Fan com qui no ens sent

Salvador Cardús.

“Aigo, vos demanam, aigo, i vos, senyor, mos dau vent”, canta Maria del Mar Bonet en una de les seves bellíssimes i impressionants cançons. I jo no sabria expressar millor la situació que es crearà al nostre país arran de les eleccions del dia 28 de novembre. És a dir, ens trobarem, per una banda, amb una ciutadania que majoritàriament ha pres consciència que l’autonomisme és una via morta que no du enlloc, i de l’altra, unes ofertes electorals que fan curt d’horitzó –encara tossudes a negociar amb Espanya– o que fan curt d’organització, per improvisació o joventut. De manera que mentre el país està assedegat de nous i ambiciosos horitzons, el nostre sistema polític ens ofereix vent, amb propostes condemnades de bell antuvi al fracàs.

La situació té una explicació fàcil: la potència i la precipitació dels fets ha atrapat l’estratègia sempre poruga de la política. La truita s’ha girat des d’aquell divendres 30 de setembre de 2005, en què, com tota la resta de partits, CDC celebrava en una nota de premsa que s’hagués aprovat “un Estatut ambiciós i a l’altura dels anhels de Catalunya”, fins a l’evidència, just cinc anys després, de la impotència d’un nou Estatut que després de la ribotada a les Corts, ha estat finalment sotmès a una constitucional castració química i quirúrgica. Fins al 2003, la representació política al Parlament mostrava una cara més nacionalista del que era el país en realitat.

Podem seguir fingint?

Toni Strubell.

A les vides de les persones de vegades toca fingir. Per diplomàcia, per supervivència, per educació. Tanmateix, generalment s’acaba trobant aquell bon amic que, per raons de salut, desaconsella que hom ho continuï fent. Als pobles –demano– ¿no els pot passar una cosa semblant? És a dir, que es refugiïn en l’autoengany i la ficció. No voldria pecar d’exagerat, però penso que la política catalana, en mans de qui avui rau –tant a l’opisició com al govern– és víctima d’un engany més o menys permanent i generalitzat. I sinó, demanem-ho a bona part de la gent que va omplir el centre de Barcelona el passat 10 de juliol de la mà d’Òmnium Cultural.

Després de tot el que ha passat amb la desfiguració de l’Estatut i el desastre del nou acord de finançament, parlar ara de retocs o d’arreglar el dèficit per a l’any 2018 –com s’ha fet des d’ERC– és voler mantenir el nostre poble en un estat de desconcert que seria difícil d’imaginar que es donés a cap altre país de la Unió Europea. Els estruços amaguen el cap a la sorra. Els pobles no poden fer igual si volen prosperar. Ja deia el filòsof grec Plató que els bons polítics havien de servir per enfortir moralment els seus pobles i desfer els mites falsos que els poguessin entabanar.

No va de personalismes

Salvador Cardús.

Atribuir les divergències polítiques a una qüestió de conflicte entre ambicions personals sol ser una simplificació que fa fàcil informar-ne, però que amaga qüestions de més gravetat. Ningú no negarà que la posició del conseller Antoni Castells té, de ben segur, components personals en la seva relació amb el president José Montilla. O que els regulars estira-i-arronsa entre Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas, i encara l’enfrontament entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira, van lligats, també, a la rivalitat, l’ambició o l’empatia entre tots aquests personatges. Però, més enllà de l’enfrontament personal, hi ha discrepàncies relacionades amb els projectes polítics, les estratègies i les tàctiques, que és el que és políticament rellevant.

I si això ho podem dir de tots els partits -de tots sense excepció-, també cal considerar-ho de la tensió creada per l’existència de dues ofertes electorals que pretenen representar les aspiracions dels qui posen la independència per damunt d’altres consideracions. Reduir la dualitat Reagrupament – Solidaritat Catalana a una qüestió de personalismes, és una simplificació abusiva que fa impossible entendre l’existència de les dues formacions i que porta a fer ingènues peticions d’unitat, apel·lant a la bona voluntat dels seus líders, com si es tractés d’una baralla entre germans o de parella. La idea d’un problema de gelosies personals entre Laporta i Carretero, posem per cas, és simplement ridícula. Carretero va esperar sis o set mesos, precisament, per tal que Laporta assumís un lideratge públic a Reagrupament, cedint-li el primer lloc a les llistes. I, en molt bona part, va ser aquesta oferta la que va provocar el desgraciat conflicte que va acabar amb quatre dimissions dels qui no veien clara l’entrada de Laporta, alguns dels quals -com són les coses!- ara s’han retrobat amb Laporta i en una organització on, fins ara, tot ha estat decidit de dalt a baix.

Independència o assimilació

Josep Gifreu.

Des de la solemne convocatòria d’eleccions, Montilla ha deixat el rol de president de Catalunya per alinear-se amb una de les dues opcions polítiques generals sobre el futur del país. Té raó en una cosa: aquestes eleccions marcaran l’inici d’una nova etapa de transició en la reconstrucció nacional, i per tant els electors no pensaran només en una legislatura. Aquesta vegada, els electors estaran obligats a pensar en un govern capaç no sols de gestionar les frustracions diàries, sinó d’oferir un horitzó plausible per a l’exercici del dret d’autodeterminació.

En aquest context, Felip Puig va plantejar un interessant dilema: independència o decadència. Ja era hora que un dirigent del principal partit català comenci a plantejar en públic el debat de fons. Que després la màxima aspiració estratègica de CiU es redueixi a demanar el concert econòmic, no ens ve de nou. Durant molts anys vam patir aquest regateig de petit botiguer amb els poders fàctics de l’Estat. Però ara almenys el concert econòmic a la basca ja no seria un peix més al cove, sinó el traspàs de tota la flota pesquera, i això no ho permetrà mai el govern espanyol sense la independència.

En qualsevol cas, resulta apassionant d’assistir a l’eclosió d’un discurs públic on ja no s’obvia amb eufemismes el debat de fons entre Catalunya i Espanya. Els mots prohibits solen precedir el destí de les nacions prohibides. I quan aquells mots –com ara independència, sobirania, separació, secessionisme, estat propi, autodeterminació o dret a decidir– comencen a circular amnistiats pel carrer, al bar, als consells d’administració i als titulars dels informatius, llavors estem a prop de la normalitat democràtica. Ara bé, la formulació del dilema de Puig, no l’acabo de veure prou precisa ni adequada. Parlar de decadència del poble català o de la nació catalana en cas que no s’assoleixi la independència pressuposa que ja s’ha aconseguit la plenitud en algun moment previ. Cosa que, si repassem la convulsa història del nostre país, només des del segle XX fins avui, resulta insostenible.

La ‘realpolitik’ de l’SNP

Agustí Colomines.

El dilluns 6 de setembre, el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, va haver d’admetre el que ja fa temps que se sap a Escòcia i que aquí ningú no ha volgut reconèixer fins que no hi ha hagut més remei: el Partit Nacionalista Escocès (SNP) no té prou suport parlamentari per convocar el referèndum sobiranista que havia promès en el programa electoral que va donar-los la victòria, per bé que per la mínima (un escó més que els laboristes), l’any 2007. Alex Salmond, que va esdevenir premier gràcies al suport dels Verds, finalment s’ha decidit a ajornar la convocatòria de l’esmentat referèndum fins després de les eleccions al Parlament d’Edimburg, que s’han de celebrar el 5 de maig de l’any que ve. A la cambra de Holyrood, a més, els unionistes (demòcrates liberals, conservadors i laboristes) hi són majoria i, per tant, l’SNP no hauria obtingut el beneplàcit per tirar endavant una convocatòria sobiranista com aquesta. Una retirada a temps és millor que una derrota heroica.

