El nou conservadorisme reaccionari

Agustí Colomines.

La victòria de Christine O’Donnell en les primàries republicanes de Delaware va omplir les portades del dimarts de la setmana passada de tots els diaris del món. O’Donnell, representant de l’anomenat Tea Party, va aconseguir batre l’establishment republicà i es va assegurar la nominació amb un ideari polític molt i molt simple però efectiu. Segons aquesta rèplica gairebé clònica de l’excandidata republicana a la vicepresidència dels EUA, Sarah Palin, els republicans han perdut la seva essència perquè han abandonat els principis sobre els quals es va fundar el país. Això és: la religió, el patriotisme extrem i el puritanisme. O’Donnell no és un cas aïllat. El nou conservadorisme nord-americà s’estén per tota la geografia. Hi ha altres exemples, com el de Sharron Angle, a Nevada, que defensa l’abolició del Ministeri d’Educació, la sortida dels EUA de les NN.UU. o bé que les mares no treballin, a més de ser contrària a l’avortament; Rand Paul, a Kentucky, el qual fa propostes com ara l’eliminació de la Reserva Federal o la modificació de part de la llei de Drets Civils, del 1964, referida a l’abolició de la segregació; Carl Paladino, un antic demòcrata passat al moviment del Tea Party, que lluita per esdevenir Governador de Nova York; Mike Lee, a Utah, que és partidari d’eliminar la majoria de ministeris, incloent-hi els d’educació i energia, a més de propugnar la total privatització del servei de salut; Joe Miller, a Alaska, d’on va sortir Palin, que recela de la teoria sobre el canvi climàtic i reclama, com els altres, la supressió del Ministeri d’Educació. En fi, una nòmina de dissidents que han provocat un gran terratrèmol en la política nord-americana. Una sotragada que també atia l’antic líder dels republicans a la Cambra de Representants, Newt Gingrich, quan en un discurs que va fer el cap de setmana passat davant la V Cimera dels Votants amb Valors assegura que als EUA s’ha arribar al punt: “en què el nostre establishment es deixa anar i aplica unes polítiques que tindran uns efectes desastrosos perquè, fonamentalment, s’oposen a la supervivència d’Amèrica tal com ara la coneixem”.

El nou conservadorisme nord-americà apel·la al més profund de l’ànima humana: la necessitat de preservar allò que hom considera propi, característic, i que es percep com a essencial.

La ‘realpolitik’ de l’SNP

Agustí Colomines.

El dilluns 6 de setembre, el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, va haver d’admetre el que ja fa temps que se sap a Escòcia i que aquí ningú no ha volgut reconèixer fins que no hi ha hagut més remei: el Partit Nacionalista Escocès (SNP) no té prou suport parlamentari per convocar el referèndum sobiranista que havia promès en el programa electoral que va donar-los la victòria, per bé que per la mínima (un escó més que els laboristes), l’any 2007. Alex Salmond, que va esdevenir premier gràcies al suport dels Verds, finalment s’ha decidit a ajornar la convocatòria de l’esmentat referèndum fins després de les eleccions al Parlament d’Edimburg, que s’han de celebrar el 5 de maig de l’any que ve. A la cambra de Holyrood, a més, els unionistes (demòcrates liberals, conservadors i laboristes) hi són majoria i, per tant, l’SNP no hauria obtingut el beneplàcit per tirar endavant una convocatòria sobiranista com aquesta. Una retirada a temps és millor que una derrota heroica.

Els nacionalistes escocesos són d’admirar, perquè, malgrat algunes excepcions força excèntriques, en general aborden aquesta mena de debats des de la política més que no pas des dels budells. Vull dir que encara no he detectat desqualificacions grotesques com les que podríem escoltar aquí per haver pres una decisió tan transcendental com aquesta. Vaja, que no hi ha ningú que s’hagi atrevit a etzibar-li que és un botifler.

