Les independències no s’improvisen

Josep-Lluís Carod-Rovira.

La manifestació, la voluntat de sobirania i l’estat d’ànim efervescent de la societat catalana pot donar a entendre que l’accés a l’estatalitat serà cosa de dies. Hi ajuda l’alegria i la frivolitat amb què alguns s’hi refereixen, sense rigor ni realisme, com si un dia, de cop i volta, ens alcéssim del llit independents. Res més lluny de la realitat i, si no volem dur el país a una nova frustració col·lectiva, hem de pensar en el procediment, el ritme i les dificultats. I tenir, ja ara, especialistes treballant discretament en cada àmbit perquè tot estigui previst per al moment de la veritat.

1.Catalunya només arribarà a la independència si ho vol la majoria, democràticament i pacíficament. Creure en el poble català com a font bàsica de legitimitat democràtica vol dir acceptar la seva voluntat i la nova legalitat que se’n desprendrà. La discrepància institucional amb la legalitat d’Espanya obligarà a negociar els termes i ritme de la secessió, amb supervisió internacional en cas de desacord.

2.L’objectiu de la independència no ha de ser contra Espanya, sinó atractiu per a aquells que se senten també espanyols i hi tenen vincles familiars, d’origen, econòmics o culturals. Tot allò que ens allunya de la majoria ens allunya de la sobirania. Sense Barcelona, el Baix Llobregat i l’àrea metropolitana, no hi haurà independència.

3.La independència no ha d’espantar sinó interessar, per motius democràtics, de benestar material i culturals. Volem ser independents per viure millor en tots els àmbits i això afecta empresaris i treballadors, la capital, les ciutats i els pobles, totes les classes socials. L’empresariat ha de veure que li surten els números, que no pot perdre el mercat espanyol, però que no té sentit dependre d’un sol mercat, perquè el nostre mercat ja és tot el món.