Els nacionalistes escocesos són d’admirar, perquè, malgrat algunes excepcions força excèntriques, en general aborden aquesta mena de debats des de la política més que no pas des dels budells. Vull dir que encara no he detectat desqualificacions grotesques com les que podríem escoltar aquí per haver pres una decisió tan transcendental com aquesta. Vaja, que no hi ha ningú que s’hagi atrevit a etzibar-li que és un botifler.

Tractament de les pulsions

Sebastià Alzamora.

En el seu discurs institucional de l’Onze de Setembre, el president Montilla va recórrer a la psicoanàlisi i va parlar de la necessitat –segons ell– de posar fre a les “pulsions separadores” que determinen les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya. Com era de preveure, tal al·lusió no va ser del gust dels socis d’Esquerra ni de l’oposició de CiU, i de les dues bandes van sorgir veus per demanar-li a Montilla que fos més caut en les seves manifestacions. L’endemà el president va matisar que a Espanya també era tot ple de separadors, en referència a la secció habitual d’animosos trompetistes constitucionals. En definitiva, Montilla va apel·lar a la ja clàssica distinció entre separatistes i separadors, per donar a entendre que uns i altres comptaven amb el seu refús. Com que ell i el seu partit defensen el federalisme autonòmic (per noms que no quedi), no es pot dir que no sigui coherent.

Tampoc se li pot discutir la raó en denunciar l’existència i la persistència d’aquests separadors i consuetudinaris. Això que anomenen el “problema català”, se l’ha muntat Espanya pràcticament soleta: Espanya amb tota la pilota de traumes i complexos que arrossega, en la seva condició d’estat nació jacobí frustrat. Des de la pèrdua de Cuba i Filipines fins a la Guerra Civil passant pel que vostès vulguin: aquesta és la història d’un estat que va voler ser França i no se’n va sortir.

10 de juliol al 28 de novembre

J.M. Terricabras.

Tal com vaig prometre, torno a ser aquí. Certament, ha estat una aturada llarga que, confio, ens haurà anat bé a tots. Des del 28 de juny fins ara han passat moltes coses. Immediatament després d’escriure el meu darrer post es va produir la publicació de la sentència del Constitucional. L’esperàvem, ens ho esperàvem, però com que precisament no hi teníem cap esperança posada, no ens podia sorprendre gens. A parer meu, el Tribunal fa el que ha de fer: talla i retalla l’Estatut, senzillament perquè fa una interpretació correcta de la Constitució espanyola. És evident –ara més que mai– que els catalans no cabem en aquella Constitució i val més que se’ns digui i se’ns recordi. En aquest sentit, a mi la sentència del Constitucional m’ha agradat. És la que m’esperava i és la que ha servit per treure la bena dels ulls de molta gent que encara es pensava, de bona fe, que això de l’Espanya plural era veritat, que amb Espanya ens podíem entendre, que tots hi posaríem alguna cosa de la nostra part. Doncs, no. Els catalans hi van posar molt (jo no): van acceptar un Estatut rebaixat i descafeïnat; des d’Espanya hi van tornar a posar, a oposar, la Constitució. I això aclareix les coses. Millor.

El 10 de juliol es va produir una manifestació de protesta i indignació absolutament espectacular. La gran majoria dels presents, però, no protestaven simplement per la retallada de l’Estatut, sinó pel fet mateix que el Constitucional s’atrevís ni tan sols a tocar el text aprovat pel poble de Catalunya en referèndum. I això vol dir que les nostres decisions polítiques sempre han de ser acceptades i no poden ser ni posades en qüestió ni, menys encara, esmenades per ningú. No sé quan tornarem a veure una manifestació com aquella, carregada de raons, d’emocions. El fervor independentista va ser extraordinari.

La Diada y el Aberri Eguna. O cómo se puede abdicar de su propia historia.

Iñigo Urkullu.

Es la segunda vez que acudo como Presidente del E.B.B. de EAJ-PNV a la Diada de Catalunya. Y nos ha sorprendido en Barcelona la decisión de prohibir la manifestación de hoy en Bilbao. Lo he dicho en Catalunya: es una provocación inncesaria. Y una decisión que, además de arbitraria, no va a contribuir al necesario clima de convivencia que nuestra sociedad necesita.

Invitados por CiU participamos ayer viernes en la cena institucional y hoy en los actos de homenaje en la estatua en honor a Casanova. Es el recuerdo histórico de una masacre durante el asalto a Barcelona por las tropas borbónicas allá por el año 1.714. Pero es, sobre todo, una fiesta cívica y democrática que reivindica que Catalunya es una nación. Algo así como nuestro Aberri Eguna pero con un comportamiento distinto de algunos partidos políticos. No en vano es posible la celebración de actos institucionales organizados primero por el Parlament y después por la Generalitat.

Ayer fue muy sentida la participación de ex-presidentes del Parlament como Heribert Barrera, Joan Rigoll hasta llegar a Ernest Benach, en un día con discurso institucional por el president Montilla. Desde 1937 hasta 1979 el PSE celebró con nosotros y otros el Aberri Eguna, nuestro Día de la Patria Vasca…

I ara què?

Francesc Ribera ‘Titot’.

No cal insistir que, des de qualsevol òptica de l’independentisme, és del tot inacceptable un procés adreçat a acomodar la nació catalana —tota o part— dins l’Estat espanyol. El projecte del nou Estatut de Catalunya —referit al Principat— va respondre a l’intent de trobar una fórmula per a endolcir l’opressió nacional i per intentar demostrar que l’Estat espanyol té la capacitat d’esdevenir un estat democràtic. El resultat va ser demolidor, perquè si alguna cosa es va demostrar va ser just el contrari.

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol va fer miques qualsevol propòsit de desenvolupar un model polític diferent d’allò que Franco va deixar atado y bien atado. Aquells que pensaven que —mitjançant la pedagogia o mitjançant la simpatia o mitjançant la discreta submissió— Espanya podia evolucionar cap a la democràcia s’han quedat amb un pam de nas.

La sorpresa, doncs, va ser que no hi va haver sorpresa: “Potser el secret és que no hi ha secret —deia Martí i Pol— i aquest camí l’hem fet tantes vegades que ja ningú no se’n sorprèn; potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història.”

Aïllats per l’endogàmia d’una classe política, d’una premsa i d’una intel•lectualitat metropolitana que fa anys que només debat donant-se la raó a si mateixa, el Tribunal Constitucional va preferir treure’s la montera i dir “va por ustedes” al seu públic que no subministrar una nova dosi d’anestèsia als catalans.

Independentistes que ara no volen cap consulta?

Ignasi Llorente.

La independència és un objectiu polític, no una ideologia. Però hi ha qui segueix sense entendre-ho, aferrat a un nacionalisme essencialista, oblidant que el nacionalisme a Catalunya no ha estat mai independentista. Els darrers set anys hi ha hagut un auge de l’independentisme sense precedents i sectors nacionalistes que s’havien mirat la independència amb desdeny s’hi han aproximat, a més de la conversió d’alguns que s’han erigit ara en els únics i genuïns independentistes i que s’atreveixen a atorgar patents.