Les universitats catalanes i els rànquings de qualitat

Agustí Colomines.

Des del 2005, el Times Higher Education i QS publicaven una llista conjunta per comparar la qualitat i la competitivitat de les universitats de tot el món. Enguany, però, cadascú ha publicat la seva llista. La setmana passada es va donar a conèixer el rànquing QS de les universitats millors del món, el qual ha provocat un cert enrenou. A partir de les entrevistes fetes a 9.000 professors i investigadors universitaris, aquest rànquing avalua, a diferència d’altres que també tenen molt de prestigi (el Shanghai i el weometrics), la qualitat de la investigació i de la docència, la ràtio alumne-professor, el nombre de graduats que troben feina i l’opinió que en tenen els que els contracten i la internacionalització de cada universitat, entre altres aspectes. Aquest rànquing, i també a diferència dels altres, publica llistes per àrees de coneixement, cosa que ens permet saber més clarament en quina àrea destaca cada centre universitari.

L’enrenou per la publicació, una vegada més, del rànquing QS l’ha provocat constatar que només la UB i la UAB hi destaquen una mica. Dic una mica perquè entre les 200 primeres universitats del món, la UB ocupa el lloc 148 del rànquing i la UAB el 173. I tanmateix, no està malament tenint en compte, per una banda, que escalen posicions i, per l’altra, que la següent universitat que esmenta la llista, la UPF, ocupa el lloc 336. La distància que separa les dues universitats barcelonines tradicionals de la tercera és tan gran, que desfà aquell mite segons el qual la UPF és una mena de Harvard a la catalana. A pesar de les inversions i els privilegis, a la UPF li cal millorar molt per assolir un estatus tan pretensiós. Per especialitats, la UB i la UAB tenen una valoració encara millor:

Una anècdota reveladora

Agustí Colomines.

He aprofitat aquest estiu per llegir el llibre Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988), publicat per l’editorial A Contravent, de Quim Torra. L’obra és un compendi de les vivències del veterà Albert Manent com a director general del Departament de Cultura en els primers governs del president Jordi Pujol. Concretament, del 1980 al 1988. Hi aborda la tasca de tres consellers, Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer.

Mentre llegia els primers capítols d’aquest llibre tenia la sensació que alguna cosa no quadrava del tot. Manent explica que l’estiu del 1979 Jordi Pujol va desplaçar-se amb bicicleta des de Premià de Dalt fins a Sant Vicenç de Montalt, on tenia la residència estival Max Cahner, per oferir-li la conselleria de Cultura en el cas hipotètic que guanyés les eleccions. En un país tan poc avesat a la professionalitat política, em va sobtar l’audàcia de Jordi Pujol, que demostrava ser un policy maker de veritat, més que cap altre dirigent d’aleshores. Cahner es va prendre l’encàrrec amb seriositat i amb la mateixa professionalitat que el futur president. Diu Manent que des de la tardor del 1979, Max Cahner es reunia cada setmana amb un nucli petit d’incondicionals (Miquel Sellarés, Miquel Vilar i Manent mateix) per planificar, encara que fos en el buit, allò que seria el posterior Departament de Cultura. Manent reprodueix fins i tot un esquema de la possible estructura que havia de tenir i els àmbits competencials que havia d’abastar.

I mentrestant, què?

Agustí Colomines.

L’Avui d’ahir (05-09-10) va publicar tres articles que signaria de gust i sense fer-hi gaires esmenes. Un era de Salvador Cardús, l’altre de Ferran Mascarell i el tercer de Jaume Sobrequés. Els explicaré per què.

