La incertesa, el malestar, el futur del país

Antoni Bassas.

Els Estats Units estan amoïnats pel seu futur. Se senten destronats pels països emergents i amenaçats per un dèficit públic (el mes gran del món) que condicionarà per molts anys el seu futur. I això, que, en dades del 2007, els Estats Units tenien el PIB mes gran del món, eren el segon exportador mes gran del món darrere l’àrea euro, i el 2008 encapçalaven el rànquing de competitivitat global. Entre les 10 empreses mes grans del món, n’hi ha quatre de nord-americanes: Exxon Mobil, General Electric, Microsoft i ATT, i tres de xineses: PetroChina, China Mobile i China Petroleum. Bank of America es el cinquè banc del món, darrere tres bancs xinesos l’HSBC britànic. Almenys, la meitat de les deu primeres universitats del món són nord-americanes. Vist així, de què s’amoïnen?

Doncs de l’atur, que continua rondant el 10% (uns quinze milions d’aturats), de la quantitat de gent que ha tornat a viure amb els pares o s’ha buscat un pis de dues habitacions perquè ja no podia pagar la hipoteca de la casa. Que un de cada vuit nord-americans menja gràcies a la beneficència. De la paradoxa que la generació més ben preparada acadèmicament no sempre troba la feina per la qual s’ha preparat. Del fet que estan molt endarrerits en renovables i en alta velocitat ferroviària (ni han començat). Del fet que ja no són capaços d’atraure i capturar tant talent mundial com havien aconseguit atraure.

El nou conservadorisme reaccionari

Agustí Colomines.

La victòria de Christine O’Donnell en les primàries republicanes de Delaware va omplir les portades del dimarts de la setmana passada de tots els diaris del món. O’Donnell, representant de l’anomenat Tea Party, va aconseguir batre l’establishment republicà i es va assegurar la nominació amb un ideari polític molt i molt simple però efectiu. Segons aquesta rèplica gairebé clònica de l’excandidata republicana a la vicepresidència dels EUA, Sarah Palin, els republicans han perdut la seva essència perquè han abandonat els principis sobre els quals es va fundar el país. Això és: la religió, el patriotisme extrem i el puritanisme. O’Donnell no és un cas aïllat. El nou conservadorisme nord-americà s’estén per tota la geografia. Hi ha altres exemples, com el de Sharron Angle, a Nevada, que defensa l’abolició del Ministeri d’Educació, la sortida dels EUA de les NN.UU. o bé que les mares no treballin, a més de ser contrària a l’avortament; Rand Paul, a Kentucky, el qual fa propostes com ara l’eliminació de la Reserva Federal o la modificació de part de la llei de Drets Civils, del 1964, referida a l’abolició de la segregació; Carl Paladino, un antic demòcrata passat al moviment del Tea Party, que lluita per esdevenir Governador de Nova York; Mike Lee, a Utah, que és partidari d’eliminar la majoria de ministeris, incloent-hi els d’educació i energia, a més de propugnar la total privatització del servei de salut; Joe Miller, a Alaska, d’on va sortir Palin, que recela de la teoria sobre el canvi climàtic i reclama, com els altres, la supressió del Ministeri d’Educació. En fi, una nòmina de dissidents que han provocat un gran terratrèmol en la política nord-americana. Una sotragada que també atia l’antic líder dels republicans a la Cambra de Representants, Newt Gingrich, quan en un discurs que va fer el cap de setmana passat davant la V Cimera dels Votants amb Valors assegura que als EUA s’ha arribar al punt: “en què el nostre establishment es deixa anar i aplica unes polítiques que tindran uns efectes desastrosos perquè, fonamentalment, s’oposen a la supervivència d’Amèrica tal com ara la coneixem”.

El nou conservadorisme nord-americà apel·la al més profund de l’ànima humana: la necessitat de preservar allò que hom considera propi, característic, i que es percep com a essencial.

44 milions de pobres nord-americans

Antoni Bassas.

L’oficina del cens dels Estats Units ha informat que el 2009 els Estats Units van arribar a la xifra de 44 milions de persones que vivien per sota del nivell que es considera pobresa. Això vol dir una de cada set.

No ha estat una sorpresa: la xifra ha anat pujant els darrers anys, tot i que el creixement de l’any passat ha estat notable: el 2009 s’han comptat 4 milions més de pobres que el 2008. Les causes són clares: la pitjor crisi econòmica des del crac del 1929 ha deixat molta gent sense feina.

Als Estats Units una persona sola es considera econòmicament pobra quan ingressa menys de 700 euros al mes. I per a una família de quatre persones, el límit és de 1.435 euros mensuals.

Occident i l’islam

Antoni Bassas.

Marxem de Nova York. A última hora de la tarda de l’11 de setembre hem anat a cobrir la manifestació dels que no volen l’oratori a dues illes de la Zona Zero. Són cinc mil, ben bé. Han guanyat en nombre i per golejada davant els que la defensen. La majoria sembla manifestar-se només contra el centre islàmic allà, però n’hi ha molts que criden contra l’islam, directament. Em diuen que els musulmans no s’integren allà on van, que els eduquen a veure el món entre fidels i infidels, i que només vénen a Occident a aprofitar-se dels nostres avantatges.