Aquest sembla el cas d’algun dels empresaris del Cercle Català de Negocis que en aquestes mateixes pàgines sortia a la palestra per arremetre contra ERC, assegurant que ERC no vol la independència i que ells només donarien suport als veritables independentistes.

L’argument al qual s’aferraven és la suposada negativa d’Esquerra a proclamar la independència. Només hi ha dues opcions: o la mentida o la ignorància. I cap de les dues possibilitats és per vanagloriar-se’n. Només haurien d’haver llegit el programa electoral d’Esquerra accessible a tothom des del web http://www.esquerra.cat des d’abans de l’estiu. O haver escoltat el mateix president d’Esquerra, Joan Puigcercós, que en diverses ocasions ha deixat clar que davant una majoria independentista al Parlament s’hauria d’actuar en conseqüència i proclamar la independència.

Autononisme, entre la gestió i la fallida

Salvador Garcia.

El pressupost de la Generalitat d’aquest any 2010 és de 32.519€ milions i, afegint-hi altres entitats públiques (neta d’ingressos) arriba a 39.699€ milions. Poca conya. La gestió òptima (o no) d’aquests recursos és fonamental. Cal gestionar-los bé i regular bé l’economia (idealment, bé i només l’estrictament necessari).

Gestió, part fonamental. Però amb això no n’hi ha prou. El finançament de la Generalitat és totalment insuficient. Segons el govern de torn (abans CiU i ara PSC-PSOE-ERC-ICV) sempre aconseguim el millor finançament de la història, excel·lent, però amb aixó no anem enlloc. O anem a la fallida.

Bloomberg fa poc: “Spanish Crisis Threatens Second Front as Catalonia Rates Rise”. Espanya s’enfonsa i Catalunya és part de la culpa. Catalunya en el punt de mira. Dèficit i deute explossiu: el deute de la Generalitat ha passat de 8.248€ milions l’any 2003 a 29.051€ milions previstos (inicialment) pel 2010. I tot això mentre que si es compleix (!!!!!!!!!!!!!!!!) les promeses sobre el nou sistema de finançament (recuperant una anàlisi que vaig fer fa un any) el dèficit fiscal serà entre 15.017€ i 10.028€ milions segons dades del govern català (o entre 15.017€io 10.028€ segons dades del govern espanyol).

Ilusión y decepción

Lluís Foix.

Me encontré hace unos días con Carod-Rovira en la presentación del libro sobre la historia del monasterio de Vallbona de les Monges, última aportación de Josep Maria Sans Travé a lo que ha sido la presencia secular del Cister en Catalunya. La abadesa Anna Camprubí presidía el acto y el vicepresidente Carod, amigo y frecuente visitante del monasterio, tomó la palabra haciendo un guiño a la abadesa situándose en el ámbito de los “que creemos que no creemos” y resumiendo el contenido del libro que él mismo ha prologado y que ha sido editado por el infatigable y fecundo Lluís Pagès.

No está de moda hablar de Carod Rovira que ha cometido errores de bulto en los dos cargos que ha ocupado en los tripartitos de Maragall y Montilla. Una encuesta reciente aparecía como el personaje más odiado en España, una exageración demoscópica que, entre otras cosas, no le permite pasearse tranquilamente por lugares públicos del resto de España.

Ha obtenido los mejores resultados de ERC en la democracia y ahora se dispone a abandonar la política activa si se tiene en cuenta que no va a figurar ni siquiera en las listas del partido que en su día presidió y ni tampoco va a participar en la campaña.

Maragall, el jove

Jordi Cabré.

Cal dir que el president Maragall té tota la raó del món quan justifica, com mai ningú no ho ha fet des de l’independentisme, la necessitat de celebrar un referèndum. Com és sabut, ell creu que els catalans hauríem de poder votar si volem més autogovern, si volem federalisme, si volem les coses tal i com estan o bé si volem la independència. I creu que s’ha de fer el més aviat possible: la raó, i aquí és a on vaig, és segons ell que no podem donar el missatge a les generacions joves que “aquestes qüestions polítiques no s’acaben mai”. Justa la fusta i enhorabona. En efecte, començo a estar cansat (i com jo segur que molts) de la dèria victimista catalana: i amb això no vull dir que no tinguem raons per queixar-nos, tot el contrari. Però sí que potser ens agrada queixar-nos, o ens hi hem acostumat com a mètode. De manera que, quan algú de fora ens pregunta si som una nació o no, sabem respondre que evidentment que sí: però no sabem respondre a la pregunta de per què, si sou una nació, no sou ja independents.

Puigcercós, no uses el nombre del PSC en vano

Joan Ferran.

Mi tocayo Joan –a Puigcercós me refiero- se confunde y confunde. Compruebo que se ha ido a hacer las Américas huyendo de los calores del estío, de la vuelta al ruedo en el Camp Nou protagonizada por otro tocayo -Laporta como es obvio- y del otro Joan con apellido Carretero. Si, y desde el invierno argentino, bajo el cobijo generoso de los catalanes de allá, nos presume de haber “hecho” presidente a José Montilla para afirmar, contundentemente, que el PSC acabara votando no se que cosas…

¡Ay Joan, Joan! Apuntas a tantas dianas que no aciertas ninguna. Te lo he comentado mil veces entre escaños y salones de Parlament. Te lo repetiré una vez más:

El PSC no esta por la gimnasia de los referéndums confusos.

Anissets per a tothom

Carme-Laura Gil.

El referèndum triopcional de què ha parlat l’expresident Maragall, sobre quin tipus de relació ha de tenir Catalunya amb Espanya, m’ha recordat la cantilena del firaire de la barraca de la roda de la fortuna cridant els vianants a comprar cupons de la loteria, “jugui!, jugui!, a la roda de la fortuna sempre hi ha premi, la nina per a la nena, el pirulí per al nen, la bosseta d’anissets per al papa i la mama…”, però l’agulla de la roda era manipulada.

El tal referèndum no seria un referèndum, sinó una enquesta banal en què la independència seria l’opció castigada. Maragall voldria Catalunya en un Estat espanyol federal, pressuposant que seria una opció de l’Estat espanyol no de Catalunya. Maragall parla i desitja, com bon socialista, una Espanya federal en què Catalunya seria, per la gràcia d’Espanya, una subnació espanyola, sotmesa a una Constitució espanyola, sense veu internacional . El mateix federalisme que té el PSC respecte al PSOE.

Mai l’Estat federal espanyol que preconitza el PSC no és enfocat des d’un Estat català, per al socialisme català l’Estat és un, Espanya.

La Consulta sobre la Independència continua

Uriel Bertran.

Durant aquests mesos d’agost i setembre municipis com Solivella, Alfarràs o Bell-lloc d’Urgell s’afegiran als més de 500 que ja han organitzat la Consulta sobre la Independència i pel 17 d’octubre s’està organitzant una onada important amb Tarragona, Rubí, La Bisbal del Penedès o Gavà. Seran les consultes que ens enllaçaran amb la de la capital de la nostra nació, el 10 d’abril de 2011 a Barcelona.