Una vegada em vaig enfadar molt per un article que Salvador Cardús va dedicar-me, Creure en el país (12 de juny de 2009) amb el qual responia (o simplement comentava, no ho sé) les tesis d’un que servidor havia publicat amb el títol, La il·lusió per l’Estat (1 de juny de 2009). Al meu blog vaig replicar-lo amb una virulència que, segurament, era innecessària. Però reconec que les insinuacions de Cardús em van doldre. Llegint l’article d’ahir de Cardús, Esperances i poca fe, no entenc per què van discutir-nos. Què ens separava. Potser algun malentès i massa judicis de valors. Sigui com sigui, ens uneix la primera frase del seu article: «Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible». I tant! Com també compateixo amb Cardús, que la independència, quan arribi, «haurà estat resultat d’un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans —sí, també penso en la resta de Països Catalans— només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica.

 I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix.

Per evitar l’estrès de la rentrée

Agustí Colomines.

S’acaba l’agost i comença el curs polític. De fet, comença per acabar-lo definitivament. Més tard o més d’hora, aquesta tardor hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. He escrit en un altre lloc (vegeu post anterior) que els set anys de tripartit han estat una veritable màquina de triturar. De triturar polítics i el mateix model de coalició, que al final s’ha demostrat ineficaç. Cap líder del Pacte del Tinell no ha sobreviscut a l’experiment. I molts diputats i diputades del tripartit, tampoc. I és que quan allò que lliga una coalició és l’interès per ocupar el poder més que no pas aplicar un projecte compartit, les discrepàncies sobresurten una vegada i una altra. La manera de fer política del tripartit no ha convençut precisament per això. Diria que fins i tot ha provocat cansament. Arribem a les eleccions amb la llengua fora, esbufegant, amb ganes que s’acabi l’agonia. I si hem de fer cas a les declaracions del primer secretari del PSC, José Montilla, i del president d’ERC, Joan Puigcercós, ni l’un ni l’altre aposten per repetir la fórmula. Així doncs, si ni els que encara ara compateixen coalició i poder creuen en el tripartit, per què hi ha de creure la ciutadania?

La màquina de triturar

Agustí Colomines.

L’absència dels consellers Carod-Rovira, Huguet, Saura, Baltasar i Castells a les llistes electorals d’ERC, ICV-EUiA i PSC, respectivament, és tot un símptoma que arriben canvis. Els dos tripartits, però especialment el segon, han estat vertaderes màquines de triturar polítics. El primer, a més, es va cruspir el president de la Generalitat, i això vol dir caça major, que va ser traït pel seu partit, al capdavant del qual hi havia l’actual president, José Montilla. Aquell trident que l’any 2003 formaven Carod, Maragall i Saura ha desaparegut políticament molt més de pressa que Jordi Pujol, al qual els va costar batre vint-i-tres anys. Alguna cosa no deuen haver fet bé perquè la seva estela hagi durat tan poc.

Deixant de banda el cas de Maragall, perquè a les discrepàncies polítiques amb el seu partit cal afegir-hi un factor personal que li impedeix plantejar un retorn a la política, o el de Baltasar, perquè ell és políticament com els gregaris del ciclisme, és evident que la retirada de Carod, Saura i Castells representa un punt d’inflexió.

Els EUA, Kosovo i Catalunya

Agustí Colomines.

En una aclaridora sentència que va fer pública la setmana passada, el Tribunal internacional de Justícia va deixar clar que no hi havia cap argument en la legislació internacional que prohibís la independència d’un país: “El tribunal considera que la llei internacional no conté cap prohibició aplicable sobre la declaració d’independència’, va dir el president, el jutge Hisashi Owada, en la seva resolució judicial. ‘En conseqüència, coincidim a dir que la declaració d’independència del 17 de febrer de 2008, no viola la llei internacional”. L’alt tribunal va decidir això per deu vots a quatre. Per tant, va voler deixar ben clar que la declaració d’independència de Kosovo, adoptada el 17 de febrer de 2008, no violava la llei internacional ni la resolució 1244 del Consell de Seguretat de l’ONU (del 1999). Sobre el fet que el Consell de Seguretat de l’ONU hagués condemnat algunes declaracions d’independència, va manifestar que “la il·legalitat lligada a les declaracions d’independència no derivava del seu caràcter unilateral, sinó del fet d’anar lligades a l’ús il·legal de la força o d’haver-se comès algunes altres violacions de la llei internacional”. I explicita, a més, que “no hi ha una prohibició contra la unilateralitat en si”. Per extensió, doncs, cap declaració d’independència no contravé el dret internacional.

