El darrer Onze de Setembre del cicle polític que Catalunya inaugurà a finals del 2003 ha tingut, en aparença, poca història: un desenvolupament tranquil, una decorosa afluència de públic als actes i als espais de la commemoració, una dosi mínima d’incidents i d’estridències… Però, sota aquesta superfície plàcida, a la Diada del 2010 no li han mancat singularitats mereixedores d’alguna anàlisi.
Una d’elles, potser la més espectacular, és la decisió sense precedents del Departament d’Interior de blindar l’ofrena matinal davant l’estàtua de Rafael Casanova a base de crear, al voltant d’aquesta, un perímetre de seguretat de més de 300 metres, impenetrable per a qualsevol ciutadà no acreditat. He manifestat més d’una vegada el meu rebuig frontal envers la mena d’energúmens o d’exaltats que, cada any, aprofitaven la data per anar a xiular, escridassar o insultar els polítics que retien homenatge al conseller en cap. Ara, ¿la solució pròpia d’un país democràtic consistia a tallar la ronda de Sant Pere des del carrer de Bailèn fins al de Méndez Núñez, convertint tot l’entorn del monument en una mena de càpsula oficialista neta de pancartes, d’estelades i de poble en general?
Coherents amb la manca de coratge i de responsabilitat que presideix tota la seva gestió des de fa quatre anys, el conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació –oi que sembla una ironia?–, el senyor Joan Saura, i el seu secretari general, Joan Boada, han invocat per justificar-se raons tècniques.
Opinions Digitals 