Mentre molts de nosaltres estem abocats en el procés de conformació d’una gran candidatura independentista per proclamar la independència des del Parlament de Catalunya, que permeti donar una continuïtat política al procés de Consulta sobre la Independència i tingui la capacitat d’aconseguir canvis estructurals i institucionals en el sentit del que ha votat la majoria del poble català que ja ha estat cridat a les urnes, és important que el bullir l’olla de la Consulta sobre la Independència no s’aturi. És la remor que ha de persistir, com ens deia Miquel Martí i Pol.

Alguna cosa hem de fer, CDC

Carme-Laura Gil.

Alguna cosa hem de fer, CDC, per a saber realment qui som. Per a saber si UDC és la veu de CiU, per a saber si és veraç el que afirmà Joana Ortega a l’entrevista publicada a”La Vanguardia” el dissabte proppassat, dia 14, que “CiU no és independentista, en absolut”. Perquè si és així molts no cabem a CDC.

Ortega , número 2 de la llista de diputats que CiU presentarà a les properes eleccions, parla en nom d’UDC i de CDC i ho fa seguint el conegut argumentari del seu partit; no només afirma amb rotunditat que CiU no és independentista sinó que ho fa en clau espanyola quan a la pregunta “Rajoy o Zapatero ?”, contesta “Duran Lleida”. Pensa CiU en espanyol?, pensa CDC en espanyol?… més d’un votant possible de CDC-CiU necessita saber-ho.

Sabem que UDC no és independentista, que ni tan sols vol que se’n parli. Duran ho ha afirmat de manera contundent, no s’ha de parlar d’independència, és un mot prohibit, poden fugir vots. Sabem que UDC és un partit catalanista, com ho és el PSC i en els dos l’objectiu Moncloa, explícit o implícit, és present. Ortega ho ha dit sense dir-ho.

Socialistes per l’estat

Salvador Garcia.

Interessant l’evolució de Ferran Mascarell, que és també la de molts socialistes i de molts ciutadans de Catalunya: volen una Espanya diferent i, com no la veuen possible, comencen a apostar per l’estat propi. Els socialistes volen respondre als problemes i aspiracions dels catalans i això, en l’Espanya actual, no és possible: “Carta breu al conseller Nadal”.

Tens raó: neguen l’Espanya acceptable pels catalans. El que dius et relliga amb els més ben intencionats dirigents polítics catalanistes dels darrers cent anys. Tot plegat em ratifica en la impressió que alguna cosa estem interpretant malament; masses generacions ensopegant en la mateixa pedra. (…)

Buits teòrics de l’independentisme

Francesc Ribera ‘Titot’.

És precisament quan s’avança que es fan més evidents les mancances. I l’independentisme té -com a mínim- una mancança important. Tot i tenir tants àlfils com peons tenim un buit teòric important. Tothom discuteix sobre el vehicle que cal utilitzar en el viatge però ningú pensa en la ruta i encara menys en el destí. Com a molt es parla d’una direcció, d’un nord: la independència.

Ja fa anys que predico -en el desert, tot sigui dit- que l’ordre de la teorització ha de ser invers al de l’execució. Baixem a terra: primer és definir el destí, localitzar a quin punt exacte de l’immens i vague nord ens volem instal•lar. És a dir: de què estem parlant quan diem “independència”. Només quan sapiguem on anem podem discutir objectivament quin camí triem. Si s’ha de tirar pel dret o s’ha d’anar a buscar el revolt. Si s’hi arriba per terra, mar o aire. I només aleshores estarem en condicions per triar el vehicle.

I tanmateix, tot i aquesta evidencia lògica (o advertiu-me si he perdut el senderi) seguim entestats en discutir el model del vehicle: si presentar-nos a les eleccions regionals, si fer coalicions, si plataformes, si caps de llista…

Com bastir una gran Coalició Independentista?

Daniel Solano.

Bastir una Gran Coalició Independentista i Transversal és difícil i és lògic que en els moments previs a la seva materialització apareguin tensions. Però les directives de totes les entitats implicades en aquest necessari objectiu d’unitat haurien de vetllar per facilitar l’entesa el més ràpid possible per esvair les desconfiances, els dubtes i les malfiances.

Es evident que tothom ha comés errors durant el procés de configuració d’aquesta gran plataforma. Treballar en equip sempre és una feina complexa. Per aquest motiu cal que tothom faci autocrítica i evitar les caces de bruixes internes, que no duen enlloc i debiliten les seves formacions. També cal preguntar-se quina responsabilitat tenen aquí les directives de Reagrupament i Solidaritat en la generació de les tensions, donat que fins el moment, per un joc d’orgulls i desconfiances, no han estat eficients a l’hora de concretar la seva aliança d’una manera ràpida, neta i concisa.

Si Solidaritat Catalana i Reagrupament, juntament amb les altres entitats independentistes, basteixen una Gran Coalició, no cal patir per possibles inflitracions o traïdories, perquè els uns es vigilaran als altres i la plataforma es compactarà per sí sola tan bon punt els bons resultats comencin a arribar. No imagino millor sistema de control intern que una plataforma tan diversa.

Un nuevo populismo

Lluís Foix.

Cuentan que James Joyce, cansado del debate nacionalista con sus compatriotas irlandeses, les sugirió que ya que no podían cambiar de país sí que podían cambiar de tema. Es difícil evadirse de la democracia de opinión y sustituirla por la democracia deliberativa, argumentada, respetuosa con las opiniones ajenas.

Tras pasar unos días en la Castilla profunda, con la prohibición taurina en Catalunya por en medio, me parece que hemos alcanzado un punto en el que es imposible construir un discurso serio y cívico que supere las diferencias sobre cuestiones opinables que todas son igualmente legítimas aunque no sean coincidentes.

La singularidad de Europa, de España y de Catalunya es que somos una multitud de pueblos, de lenguas, de culturas y de costumbres. El que haya cruzado Estados Unidos de norte a sur y de este a oeste sabe que encuentra la misma comida, una configuración semejante de las ciudades, un sentimiento patriótico común, todo es más o menos igual.

Sin complejos: por el Estatut y en una España plural

Joan Ferran.

En el actual panorama de la política catalana cada cual tiene su responsabilidad. El PP fabricó desafectos e independentistas reactivos, el Tribunal Constitucional completó la faena con los acabados, la chapa y la pintura. Pero ellos no son los únicos artífices del desencanto y el mal humor ciudadano. No. Otros juegan a “río revuelto” ejerciendo de pescadores sin escrúpulos para atrapar lo atrapable y vender humo fabricado desde calculadas ambigüedades. Esos ambiguos se creen vencedores y presumen de ser el cambio. En realidad, entre sus huestes, se percibe la vieja y rancia estela de los tantos por ciento y las fundaciones tapadera. Vienen tiempos de discursos, promesas y frases tan ampulosas como huecas. Se agitan banderas y se estimulan instintos atávicos. Se venden paraísos como si fueran destinos cercanos a sabiendas que son antesalas del infierno y la confrontación. Se apela al corazón en detrimento de la razón. A la razón se la sumerge en la queja. El lamento genera esa tensión que enciende la protesta. Elemental, amigos.

Pues bien, libres de esclavitudes y pactos -sellados para avanzar- llega la hora de la palabra clara y el concepto preciso. No es tiempo de estéticas ni aventuras con final incierto. No proceden.

