur, pla de recol.lació dels aturats de la construcció, reforçament de la capacitat de representació i negociació de les organitzacions empresarials catalanes,…). I , sobretot, no hem volgut introduir més incerteses a la greu situació econòmica que estem vivint.

Al llarg de tota la discussió insistirem en alguns conceptes sobre els que la reforma no és capaç de satisfer-nos.

Kosovo i Espanya

Carles Campuzano.

Ja n’he parlat en anteriors ocasions, però el castissisme espanyol continua imperant després de la sentència de la Cort Internacional de Justícia que avala la independència de Kosovo. Espanya es continua negant a reconèixer el nou Estat dels Balcans,malgrat que pràcticament la resta dels estats de la Unió Europea i els Estats Units han optat pel realisme, i de fa temps ja, acceptant la solució de la independència kosovar.No ha estat pas discreta la posició espanyola, ans el contrari ha mantingut un notable activisme jurídic, que val la pena llegir.

Aquesta és una història que té a veure amb els Balcans i com es va tancant el conflicte viscut des dels anys 90 en aquell racó d’Europa, però Espanya s’entesta en veure fantasmes.

Només des de la feblesa i la falta de confiança en la seva identitat, es pot entendre la por espanyola a acceptar allò que França, el Regne Unit o Alemanya veuen com a necessari i imprescindible per estabilitzar els Balcans.