L’estranya parella

Lluís Bou.

El PSC és un partit amb dues ànimes, que vol dir amb partidaris de dues prioritats nacionals. Els que miren més cap a la Moncloa i vibren pugnant amb el PP, i els que hi van arribar als anys setanta des del catalanisme hereu de Rafael Campalans. Però les dues ànimes no són bessones, no són simètriques. Els catalanistes han aportat sempre al PSC el valor afegit, el bagatge intel·lectual i amb reconeixement social. Són els Raimon Obiols, Pasqual Maragall, Antoni Castells. En canvi, el segment electoral més ampli del partit és el de sensibilitat política espanyola. Són els 25 escons de Carme Chacón i “el PSC som nosaltres”, que va dir José Luis Rodríguez Zapatero.

El PSOE és conscient que pesa en el món socialista català. I ha jugat la seva influència des de la creació del partit fusionat l’any 1977. Felipe González va començar suprimint el grup parlamentari del PSC al Congrés quan va accedir a la Moncloa, l’any 1982, i José Luis Rodríguez Zapatero va provocar la retirada de Maragall com a president l’any 2005, segons explica l’exalcalde a les seves memòries. Alguns dirigents del PSC han començat ara a dir prou. No és el primer cop que ho fan, però sí que és la primera vegada que aquesta discussió esclata a les portes d’unes eleccions i amb les enquestes radicalment en contra.

Quan el PSC va perdre les primeres eleccions catalanes, l’any 1980, el partit va entrar en crisi.