No estem preparats per la independència

Pere Cardús.

Des de fa mesos he pensat que la independència era possible a curt-mig termini. El mes de juliol m’ha deixat ben clar que Catalunya encara no està preparada per ser un estat lliure. Si més no, no estan preparats els líders que consideren que cal intentar-ho ara. Les batalletes històriques endèmiques de l’independentisme, contra tot pronòstic, no han cessat. Al contrari, semblen més fortes i greus que mai. Hom considera que és el problema lògic del creixement. Jo crec que, com tot, els problemes tenen noms i cognoms. Vull dir que som les persones que podem, si volem, comportar-nos d’una manera diferent.

No és normal que a dos o tres mesos de les eleccions sortin candidatures electorals de sota les pedres. No és normal que totes es vulguin anomenar ‘unitàries i transversals’. No és normal que totes coincideixin en l’objectiu de la proclamació unilateral des del parlament. No és normal que totes considerin que són ells els que han de fer de pal de paller de la unitat independentista. No és normal i no és seriós.

Els EUA, Kosovo i Catalunya

Agustí Colomines.

En una aclaridora sentència que va fer pública la setmana passada, el Tribunal internacional de Justícia va deixar clar que no hi havia cap argument en la legislació internacional que prohibís la independència d’un país: “El tribunal considera que la llei internacional no conté cap prohibició aplicable sobre la declaració d’independència’, va dir el president, el jutge Hisashi Owada, en la seva resolució judicial. ‘En conseqüència, coincidim a dir que la declaració d’independència del 17 de febrer de 2008, no viola la llei internacional”. L’alt tribunal va decidir això per deu vots a quatre. Per tant, va voler deixar ben clar que la declaració d’independència de Kosovo, adoptada el 17 de febrer de 2008, no violava la llei internacional ni la resolució 1244 del Consell de Seguretat de l’ONU (del 1999). Sobre el fet que el Consell de Seguretat de l’ONU hagués condemnat algunes declaracions d’independència, va manifestar que “la il·legalitat lligada a les declaracions d’independència no derivava del seu caràcter unilateral, sinó del fet d’anar lligades a l’ús il·legal de la força o d’haver-se comès algunes altres violacions de la llei internacional”. I explicita, a més, que “no hi ha una prohibició contra la unilateralitat en si”. Per extensió, doncs, cap declaració d’independència no contravé el dret internacional.

Cal celebrar aquesta resolució del màxim òrgan jurídic de les Nacions Unides. Però no val a badar.

Kosovo i Espanya

Carles Campuzano.

Ja n’he parlat en anteriors ocasions, però el castissisme espanyol continua imperant després de la sentència de la Cort Internacional de Justícia que avala la independència de Kosovo. Espanya es continua negant a reconèixer el nou Estat dels Balcans,malgrat que pràcticament la resta dels estats de la Unió Europea i els Estats Units han optat pel realisme, i de fa temps ja, acceptant la solució de la independència kosovar.No ha estat pas discreta la posició espanyola, ans el contrari ha mantingut un notable activisme jurídic, que val la pena llegir.

Aquesta és una història que té a veure amb els Balcans i com es va tancant el conflicte viscut des dels anys 90 en aquell racó d’Europa, però Espanya s’entesta en veure fantasmes.

Només des de la feblesa i la falta de confiança en la seva identitat, es pot entendre la por espanyola a acceptar allò que França, el Regne Unit o Alemanya veuen com a necessari i imprescindible per estabilitzar els Balcans.

No és la dreta, és Espanya!

Mònica Sabata.

Les darreres setmanes han estat convulses però al mateix temps interessants i aclaridores de la situació política catalana i espanyola. Atès que la manifestació va ser un èxit, era obvi que calia gestionar a la perfecció el dia després (tal com una servidora ja demanava al darrer article en aquesta mateixa publicació: Som una nació. Nosaltres Decidim). En canvi, el que és evident, malgrat em pesi dir-ho, és que no s’ha sabut o no s’ha volgut fer. Més aviat al contrari: l’escenari post manifestació ha estat ben trist i desencisant. La manca d’unitat entre els partits, la incapacitat d’agafar bé el relleu que la societat civil els havia servit en safata durant la manifestació, les batalletes de país petit, l’acord de mínims assolit al Parlament de Catalunya a proposta del president José Montilla en solitari, la munió de resolucions presentades pels partits catalans a Madrid i la deserció del PSC (un cop més, com ja és habitual!) que va triar votar al costat dels seus socis espanyols del PSOE en comptes de defensar la resolució presidencial, són molts indicadors que demostren que estem arribant al final d’una etapa política basada en l’encaix de Catalunya amb Espanya. Després d’això i de la manifestació del 10-J, és clar que alguna cosa ha de canviar. Alguns partits, entitats i opinadors ja ho han entès i, en conseqüència, han fet propostes concretes. Fins i tot ERC ja demana que es convoquin les eleccions. En canvi, el PSC ha demostrat que és incapaç de gestionar les seves contradiccions.

El país i la política

Pere Cardús.

Un bon llibre d’aquells que val la pena de rellegir és ‘Un país sense política’. Joan Fuster hi analitzava la situació d’un País Valencià que era ben viu al carrer, però sense referències clares en termes polítics. L’expressió, més enllà del contingut i la idea que hi defensa, em ve al cap ben sovint i encara més aquest darrer mes. Em fa l’impressió que aquest clam independentista que vam poder observar a la manifestació del 10-J o les dades que proposen algunes enquestes més o menys creïbles no acabarà tenint una expressió política concreta i identificable al parlament després de les eleccions de la tardor al Principat.

Les mateixes enquestes (que sempre les carrega el diable i que tenen tan poca credibilitat quan ens van a favor com quan ens van en contra) ja anuncien que mentre l’independentisme creix de forma meteòrica entre la població, els pronòstics dels resultats electorals són totalment impermeables a aquesta ‘realitat social’. L’independentisme arriba al 47% i ERC passa de 21 a 12 diputats? El recull CiU aquest clam independentista proposant ara una altra travessada del desert per aconseguir un concert econòmic? L’independentisme emergent s’abstindrà a les eleccions? Estarà organitzant manifestacions i consultes populars?

Només se m’acut un motiu pel qual l’increment de l’independentisme social no té impacte en l’independentisme polític o institucional.

¿Independencia?

Manuel Castells.

Pues sí, dice el 47% de los catalanes según el sondeo del Instituto Noxa para La Vanguardia realizado tras la manifestación multitudinaria para afirmar el derecho a decidir como nación. Pues no, sostiene el 36%. Nunca el sentimiento independentista había alcanzado un tal nivel. “Bueno”, dicen los escéptico-realistas, “¿y qué?”. ¿Adónde lleva esta exacerbación nacionalista? ¿Y cómo podrían conseguir la independencia? Este realismo ramplón olvida dónde germinan los cambios sociales: en las mentes de las personas. La psicología política y la experiencia histórica coinciden en señalar que cuando una mayoría social piensa algo contrario a lo proclamado en los frontispicios institucionales y cuando este pensar se hace práctica, son las instituciones las que cambian.

Ciertamente, hay resistencia al cambio, frecuentemente mediante represión.

Kosovë i nosaltres: una victòria compartida

Vicent Partal.

