Aprovada la supervisió financera europea: un pas endavant quasi important com la creació de l’euro

Ramon Tremosa.

Avui s’ha aprovat al Parlament Europeu, per una ampla majoria de 590 sobre 650 diputats, el paquet de supervisió financera europea. Aquest és el paquet legislatiu més important des l’aprovació del Tractat de Lisboa i serà una de les regulacions més importants d’aquesta legislatura. De fet, aqui al parlament hi ha qui diu que la creació de la nova arquitectura europea té una importància semblant a la creació de l’euro, subsanant-se ara el principal error comès en el moment de la seva creació: haver deixat en els bancs centrals estatals el monopoli de la regulació i la supervisió financera d’unes entitats financeres que ja eren llavors supranacionals. El resultat final assolit és encara millor si es té en compte que ara fa un any alguns estats membres, en plena crisi econòmica, semblaven preferir renacionalitzar i reforçar a nivell nacional la supervisió financera, més que no pas integrar-la a nivell europeu.

Eleccions 28-N: Franquisme sociològic

Ramon Tremosa.

Que un govern d’esquerres com el tripartit, des de la seva pretesa superioritat moral, acabi la legislatura convocant les eleccions en un dia de partit Barça-Madrid, em recorda inevitablement els darrers anys del franquisme. Al final de la dictadura tot servia per tapar la mala política i la mala gestió econòmica i el futbol, com a gran esport de masses que llavors començava a ser, era el circ perfecte per aquell dictador cínic que va arribar a dir “haga como yo y no se meta en política”. Us adjunto unes ampliacions del breu comentari que ahir vaig fer al meu facebook, i que avui ha merescut que en Jordi Basté se’n fes ressò a RAC-1 i que en Carles Francino em donés entrada, també a quarts de nou del matí i durant 10 minuts, al seu programa per tal d’explicar el franquisme sociològic de Montilla. Quin ofici, aquest de polític, i quin país!! Ni un ni l’altre em van entrevistar durant la campanya electoral de l’any passat i tampoc no tenen interés en la creixent i influent feina que es fa al Parlament Europeu i en la qual hi estic participant directament (ara acabem de tancar una molt important reforma del sistema financer europeu i estem debatent els corredors ferroviaris de mercaderies del futur). No em negareu que aquest periodisme dóna incentius racionals creixents per a veure qui la diu més grossa…

1.- Tant dolentes són les enquestes del PSC? Ja sabíem que les possibilitats d’un tercer tripartit passen perquè la participació sigui la més baixa de la història a Catalunya, amb el descrèdit i la deslegitimació que aixó comportarà per a l’autonomia catalana i per al proper govern (i les seves reivindicacions). El PSC va passar-se 23 anys dient que Pujol era president gràcies a l’abstenció diferencial catalana, però el segon tripartit batrà el rècord d’abstenció, de vot en blanc i de vot a tot tipus de llistes no-convencionals. Tot un èxit del segon govern d’esquerres.

Toros: Reagrupament espanyol

Ramon Tremosa.

La recent prohibició de les curses de braus per part del Parlament de Catalunya ha estat rebuda a l’Espanya profunda com una declaració de guerra. Personalment, a mi els toros no m’agraden i sempre els he trobat més una barbàrie que un espectacle: vegeu com a mostra la brutal foto que fa escassament tres mesos va donar la volta al món, la cornada que entra pel coll i surt per la boca del torero Julio Aparicio. La reacció espanyola, però, no s’ha quedat pas curta i ha generat portades de regust inequívocament franquista i dotzenes de pàgines esbiaixades i fins i tot en algun cas sectàries. Per què es produeix aquesta agressivitat contra tot allò que emana de Catalunya? Espanya pateix una greu crisi econòmica en haver descobert que el seu miracle econòmic basat en la construcció era només un miratge, i ara la seva brutal crisi pot comportar un llarg període de declivi econòmic. Espanya ha passat de ser un país receptor d’emigració a expulsar força de treball amb talent (el somni de PSOE i PP és un país amb 60 milions d’habitants i així s’entén la política de portes amb la immigració: la T4 de Barajas ha estat la porta de la immigració il·legal a la UE). L’esport serveix als poders fàctics madrilenys per a tapar el fracàs econòmic i els toros són utilitzats per a cohesionar la societat espanyola, per sobre de les ideologies i de les classes socials. Ja cal que els catalans ens preparem: potser més que avançar en l’autogovern, en els propers anys tocarà defensar el poc que ja tenim…

Caixes catalanes: mala gestió o mala supervisió del Banc d’Espanya?