Cal celebrar aquesta resolució del màxim òrgan jurídic de les Nacions Unides. Però no val a badar.

L’amarga decadència

Agustí Colomines.

El final de la legislatura a Catalunya és dramàtic. La sensació de fracàs polític és total. El sectarisme campa a cor què vols entre les files del tripartit. I això és, certament, dolent. I ha perjudicat, també, les formes, que a Catalunya cada vegada s’assemblen més a les madrilenyes. Fins a un cert punt aquest nerviosisme del tripartit s’entén. Al capdavall, ha de ser realment dolorós de constatar, després de tants anys d’esperar batre Jordi Pujol i poder governar, que el tripartit ha estat, certament, aquell “artefacte inestable”, sense rumb ni projecte, de què parlava el conseller Ernest Maragall en un famós article que, tanmateix, després es va haver de cruspir. El govern de coalició que presideix el M. H. Sr. José Montilla actua sovint sota la pressió dels dos socis petits. Cavalca al seu ritme. I si hi ha una cosa que ha quedat demostrada sense embuts en aquestes dues legislatures és que el PSC no seria res sense el suport d’ERC i ICV-EUiA. En necessita el consentiment perquè sense el vot d’aquests dos partits és obvi que Montilla no seria president. Els deu el càrrec, i per això els ecosocialistes i els republicans se senten tan valents per a impulsar propostes i accions tòxiques per al tripartit mateix.

Entre la indiferència i la impotència dels poderosos

Agustí Colomines.

En un article recent d’Ian Buruma titulat La impotència dels poderosos, aquest historiador holandès que ja fa anys que viu i ensenya a Nova York explica que el que la gent anhela en temps d’incertesa és trobar un lideratge fort. Davant el reptes que es plantegen, la gent busca figures carismàtiques que prometen netejar la política, desfer-se de la corrupció i defensar les persones dels polítics egoistes i, sobretot, de la invasió dels estrangers que ens amenacen amb costums estranys i religions que no són la nostra. Són els típics populistes que ofereixen solucions màgiques i simples a problemes complexos. Molt complexos. Diu Buruma, l’últim llibre del qual és Taming the Gods: Religion and Democracy on Three Continents, que els temps de convulsió són una amenaça per a la democràcia perquè posen en perill el consentiment popular a l’organització del poder. La idea de consentiment és el primer principi de la democràcia, fins i tot per a aquells governs que es constitueixen a banda de la voluntat popular directa, com és el cas, per exemple, de l’actual coalició governant a la Generalitat de Catalunya. Consentiment contra populisme. I tanmateix, els problemes persisteixen i cal trobar una solució enraonada per solucionar-los en un marc democràtic i de respecte als drets humans i la llibertat.

En termes convencionals, és evident que Espanya és un Estat democràtic.

Catalunya sense Sepharad

Agustí Colomines.

