Caravanes solidàries i models de cooperació

David Minoves.

Com diu Pere Casaldàliga, no hi ha un primer món desenvolupat i un tercer món subdesenvolupat, hi ha un únic món mal desenvolupat. Capgirar aquesta situació requereix accions positives que enforteixin les capacitats dels pobles i les persones que viuen en pròpia pell les conseqüències de la pobresa, la violència o la inequitat per superar aquesta realitat, ja que a elles els hi correspon decidir els processos que cal endegar per generar el seu propi model de desenvolupament. I la tasca de la comunitat internacional és acompanyar aquests processos mitjançant els actors de cooperació al desenvolupament en situacions estructurals i els actors humanitaris en situacions d’emergència.

Però això no sempre ha estat així. El món de la cooperació i la solidaritat internacional ha passat per diverses fases durant els darrers cinquanta anys, des de l’assistencialisme caritatiu a l’actual model, més adaptat a les necessitats reals dels països del Sud. Una evolució que no s’ha vist acompanyada d’un debat públic, serè i rigorós sobre la pertinença, l’eficiència i l’eficàcia de la cooperació que s’estava executant a cada moment. Un debat que, de sobte, s’ha obert de manera fortuïta en finalitzar positivament el lamentable episodi del segrest dels tres voluntaris de l’ONG Barcelona Acció Solidària, sens dubte la millor notícia de l’estiu.

Tot i així, benvingut sigui el debat. I aprofitant l’avinentesa, voldria fer algunes reflexions al respecte:

1. Transformar les estructures econòmiques, polítiques i socials que provoquen pobresa i violència és una tasca massa seriosa com per esdevenir una activitat esporàdica.

Pintallavis o munició?

David Minoves.

Com a bona part d’Europa, l’Estat espanyol viu immers en una crisi econòmica global. Tota l’economia està afectada. Tota? Tota no! Hi ha un sector que resisteix ara i sempre: la indústria armamentística. Un sector que no decau i que any rere any continua incrementant xifres fins arribar pràcticament als 1.000 milions d’euros en exportacions, augmentant un 574% respecte a les xifres de fa 10 anys. Una indústria que, segons l’Informe del Centre d’Estudis per la Pau Josep Maria Delàs de Justícia i Pau, ha situat l’Estat espanyol en el sisè exportador mundial d’armes.

I on es venen aquestes armes espanyoles? Doncs a països com Israel, Colòmbia, Marroc, Guinea Equatorial, Turquia, Aràbia Saudita, Equador, Índia, Pakistan, Veneçuela, Emirats Àrabs Units, Indonèsia, Singapur, Tailàndia, Sri Lanka, Angola, Burkina Faso, Mauritània, Paquistan o Ghana. Països que incompleixen una o diverses clàusules de la Llei espanyola de comerç exterior de material de defensa i doble ús (llei 53/2007). I és que, segons aquesta llei, s’han de denegar les exportacions a països sancionats per Nacions Unides; amb una manifesta inestabilitat política i democràtica; que es trobin en conflicte armat; que vulnerin els drets humans dels seus ciutadans; que no condemnin el terrorisme; o que prioritzin la despesa pública en material de defensa per sobre de la despesa social com ara l’educació o la sanitat. Veient aquest marc legal, hom es pregunta com és que el Ministeri d’Indústria i Comerç, que és qui té la potestat legal per autoritzar les empreses privades a exportar, permet que arribin armes a aquests països?