Ramon Tremosa.

Els alts funcionaris de l’Estat espanyol han començat la batalla per a esborrar del mapa les caixes d’estalvi catalanes, possiblement un dels trets diferencials més clars i característics de la singularitat catalana a Espanya. El pla de rescat espanyol, el FROB, ha arribat deliberadament tard per a evitar que, en les proves del test d’estrés d’aquest cap de setmana, algunes caixes catalanes hagin suspès l’examen. Han fallat els gestors catalans o bé ha fallat el supervisor financer, en aquest cas el Banc d’Espanya, que és qui en darrer terme té la funció última de pilotar la salut financera de caixes i bancs? En aquest escrit argumento perquè els alts funcionaris espanyols no són neutrals, sinó que són hostils actuant en contra de les caixes catalanes i que són tolerants i còmplices de l’enginyeria financera que fan els dos grans bancs espanyols, especialment el Banc de Santander, que aspira a esdevenir el Reial Madrid dels bancs europeus (ahir una crònica del Financial Times definia la seu madrilenya del Santander com “un estat dins d’un estat”). Serà clau per al futur del país que el proper govern català, vista la inoperància i la passivitat de l’actual, defensi el model català de caixes de la futura ofensiva espanyola contra un model d’eficiència financera específicament català, que havia posat contra les cordes els dos grans bancs espanyols.

1.- El model de caixes d’estalvi, genuïnament català des del segle XIX però que avui encara és solvent i es manté a països avançats com Alemanya o Noruega (on hi ha respectivament 600 i 120 caixes que ningú no obliga a fusionar), es va escampar per Espanya amb la transició democràtica.

Els catalans guanyem als carrers però perdem a les urnes?

Ramon Tremosa.

El passat 10 de juliol vaig participar a la gran manifestació organitzada per Òmnium Cultural, en contra de la sentència del Tribunal Constitucional que escapça encara més el nou Estatut de Catalunya. Enmig de la gran gentada vaig estar pensant que els catalans hem anat guanyant en aquests darrers anys la batalla dels carrers, però que hem anat perdent la batalla de les urnes i dels parlaments. Penseu que “la Roja”, de la mà de la potència de l’esport i de tots els mitjans espanyols sense excepció, celebrant l’èxit més gran com és el campionat del món de futbol, no han tret a Catalunya ni la meitat de la meitat de la gent que el dissabte passat omplia el centre de Barcelona. Els catalans hem de passar dels carrers a les urnes, perquè la crisi de desafecció política que patim només s’arregla amb més participació, i no pas amb més abstenció. I en aquest sentit és molt perillosa la intenció del PSC en aquest final de legislatura: desmobilitzar l’electorat catalanista amb confusió, doble joc i judicialització contra CiU de la vida política catalana, un cop han arribat a la conclusió de que aquesta és l’única manera de repetir un tercer tripartit.

1.- El dissabte 10 de juliol a la tarda vaig estar més de dues hores sense moure’m, agafant una pancarta a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb el carrer Aragó. Estava envoltat de moltíssima gent sota la calor de l’estiu i ningú no es podia moure gaire, però tothom estava content. No es va insultar el president espanyol ZP, com es va fer amb el president Suárez al 1977, sinó que una bona part dels crits eren a favor de la independència de Catalunya i també es van cantar cançons (per cert, quina altra paraula podria cridar-se a la manifestació: Estatut? Federalisme?). Vàrem veure un helicòpter donar moltes voltes al damunt de la manifestació, però les seves imatges no han estat difoses per la petita pantalla.

Estatut retallat, resposta parlamentària

Ramon Tremosa.