La sentència del Tribunal Internacional de Justícia sobre la independència de Kosovë és una gran notícia. El tribunal ha sorprès per la claredat. No solament considera legal la independència de Kosovë, sinó que deixa clar que res en l’ordenament jurídic internacional no pot impedir un procés independentista. I això, sobretot ara, és transcendental també per a nosaltres.

La sentència marca clarament un abans i un després en la jurisprudència sobre la matèria. La comunitat internacional mai no ha tingut una doctrina clara sobre la manera d’arribar a la independència. Per això aquesta sentència és transcendental, especialment perquè aclareix dos conceptes poderosos. En primer lloc, deixa clar que res en l’ordenament jurídic internacional no pot servir per blocar un procés independentista. S’ha acabat, doncs, la broma de la integritat territorial, de la inviolabilitat de les fronteres o de la indissoluble unitat que esgrimia el constitucional espanyol. Aquestes frases rituals han perdut sentit d’un dia per altre i ara es veuen condemnades a ser pura retòrica o propaganda; potser ni això. En segon lloc, afirma una cosa encara més impressionant: que una declaració unilateral d’independència, és a dir: una declaració feta sense acord amb l’altre estat, amb l’estat del qual una part se separa, pot ser legal. Feia dies que avisàvem que aquest era un tema important, però reconec que no em pensava pas que el tribunal seria tan clar i contundent ni que aniria tan lluny.

Les independències no s’improvisen

Josep-Lluís Carod-Rovira.

La manifestació, la voluntat de sobirania i l’estat d’ànim efervescent de la societat catalana pot donar a entendre que l’accés a l’estatalitat serà cosa de dies. Hi ajuda l’alegria i la frivolitat amb què alguns s’hi refereixen, sense rigor ni realisme, com si un dia, de cop i volta, ens alcéssim del llit independents. Res més lluny de la realitat i, si no volem dur el país a una nova frustració col·lectiva, hem de pensar en el procediment, el ritme i les dificultats. I tenir, ja ara, especialistes treballant discretament en cada àmbit perquè tot estigui previst per al moment de la veritat.

1.Catalunya només arribarà a la independència si ho vol la majoria, democràticament i pacíficament. Creure en el poble català com a font bàsica de legitimitat democràtica vol dir acceptar la seva voluntat i la nova legalitat que se’n desprendrà. La discrepància institucional amb la legalitat d’Espanya obligarà a negociar els termes i ritme de la secessió, amb supervisió internacional en cas de desacord.

2.L’objectiu de la independència no ha de ser contra Espanya, sinó atractiu per a aquells que se senten també espanyols i hi tenen vincles familiars, d’origen, econòmics o culturals. Tot allò que ens allunya de la majoria ens allunya de la sobirania. Sense Barcelona, el Baix Llobregat i l’àrea metropolitana, no hi haurà independència.

3.La independència no ha d’espantar sinó interessar, per motius democràtics, de benestar material i culturals. Volem ser independents per viure millor en tots els àmbits i això afecta empresaris i treballadors, la capital, les ciutats i els pobles, totes les classes socials. L’empresariat ha de veure que li surten els números, que no pot perdre el mercat espanyol, però que no té sentit dependre d’un sol mercat, perquè el nostre mercat ja és tot el món.

La unidad civil de los catalanes

Salvador Cardús.

Quizás el argumento más común y más serio para cuestionar la posibilidad de la independencia de Catalunya sea el de una hipotética ruptura de la cohesión social y de la quiebra de la unidad civil de los catalanes. Se trata, por otra parte, de un viejo temor que ya justificó muchas renuncias políticas durante la transición a la democracia, y hasta ahora mismo ha seguido siendo la gran excusa histórica del PSC para dar cuenta de su subordinación al PSOE: evitar el lerrouxismo en este país.

Antes de entrar en la discusión de la hipótesis de la ruptura de la cohesión social, creo conveniente apuntar tres cuestiones previas. En primer lugar, aunque parece exigible que cualquier proyecto político deba dar cuenta de sus posibles consecuencias, no deja de ser interesante que la objeción de la división no ponga en tela de juicio la conveniencia de la propia independencia. A menudo, incluso por parte de los que la ven peligrosa, es considerada justa y razonable, y se aceptaría si no fuera el caso, se dice, de aquella consecuencia dramática de la división social. En segundo lugar, es digno de señalar que, implícitamente, el objetivo de la cohesión da por sentado que la parte de la sociedad catalana que sí desea la independencia –según la última encuesta publicada por La Vanguardia, un 47%– debe renunciar resignadamente a su legítimo deseo de emancipación política.

Crida a la solidaritat catalana per la independència

Joan Laporta.

En un Estat espanyol que ja negava el dret de Catalunya a existir, el 25 de novembre de l’any 1905, un centenar de militars assaltaven les redaccions de les publicacions catalanistes del Cu-Cut! i de la Veu de Catalunya. Aquest fet, i la posterior aprovació de la Llei de Jurisdiccions espanyola, que perseguia qualsevol opinió contrària als símbols espanyols, foren la gota que va fer vessar el got de la paciència dels catalans i les catalanes. El mes de gener de l’any 1906 tot el catalanisme es va unir amb el nom de la Solidaritat Catalana, amb l’objectiu d’assolir una autonomia per a Catalunya i de regenerar la vida política. En les eleccions de 1907 l’èxit electoral d’aquesta aliança, que incloïa des de Francesc Macià a Francesc Cambó, va ser esclatant i va significar l’inici de l’hegemonia política del catalanisme.

El gran poeta Joan Maragall descrivia així l’eufòria que havia aixecat la Solidaritat Catalana el 1907: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes… I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric… Que no ho veieu? És un alçament.”

Més de cent anys després Catalunya ha vist com la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut ha deixat en no res l’autogovern de Catalunya.

Arguments colonials

Vicent Sanchis.

Un dels arguments més recorreguts al llarg de la història contemporània per justificar una agressió colonial ha estat la defensa de la població de la metròpoli resident en aquell territori subaltern o, encara més directament, dels interessos econòmics o estratègics de l’agressor. Un esquema que es comença a insinuar aquí també. És obvi que el fet que Catalunya no sigui exactament una colònia d’Espanya no exclou el recurs a una argumentació d’aquesta naturalesa estricta i, fins i tot, si arribés el cas, a l’ús de la força tal com ha determinat l’estratègia de dominació que, per exemple, s’ha repetit en el cas de la invasió del Tíbet per part de Xina.

Qui més es pot sorprendre per aquesta afirmació teòrica és exactament aquell que més lògica consideraria la seva aplicació pràctica. És a dir, formular-la ofèn més els que més fan servir criteris de dominació colonial en la relació de Catalunya amb Espanya. Com ara els mitjans de comunicació que es pretenen “nacionals” i que utilitzen aquesta denominació amb el mateix fervor exclusiu amb què desautoritzen que ho facin uns altres, per exemple catalans, amb un criteri discrepant. Per constatar una dominació nacional de lògica colonial només cal haver-se mirat aquests dies els programes de televisió que les cadenes privades espanyoles han anat emetent després de la manifestació de Barcelona.

47% vs. 36%

Salvador Garcia.

Majoria a favor de la independència, segons enquesta de La Vanguardia: guanyaria el sí 47% a 36%. Gran notícia.