“No convé que diguem el nom/ del qui ens pensa enllà de la nostra por./ Si topem a les palpentes/ amb aquest estrany cec,/ on sinó en el buit i en el no-res/ fonamentarem la nostra vida?/ Provarem d’alçar en la sorra/ el palau perillós dels nostres somnis/ i aprendrem aquesta lliçó humil/ al llarg de tot el temps del cansament,/ car sols així som lliures de combatre/ per l’última victòria damunt l’esglai./ Escolta, Sepharad: els homes no poden ser/ si no són lliures./ Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser/ si no som lliures./ I cridi la veu de tot el poble: Amén.”. Aquest és el poema número XXXVIII del poemari que el gran Salvador Espriu –avui tan menystingut per una part de la crítica caïnita d’aquest país– va publicar el 1960 amb el títol de La pell de brau. Tot el llibre era, de fet, una exaltació de la necessitat d’entesa de Catalunya amb Espanya. Podria reproduir altres versos del mateix volum que, com els que acabo de transcriure, ho proven. El projecte espanyol d’Espriu queda resumit en aquests dos versos del poema número XXX: “Diverses són les parles i diversos els homes, / i convindran molts noms a un sol amor.”. Evidentment, aquest sol amor no és altre que Espanya transmutada en la mítica Sepharad espriuana. Com ja va assenyalar Maria Aurèlia Capmany l’any 1963, “La pell de brau és l’espai, ple del record de la sang, on vivim, on ens obliguen a viure, i el brau, protagonista de la història, en una imaginada arena, envesteix la vella pell, l’arrenca amb les banyes i la converteix en bandera sagnant del nostre dolor.

Suar la independència

Agustí Colomines.

Hi ha qui es creu que la independència de Catalunya és a tocar. També hi ha gent, com ara el recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i un servidor, que la desitja sense posar-hi data. Encara més: hi ha una gran majoria de ciutadans d’aquest país que, sense decantar-se per la independència, ha arribat a la conclusió que la via autonomista ja s’ha esgotat. Ho ha explicat molt millor del que podria explicar-ho jo ara Ferran Sáez a l’article La transició (Avui, 4-510): “La via autonomista està morta, però no existeix, ni per casualitat, una majoria independentista que permeti superar-la. Hi ha, doncs, un camí que ha esdevingut intransitable i un altre que encara no es pot transitar, ni tan sols a mitjà termini”.

Cal reconèixer que aquest autonomisme ha trigat 125 anys a diluir-se, atès que el programa històric del catalanisme, des del Memorial de Greuges de 1885 en endavant, s’ha sostingut en l’autonomisme. Del 1885 al 1932, aprovat ja el primer Estatut d’Autonomia, però també després, superada la Guerra Civil i el franquisme, en posar en marxa l’autonomia de 1979, la política seguida pel catalanisme per obtenir l’autonomia de Catalunya s’orientà gairebé sempre per la via pacífica de la negociació.

La Commonwealth catalano-valenciana

Agustí Colomines.

Des de fa temps, els diaris La Vanguardia i Las Provincias estan units per un interès comú: la reivindicació del corredor mediterrani. Cal celebrar-ho, perquè des dels atzarosos anys de la lluita democràtica contra el franquisme el comú interès de catalans i valencians no havia trobat una causa tan transversal com aquesta. Fins i tot provenint del culturalisme anticatalanista es pot arribar a abraçar la idea que el corredor mediterrani no té cap més aliat possible que Catalunya i el País Valencià, amb l’afegit, és clar, de les Illes i la Catalunya del Nord. En fi, dels països catalans, escrits així, en minúscula, per no donar-los cap connotació política que fa coïssor. Tots sabem que l’eix mediterrani és alguna cosa més que un espai geogràfic o un mer corredor per on haurien de passar rabents mercaderies i persones. I, tanmateix, res que sumi no s’hauria de refusar amb purismes, sobretot perquè tenim davant el repte de convèncer la UE que el corredor mediterrani ha de fer part de la xarxa principal de rutes transeuropees de transport. Els dies 9 i 10 de juny, a Saragossa, els ministres de Transports de la UE van començar a prendre decisions en aquest aspecte.

El professor Josep Vicent Boira (Canyamelar, València, 1963), catedràtic de geografia urbana de la Universitat de València i president que fou de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa, ha estat el gran valedor d’aquesta idea que entre valencians i catalans hi ha un interès comú econòmic i, per tant, de benestar, que ve d’antic i que és tan important com la llengua i la cultura comunes.

La sinceritat de Montilla

Agustí Colomines.