Tots porten banderes nord-americanes, i semblen presentar-se com a defensors de les essències nacionals i de l’honor de les víctimes. Els oradors critiquen Obama i Bloomberg. Hi ha aplaudiments per a la cadena FOX. Quan els pregunto a quina distància els semblaria correcte obrir l’oratori em diuen que a mitja milla o “a uns carrers”. No hi han convidat el pastor Terry Jones.

 Al migdia, he entrevistat el rector de la parròquia de Sant Pere, la més antiga de Nova York, a tocar del futur oratori. Mossèn Madigan em recorda que l’imam viatja per tot el món pagat pel Departament d’Estat, explicant als països musulmans la llibertat de culte dels Estats Units. Al rector no li importa que a l’Aràbia Saudita no es puguin obrir esglésies: “Som als Estats Units, no a l’Aràbia. Aquí hi ha llibertat de culte des del primer dia, i és aquí on la gent de tot el món ve a fer estudiar els seus fills. No va a l’Aràbia.” Em diu que el consell de districte va votar a favor del centre, però que com més lluny del barri, hi ha més oposició (segons “The New York Times”, més del 65% dels novaiorquesos voldrien l’oratori en un lloc més convenient). I em diu que el discurs de la por té èxit en èpoques de crisi. Finalment, amb el micròfon apagat m’explica: “Saps quantes televisions europees m’han entrevistat, comptant la TV de Catalunya? Deu. Saps quantes d’americanes? Una. Només volen friquis que cremen alcorans.”

Colombia i la violència contra les dones

Carles Campuzano.

Des d’ahir a la matinada (hora catalana) sóc a Colombia.Hi he arribat en el marc de la campanya “Violaciones y otras violencias:saquen mi cuerpo de la guerra” ,que promouen al país andí un grup d’ongs colombianes encapçalades per Intermon Oxfam i que preten acabar amb la impunitat dels crims sexuals contra les dones en el marc del conflicte armat que viu el país.

Com sempre, aquesta és una mena viatge intens en feina i en emocions. Quan escric ratlles som a punt de marxar a sopar amb els magistrats de la Cort Constitucional que estan fent el seguiment de l’auto 092 de 2005 ( sobre protecció dels drets de les dones en el conflicte armat). I aquest matí hem estat a la Defensoría del Pueblo, on hem conegut, entre d’altres, la brillant Pilar Rueda, adjunta pels drets de les dones, ens hem reunit amb les coparts d’Intermon i hem esoltat testimonis d’aquesta violència. Després per la tarda, ens hem reunit amb diputades i senadoras de la Bancada de Mujeres.

Però ha estat el testimoni de Blanca Meneses i la seva familiia allò que més ens ha colpit.

Verdaderamente hartos de los “regeneradores”

Rosa María Artal.

Una enfervorecida masa que había congregado en Washington un ultraconservador payaso mediático llamado Glenn Beck, ha osado usurpar la memoria en día y lugar de Martin Luther King y pisotear los grandiosos sueños que el líder negro expresó y pagó con la vida. Pedían Devolverle a América su honor, exigiendo un menor intervencionismo del Estado y proclamando un renacimiento del país en la fe cristiana.

La desinformación y entontecimiento actual de la población logra hacer creer que hay un lugar así al que volver. Pero tal cosa no se corresponde con la realidad (los norteamericanos no sufrieron la Edad Media). Veamos…

Para empezar, la Primera Enmienda de la Constitución norteamericana (1789) contiene dos referencias a la religión: la “cláusula de establecimiento” y la “cláusula de libre ejercicio”, que consagran sendas prohibiciones: que el gobierno apruebe leyes que establezcan una religión oficial o muestren preferencia por una religión sobre otra y, también, que las leyes imposibiliten el libre ejercicio de ella.

A Thomas Jefferson, tercer presidente de los EEUU, se le considera uno de los padres de la nación. Un hombre inmensamente culto, libre y polifacético que, en su epitafio, escrito por él mismo, se definió como “autor de la declaración de Independencia Americana, del Estatuto de Libertad Religiosa de Virginia y padre de la Universidad de Virginia” (pública y laica por cierto). Nada que ver, para entendernos, con Glenn Beck o Sara Palin, otra de las jaleadoras del evento.

Entre el somni i el malson

Antoni Bassas.

El comunicador conservador Glenn Beck, amb programa diari a les cinc de la tarda a Fox News, ha aconseguit avui reunir un multitud no inferior a les 100.000 persones (però no m’hi poso de peus, que això de comptar gent sempre fa de mal dir si no s’hi posen els instruments). Asseguro, perquè ho he vist personalment, que ha omplert les escales del monument commemoratiu al president Lincoln i els laterals que emmarquen el llac que reflecteix els monuments, fins a la vora de l’obelisc a Washington, però que els voltants de la zona no estaven col•lapsats, i que era possible aparcar relativament a la vora.

Feia sol i calor. Gent predominantment blanca, entre els quaranta i cinquanta anys, moltes famílies, molts vestits amb samarretes amb eslògans o colors patriòtics, sense cap cartell contra ningú (com els va demanar l’organitzador).

La data triada ha estat la del 47è aniversari del discurs del Dr. Martin Luther King que ha passat a la història amb el títol de “He tingut un somni”. La trobada s’ha fet sota el nom de “Restaurant l’honor”.

El missatge principal ha estat impregnat d’una càrrega religiosopatriòtica, més que no pas política en sentit convencional.