Queda poc per a les eleccions. Reflexió interessant del professor Julián Santamaria, el director de l’enquesta: Hay dos incógnitas sobre las que se especula en Catalunya. La primera es si CiU llegará a la mayoría absoluta. La segunda, si conseguirán entrar en el Parlament Ciutadans y los grupos hasta ahora extraparlamentarios. Algunos lo hacen depender de la baja participación que conjeturan. En mi opinión, la estabilidad del electorado puede ser más aparente que real. Y es muy posible que de aquí al otoño algo más se mueva en Catalunya.

Aquest moviment tectònic de la societat catalana, aquesta revolució que sembla que ve, significarà només la victòria per golejada de CiU? No sé, en tot cas, sigui qui sigui que rep el suport d’aquesta creixent majoria independentista, que estigui a l’alçada del que el país demana i que, de fet, el país necessita urgentment.

Tres en uno

J.L. López Bulla.

1.- Ladrones.

La contabilidad no es una habilidad con la que cuente nuestro presidente federal. De hecho su trayectoria lo refleja como un hombre sin realidad sólida, una especie de fluorescencia ingrávida, sin más notoriedad que la de haber encontrado un ser todavía más insubstancial como opositor, el Sr. Rajoy. Uno hace mejor al otro, sin que ninguno de los dos sean substancia concreta.

Un hombre fluorescente no sabe de contabilidad, ni de anotaciones que devenguen obligaciones posteriores. Un hombre fluorescente vive a la luz del momento y fluye fuera de compromisos, creencias y pensamientos. Es un hombre que tiene altísimos costes para los que se le acercan y no diremos para los que hacen negocios con el. No paga nunca lo que debe.

Hemos visto muchas acciones presidenciales que provienen de la carencia total de esencia política y de un desconocimiento absolutamente global de la economía, características muy propias de la fluorescencia. Hoy podemos anotar otra circunstancia nueva en la misma línea, la reforma de las cajas de Ahorro.

Comencem malament

Jordi Cabré.

Malament, molt malament, molt mal símptoma, que el Parlament hagi rebutjat la iniciativa legislativa popular per a convocar una consulta a nivell nacional la propera legislatura sobre el futur polític de Catalunya. Malament, molt malament, que tant CiU com ERC hagin posat tants obstacles a la primera iniciativa política que dóna algun punt i a part responent a la gran manifestació del passat dissabte. Malament, molt malament, que es permeti que s’instal•li aquesta sensació de partitocràcia que tot ho controla i tot ho limita sense obrir prismes i sense incentivar novetats creatives. Malament, molt malament, l’orfandat política de l’independentisme: ERC ja no val, està prou clar. CiU, però, té un deute amb l’independentisme. Té un deute amb la seva militància i amb bona part del seu electorat, i té un deute amb el capítol històric de dissabte. Que no el vol pagar ara? Entesos. Que no el vol pagar a empentes, sinó quan ella mateixa vulgui? Entesos. Però que doni un missatge de futur una mica diferent, una mica agosarat, una mica de debò, que doni fe i que doni un pla per als properes quatre anys més enllà del tapar-se les orelles. Ho diré clar: el catalanisme avui vol la independència. No ara mateix potser, però sense que valgui ja amagar-se. Rebutjar la ILP sí que allunya la política dels ciutadans, i sí que allunya els catalanistes del catalanisme polític.

Catalunya sense Sepharad

Agustí Colomines.

“No convé que diguem el nom/ del qui ens pensa enllà de la nostra por./ Si topem a les palpentes/ amb aquest estrany cec,/ on sinó en el buit i en el no-res/ fonamentarem la nostra vida?/ Provarem d’alçar en la sorra/ el palau perillós dels nostres somnis/ i aprendrem aquesta lliçó humil/ al llarg de tot el temps del cansament,/ car sols així som lliures de combatre/ per l’última victòria damunt l’esglai./ Escolta, Sepharad: els homes no poden ser/ si no són lliures./ Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser/ si no som lliures./ I cridi la veu de tot el poble: Amén.”. Aquest és el poema número XXXVIII del poemari que el gran Salvador Espriu –avui tan menystingut per una part de la crítica caïnita d’aquest país– va publicar el 1960 amb el títol de La pell de brau. Tot el llibre era, de fet, una exaltació de la necessitat d’entesa de Catalunya amb Espanya. Podria reproduir altres versos del mateix volum que, com els que acabo de transcriure, ho proven. El projecte espanyol d’Espriu queda resumit en aquests dos versos del poema número XXX: “Diverses són les parles i diversos els homes, / i convindran molts noms a un sol amor.”. Evidentment, aquest sol amor no és altre que Espanya transmutada en la mítica Sepharad espriuana. Com ja va assenyalar Maria Aurèlia Capmany l’any 1963, “La pell de brau és l’espai, ple del record de la sang, on vivim, on ens obliguen a viure, i el brau, protagonista de la història, en una imaginada arena, envesteix la vella pell, l’arrenca amb les banyes i la converteix en bandera sagnant del nostre dolor.

Mare!, Duran m’ha dit bruixa!

Carme-Laura Gil.

Un grop tèrbol es formà al Montseny, des de Platja d’Aro es divisava i se’l temé. Les bruixes i bruixots tenen al rocam de la muntanya els llocs de trobada, emparades pel núvol preparaven l’aquelarre del dissabte. Duran en sentí la gran tronada …

Fa anys que es covava però Duran no ho volia veure o no podia perquè la idea de la independència de Catalunya no té cabuda ni en el seu imaginari sociopolític ni en el vital. Molts dels joves d’UDC són independentistes, “coses de l’edat – pensa el líder- amb els anys la malatia es cura”. Molts són els independentistes a CDC, “els eixelebrats, -pensa el líder -els convergents útils que mosseguen el terreny d’ERC”.

Però al 2010 és diferent.

Han mort l’Estatut, Visca l’Estat català!

Uriel Bertran.

Diuen que al llarg de la història sempre hi ha hagut una diferència essencial entre l’Imperi Britànic i l’Imperi Espanyol respecte al tracte i la negociació que ambdues metròpolis han mantingut amb les seves colònies quan aquestes han aconseguit la seva independència. Així, l’Imperi Britànic, ha  aconseguit  arribar a acords amistosos amb les colònies encara que fos  el minut abans de la proclamació de la independència, per contra, l’Imperi Espanyol,  només s’ha plantejat arribar a acords amb les colònies el minut després de la proclamació de la independència, quan ja era impossible un arranjament amistós. L’Estat espanyol sempre ha calculat molt malament la correlació de forces entre el poder central i la colònia, i així li ha anat, foragitat d’arreu i  avui un estat en ruïna, espoliador i antidemocràtic.

No ens ha d’estranyar, doncs, la liquidació de l’Estatut que ha practicat el Tribunal Constitucional. Només negociaran el minut després de la proclamació de la nostra independència, quan ja no els serveixi de res. És la doctrina espanyola –ara constitucional-  de sempre, la del tot o res. Un diari digital espanyol ho tornava a deixar clar aquests dies: “Señora Cataluña: deje de refunfuñar y, si no está a gusto, ¡váyase!… ¿A que no tienen agallas para proclamarse independientes?”

Explotació nacional i/o de classe

Vicenç Navarro.