Aquesta setmana hem conegut finalment el que ja sabíem que passaria: que l’Estatut de Catalunya sortiria qualitativament amputat del seu pas pel Tribunal Constitucional. Ara se’ns convida a una manifestació, a la qual s’hi ha d’anar, però és en seu parlamentària, i també com més aviat millor a les urnes, on cal que aquesta sentència tingui conseqüències polítiques. El govern català ha estat impotent en els darrers set anys per a ser influent a Madrid i ara massacrar l’Estatut no té cap cost per al govern espanyol. Com sempre, Alfonso Guerra ens desafia coneixent la nostra feblesa, amb el seu “no passarà res” després de la manifestació. Em sembla que ens cal anar amb compte amb a l’hora de treure pit: estem més febles del que pensem i a Madrid els alts funcionaris de l’Estat ho sabem. La retallada de l’Estatut la vaig conèixer a Bilbao, on 46 eurodiputats del grup liberal-demòcrata del Parlament Europeu hi hem fet una visita de dos dies, per tal conèixer el sistema de concert econòmic basc, i on la gent del PNB ens han acollit extraordinàriament bé. Què hem de fer a partir d’ara?

Sense l’euro i amb Zapatero hauríem patit un corralito

Ramon Tremosa.

Des del mes de setembre de 2009, en què vaig sentir per primer cop el comissari Joaquín Almúnia al Parlament Europeu criticar la manca de reformes del govern espanyol, les institucions europees tenen els ulls posats en el president ZP. De fet, veient com s’han anat complint les previsions que a la tardor va presentar la Comissió Europea relatives a l’Estat espanyol, l’emprenyament europeu amb Zapatero és més que considerable: el vertígen que hem viscut aquest mes de maig, amb l’Estat i la banca espanyoles a punt de la fallida, era perfectament evitable i ha posat al límit el Banc Central Europeu. La setmana passada el seu president, Jean Claude Trichet, va haver d’allargar les mesures extraordinàries del BCE (“diner barra lliure” prestat a l’1% d’interès sense límit de quantitat), a la vista d’una possible fallida del sistema bancari espanyol, quan la situació de la resta de països de l’euro ja no ho requeria. I és que dijous passat el Banc Mundial va afirmar que “la situaciò econòmica d’Espanya era molt greu”, alhora que el Finantial Times Deutschland parlava del possible rescat europeu d’Espanya. Per tot plegat, que ens hauria passat si no haguéssim entrat a l’euro? jo penso que hauríem patit un “corralito” que ens hauria empobrit com als argentins ara fa deu anys.

Que Europa intervingui també les infraestructures d’Espanya!!

Ramon Tremosa.

El passat dimecres 2 de juny hem celebrat al Parlament Europeu una conferència sobre els corredors ferroviaris de mercaderies, amb presència de Jordi Pujol, Guy Verhofstad (ex primer ministre belga de 1999 al 2008 i actualment eurodiputat i president del grup liberal) i Jean Eric Paqué, alt funcionari de la Comissió Europea que s’ocupa a la DG TRAN dels corredors esmentats (tots tres a la foto). L’acte ha anat molt bé: hi ha assistit un centenar de persones, bàsicament catalans que treballen a Brussel·les, però també alguns eurodiputats, eurofuncionaris i representats del món logístic europeu. Aquest acte ha servit per a presentar la versió anglesa del meu darrer llibre “Catalonia, an emerging economy” (Sussex Academic Press), el qual actualitza i amplia el contingut del llibre “Catalunya, país emergent”, presentat també pel president Pujol al juny de 2008. Aquesta crònica setmanal la completo amb dues coses més: d’una banda, la visita que vaig fer aquest dissabte a Igualada, on s’hi ha celebrat la segona edició del Rec, una fira tèxtil de marques de moda a l’antic barri industrial dels adobers del Rec, que el govern municipal de PSC+ICV vol enrunar. D’altra banda, parlo de la possible expropiació que el Ministeri d’Indústria pot decidir aquesta setmana de les primes del sector fotovoltaic a l’energia solar… amb efectes retroactius des de l’any 2007!! Si això passa, l’Espanya de Zapatero s’allunyarà encara més dels marcs reguladors estables i previsibles europeus i s’acostarà encara més als populismes demagogs i revolucionaris sud-americans (“exprópiese”, que tan bé retrata el dictador veneçolà Hugo Chávez).