En un míting d’aquest cap de setmana, José Montilla ha deixat clara la seva posició amb relació a la independència de Catalunya: “No vull una Catalunya independent sinó un país que s’entengui amb la resta de pobles d’Espanya i d’Europa”. Montilla va dir això per criticar la decisió de CiU de votar a favor de la IP sobre la independència de Catalunya. Afirma Montilla que el gest d’Artur Mas demostra que el líder de l’oposició cada dia és més “imprevisible, irresponsable i insolvent”. Deixant de banda que una de les especialitats dels socialistes és posar qualificatius a les persones amb aquella superioritat moral que segons va dir Montilla en un altre discurs sabatí tant de mal els ha fet, el primer secretari del PSC no s’adona que això mateix ho podria dir de Puigcercós o d’Herrera, atès que els seus aliats també van votar a favor de la tramitació de la IP.

La sinceritat de Montilla és d’agrair. Però, és més, crec que recull el sentiment del conjunt del PSC. No conec cap militant socialista que estigui a favor de la independència de Catalunya. Els més evolucionats, com per exemple Ferran Mascarell, com a molt són confederals, sobretot perquè han arribat a la conclusió que a Espanya no hi ha federalistes amb qui pactar com compartir l’estat. L’ideal dels socialistes és el federalisme, o sigui aquella forma d’organització estatal que es basa en la unió d’una sèrie d’estats sota una mateixa constitució política, la qual en respecta l’autonomia en els afers interns i estableix un poder superior, l’estat federal, que estén la seva sobirania sobre tots ells i que té reservades totes aquelles matèries que afecten l’ordre general.

Què hi feia David Minoves a l’Aeroport del Prat?

Agustí Colomines.

Llegeixo a elSingularDigital que els cooperants propalestins, veïns de Taradell, Laura Arau i Manuel Tapial, i el periodista valencià David Segarra van criticar la manca de suport del govern espanyol durant la seva detenció a Israel i, també, a l’hora de tornar a casa: “Els bitllets els ha pagat el govern turc”, va assegurar, queixant-se’n, Tapial des de l’aeroport del Prat, on va arribar divendres passat a la tarda al costat dels seus dos companys de fatigues. Diu la crònica que a l’aeroport hi havia desenes de familiars i d’amics que els esperaven. També hi era David Minoves, director general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària de la Generalitat —que depèn del departament de Vicepresidència. Què hi feia a l’aeroport un alt càrrec del Govern, que és, a més, membre de la Junta de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)? Com és que el capitost de la cooperació catalana no els va pagar el viatge de tornada si se’n sent tan solidari? És que els esmentats activistes només pensen en termes espanyols? Segurament que sí, perquè molt sovint en els ambients dels antitot, l’acceptació de les reivindicacions nacionals és inversament proporcional a la proximitat del cas. Són propalestins però, en canvi, són contraris al nacionalisme català, perquè al seu entendre és burgès de mena. És clar que, quant als palestins, el que importa de veritat no és la reivindicació dels seus drets nacionals, sinó manifestar-se en contra d’Israel i, en darrer terme, dels EUA.

La teoria de l’arrossegament

Agustí Colomines.

Suposo que deu ser normal que els polítics vulguin justificar per què fan una cosa i no una altra amb tota mena d’arguments. Els polítics catalans no són cap excepció. L’exemple més clar, almenys des del 2003, és ERC, que ha defensat ara una cosa, ara una altra, per explicar l’aliança amb el PSC. Un dia van tirar de l’eficàcia de la pluja fina per no se sap què i l’altre de l’independentisme no nacionalista que havia de nacionalitzar el descafeïnat socialisme català. L’últim acudit dels republicans és del sempre ocurrent Xavier Vendrell (que no sé si és o no l’spin doctor del republicans). En una entrevista d’aquestes que es fan per encàrrec, Vendrell ha assegurat que ERC va fer president José Montilla perquè quedés clar que no tenien res en contra de la gent que estima Espanya i viu a Catalunya.