A Catalunya el tema nacional ha absorbit l’atenció mediàtica i política del país. L’enorme endarreriment social de Catalunya, per exemple, s’ha atribuït al dèficit fiscal de Catalunya respecte a l’estat central espanyol. És a dir, el fet que la despesa pública social per habitant estigui a la cua de la UE-15, fins i tot ara, després d’un considerable augment en despesa pública social ocorregut des de 2003 (com a conseqüència del canvi polític que va tenir lloc al nostre país ), s’explica perquè Catalunya rep de l’Estat Central menys diners dels que els seus ciutadans aporten a l’Estat Central (després de descomptar les despeses de solidaritat amb la resta d’Espanya -que pocs catalans qüestionen- i despeses de l’Estat que cobreixen serveis generals com defensa i serveis diplomàtics, entre d’altres). Catalunya, on el PIB per càpita és ja el 110% de la mitjana dels països més rics de la Unió Europea, és a dir, de la UE-15, es gasta en el seu estat del benestar (o el que és el mateix, la seva despesa pública social per habitant), només un 73% de la mitjana de la UE-15. I això es deu -se’ns diu pel discurs dominant a Catalunya- a una explotació de la nació catalana per part de l’Estat espanyol. I tot un seguit de missatges, clarament rendibles des del punt de vista polític, s’han estat promovent pels nacionalistes conservadors i neoliberals, (havent estat els mitjans públics d’informació i persuasió catalans més importants -Catalunya Ràdio i TV3- els grans promotors de tal missatge), la qual cosa, afegida al comportament anticatalà del Tribunal Constitucional (on la composició la ultradreta està ben representada) explica un sorgiment considerable de l’independentisme. Tal Tribunal s’identifica com Espanya i dóna peu a tot un seguit de tesis d’explotació nacional en la qual l’Estat espanyol explota a Catalunya.

Estem madurs?

Jordi Cabré.

Jo intueixo que sí, que estem madurs: però la qüestió és que les enquestes dels diaris, per molt que apuntin un creixement molt considerable del sobiranisme a Catalunya, també afirmen que la majoria no considera que aquest sigui el moment. Quan Mas firma que ell no convocarà un referèndum l’autodeterminació en la propera legislatura, perquè el poble no està prou madur, jo no sé si té raó. No ho sé, no tinc dades científiques: però intueixo que s’equivoca, com a mínim, en la forma d’expressar-ho. M’explico:

En primer lloc, el to: no crec que a cap candidat li convingui més el to de “no we can’t” que el ja popular to del “yes we can”, del tot és possible, per molt que determinades coses puguin ser difícils. Crec que dir “d’entrada, no” és pitjor per a Mas que dir un “d’entrada, potser” que no li perjudicaria gens en absolut l’aparença de rigor i seriositat. O sigui, d’entrada, un error de to.

El referèndum per la independència

Uriel Bertran.

El referèndum oficial per la independència s’acosta. En una jornada de transcendència històrica, el 8 de juny passat, la mesa del Parlament admetia a tràmit la iniciativa popular perquè el Parlament convoqui el referèndum oficial sobre la independència, amb el vot a favor dels tres partits que tradicionalment han donat suport al dret a l’autodeterminació (CiU, ERC i ICV-EUiA) i amb el vot en contra de l’unionisme antidemocràtic (PSC i PP).

La primera constatació és que el suport a la tramitació del referèndum és molt ampli i es correspon a una representació al Parlament de 81 diputats, per només 51 dels unionistes antidemocràtics que hi han votat en contra. És un bon començament.

Suar la independència

Agustí Colomines.

Hi ha qui es creu que la independència de Catalunya és a tocar. També hi ha gent, com ara el recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i un servidor, que la desitja sense posar-hi data. Encara més: hi ha una gran majoria de ciutadans d’aquest país que, sense decantar-se per la independència, ha arribat a la conclusió que la via autonomista ja s’ha esgotat. Ho ha explicat molt millor del que podria explicar-ho jo ara Ferran Sáez a l’article La transició (Avui, 4-510): “La via autonomista està morta, però no existeix, ni per casualitat, una majoria independentista que permeti superar-la. Hi ha, doncs, un camí que ha esdevingut intransitable i un altre que encara no es pot transitar, ni tan sols a mitjà termini”.

Cal reconèixer que aquest autonomisme ha trigat 125 anys a diluir-se, atès que el programa històric del catalanisme, des del Memorial de Greuges de 1885 en endavant, s’ha sostingut en l’autonomisme. Del 1885 al 1932, aprovat ja el primer Estatut d’Autonomia, però també després, superada la Guerra Civil i el franquisme, en posar en marxa l’autonomia de 1979, la política seguida pel catalanisme per obtenir l’autonomia de Catalunya s’orientà gairebé sempre per la via pacífica de la negociació.

És l’hora de vehicular els nostres debats en un nou partit per treballar per l’Estat propi

Joan Laporta.

En els darrers mesos i en paral·lel a les meves responsabilitats com a president del FC Barcelona he tingut un seguit de reflexions, compartides amb moltes altres persones, sobre el futur de Catalunya. Com a ciutadà preocupat per l’esdevenidor del seu país penso, honestament, que l’aposta per l’Estat propi és la millor de totes les solucions per a la resolució dels problemes que pateix Catalunya. Al llarg de la història, sobretot en els darrers cent anys, Catalunya ha buscat el millor encaix amb l’Estat espanyol i és una evidència que no ens n’hem sortit. Els diversos partits catalanistes han defensat, amb legitimitat, propostes polítiques per optimitzar la plenitud nacional del país, però tot plegat ha conduït, el dia d’avui, a un atzucac que no ens ha permès avançar.

És l’hora de fer un pas endavant. Penso que a les properes eleccions al Parlament el vot independentista és el vot útil per a la millora social i econòmica de totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, tant de les que hi han nascut com les que han triat aquesta terra per construir una nova vida. És l’hora d’abandonar el debat victimista i de buscar enemics on no hi són.

Record d’Estanislau Figueres

Sebastià Alzamora.

A Artur Mas li tocava acontentar l’statu quo, que és una cosa que de tant en tant els toca de fer als dirigents de partits amb seny, prudència, sentit i responsabilitat d’Estat, i es va despenjar amb l’advertiment que la independència de Catalunya no és una cosa que s’hagi de fer demà passat ni a la propera legislatura, i que en tot cas primer cal aconseguir un concert econòmic com el del País Basc. És veritat que també seria una desconsideració grossa acomiadar-se d’Espanya sense ni tan sols haver acordat un concert econòmic, caram. I tothom sap que a Madrid el signaran entre càntics de joia, el concert econòmic català, si a canvi ens comprometem a no declarar la independència en els propers quatre anys, que ens veuen molt capaços. Artur Mas, per altra banda, també va oferir una metàfora florida d’aquestes de l’escola pujolista, amb vaixells que cal vigilar que no embarranquin ni naufraguin, timoners experts i tot de coses que no vam acabar d’entendre els no iniciats en la lírica marinera.

En fi, tot un clàssic del repertori convergent, aquest d’anar ballant la sardana al voltant de la independència, a veure què passa. I no menys clàssic ha estat tot el que ha vingut després de les declaracions de Mas: ahir era cosa de veure el fum que treien els fòrums d’internet en què partidaris d’Esquerra i de Convergència intercanviaven impressions amicalment.