Sandro Rosell, al servei d’Espanya

Víctor Alexandre.

A poc a poc, com ho feien les fotos que David Hemmings revelava en el film Blow-up, d’Antonioni, comença a definir-se l’autèntica personalitat de Sandro Rosell; aquella que ell, durant la campanya a la presidència del Barça, va mantenir amagada per poder entabanar els socis de bona fe. Ara no sols no li cal, sinó que ja compleix descaradament amb els principis “inquebrantables” dels poders fàctics que el van apadrinar, promocionar i elevar a l’altar de la institució catalana amb més projecció internacional. Les fotos ja revelades ens mostren clarament el rostre autèntic d’aquest nen de casa bona que, per tal de fer realitat el seu somni infantil, no ha tingut escrúpols de comptar amb el suport d’uns grups mediàtics que si per alguna cosa s’han caracteritzat al llarg de la història ha estat per treballar en contra dels drets nacionals de Catalunya. Amor amb amor es paga, diu la vella dita.

Només dos mesos i mig ha necessitat el senyor Rosell per espanyolitzar diversos aspectes del FC Barcelona i complaure els principis de José Montilla i de la seva Espanya “indisoluble”. La mateixa indissolubilitat que, ves per on, pregonava aquell personatge de qui Juan Antonio Samaranch va ser-ne mà dreta. Potser va ser per això que Montilla va homenatjar recentment Samaranch retent-li honors de cap d’Estat. Els “indisolubles” són així, amics fins a la mort. Rosell també és “indisoluble”. Si més no, durant un mandat. Per això caldrà que sigui el soci qui el dissolgui en les properes eleccions.

Recordem que 24 hores després d’arribar a la presidència, aquest senyor va córrer desesperadament a agenollar-se davant del president de la Junta d’Extremadura arran de la picabaralla telefònica que aquest havia tingut temps enrere amb l’aleshores president Joan Laporta.

50 milions d’euros diaris

Víctor Alexandre.

Encara que les vacances ens hagin allunyat una mica de la darrera edició de la Universitat Internacional de la Pau, celebrada el passat juliol, seria imperdonable no referir-s’hi, ja que es van dir coses molt importants que no haurien de caure en l’oblit. Més que res perquè és gràcies a esdeveniments com aquest que la societat rep una informació que ha estat silenciada pels serveis informatius de les emissores nacionals. Unes emissores que han esdevingut eines de control social i altaveus del missatge oficial. Per això cal amplificar la veu de l’esmentada Universitat tant com es pugui, perquè s’hi fan denúncies de qüestions que afecten directament la nostra vida. Estic parlant, per exemple, del fet que Espanya és el segon país que més armes ven a l’Àfrica, després dels Estats Units, i també de la despesa del govern de Madrid en armament. Sobretot de la seva participació en una guerra il·legal a l’Afganistan amb una despesa militar que, fins i tot amb la crisi, suposa un 2% del seu PIB, malgrat que l’ONU fixa el límit en l’1%. Tanmateix, la dada més escruixidora en aquest sentit

Joan Carretero, dignitat i país

Víctor Alexandre.

En una Catalunya que es troba en fallida econòmica -víctima de l’espoli més escandalós de tot el planeta- i en un estat d’immensa frustració per culpa d’una classe política infantívola i covarda, sense cap més horitzó nacional que les properes eleccions, les recents declaracions de Joan Carretero al diari Avui són una finestra d’aire pur. No és estrany que sigui demonitzat per tots els poders fàctics -el pitjor encara ha d’arribar- i que els grans diaris catalans pensats en espanyol silenciïn tot allò que té a veure amb Reagrupament, començant pel seu programa social de 59 pàgines [PDF] que parla, entre altres coses, del món agrícola, de sòl i habitatge, de planificació ambiental, de la immigració, de la igualtat de gènere, de la llengua i dels mitjans de comunicació. No, no és gens estrany.

D’una banda, ens trobem amb Artur Mas, que titlla d’immadurs els catalans -inclosos els seus propis votants- per tal d’amagar que en realitat és ell qui no està madur per liderar la independència de Catalunya -no tenen res a dir, sobre això, les JNC?-, i, de l’altra, en una cada cop més espanyolitzada Acampada Jove -la genuflexió de les JERC davant la direcció del seu partit no pot ser més escandalosa-, ens trobem amb Joan Puigcercós, que fa una crida a la “insubmissió”.

El missatge de fons d'”Adéu, Espanya?”

Víctor Alexandre.

Han sorgit algunes veus no espanyolistes que desaproven diversos aspectes del documental Adéu, Espanya?, de Dolors Genovès. Aspectes relatius a l’enfocament del tema, al seu tractament, a l’ús dels Playmobil, als episodis històrics que narra, als elements importants que no esmenta o al fet de no aprofundir en el grau d’autonomia de les nacions comparades -Catalunya, Escòcia, Quebec i Grenlàndia- per mostrar-ne les diferències. Però el cert és que es tracta d’un treball excel·lent contra el qual la discrepància només pot oposar-hi allò de “jo l’hauria fet d’una altra manera”. Jo mateix, per exemple, potser hauria incidit en alguns aspectes que Genovès ha obviat, però el documental és seu i tota autoria mereix un respecte. Sobretot quan aquesta autoria obté un resultat de tanta qualitat com el que ens ocupa. Enhorabona, Dolors. Esplèndida, per cert, la fotografia de Mimmo Pizzigallo.

Però deixant de banda aquestes consideracions i centrant-nos en el contingut del documental, val a dir que la seva virtut principal es troba en la naturalització del tema que planteja. És a dir, en el fet d’abordar el dret a la independència de Catalunya amb la mateixa franquesa, normalitat i desinhibició amb què escocesos, quebequesos i grenlandesos aborden, respectivament, la seva secessió del Regne Unit, del Canadà i de Dinamarca. I és que la crispació malaltissa amb què Espanya viu aquesta qüestió n’impossibilita el diàleg. És la diferència que hi ha entre una democràcia inveterada, com la d’Anglaterra, Canadà i Dinamarca, i una democràcia adventícia, com la d’Espanya.

La dignitat de Justo Molinero

Aquest diumenge que ve, dia 30, es fa la consulta sobre la independència a Sabadell. I avui divendres 28 hi ha l’acte final de campanya amb la presència de Justo Molinero. Per aquest motiu, incloem aquest article de Víctor Alexandre que parla sobre l’aparició del popular locutor de ràdio en el debat sobre la independència.

Víctor Alexandre.

Les recents declaracions de Justo Molinero, president fundador del Grup Teletaxi, a favor de la independència de Catalunya, han sorprès molts catalans, tant independentistes com espanyolistes. Els primers, perquè, deixant-se arrossegar pel tòpic, no s’adonen que hi ha milers de persones a Catalunya que, malgrat no dominar la nostra llengua o fins i tot no parlant-la -quants catalanoparlants s’adrecen a ells en català?-, estimen aquesta nació, i precisament perquè l’estimen la volen lliure i independent. I els segons, perquè la ràbia i la vergonya se’ls menja vius cada cop que algú trenca els esquemes de la seva estreta mentalitat i els posa en evidència.