Vaga general: primeres conclusions

Jordi Marti Font.

En primer lloc una primera conclusió és més que evident. Més enllà de les valoracions que faci el govern estatal, les diverses administracions, els mass media, i els mateixos “agents socials”, el fet és que l’èxit de la vaga ha estat com bastant evident. Malgrat l’ofensiva mediàtica, la criminalització, les amenaces llençades pels mass media, des d’aquells com Intereconomia amb els seus insults i exabruptes a aquells com El Periódico i la seva sibilina actuació publicant “anàlisis d’experts” que “asseguren” la necessitat de “reformar el sistema de pensions” en vísperes de la vaga. En aquest sentit la vaga ha estat un èxit a l’aconseguir sobraposar-se a tota aquesta ofensiva mediàtica del capital i dels seus mèdia, a una correlació de forces desfavorable amb una classe treballadora acollonida, amenaçada (treballadors immigrants, precaris, etc) i alienada per l’ofensiva mediàtica i televisiva, i amb un sindicalisme majoritari que es mostrava com a mínim dubitatiu. Potser l’èxit no ha estat total, però tal com pintava, amb la correlació de forces existent, com a mínim ha superat i de lluny les nostres expectatives.

La segona conclusió ha estat el paper dels diversos colors de l’esquerra autònoma i alternativa en aquesta vaga. Malgrat manifestacions molt puntuals i molt aïllades d’ultraradicalisme purista i nihilista que cridaven a l’esquirolatge, la gran majoria dels diferents sindicats, col·lectius, grups i individualitats que poblen aquesta àrea política han treballat i militat en aquesta vaga mantenint un perfil netament propi. Entre d’altres coses ha estat una prova de força amb un èxit notable, amb gols per tota l’esquadra (com l’okupació del Banc Espanyol de Crèdit) o la creació de l’agència 29-S.net. Malgrat la irrupció violenta i el posterior desallotjament realitzat pels mossos d’esquadra, el fet d’okupar i mantenir aquest espai fins al migdia del 29 ha estat una victòria incontestable, que ningú no pot obviar.

Maragall, l’Ernest, i la seva colla, un curs més destruint l’educació a Catalunya

Jordi Marti Font.

Avui, els nois i els noies d’ESO i Bat tornen a l’institut i per tant jo torno a la meva feina diària de fer classes, ensenyar i aprendre. A l’institut on treballo, el Departament d’Educació ens ha assignat una línia més de primer d’ESO amb una dotació d’un professor i mig. El mínim, mínim, mínim necessari eren tres professors i mig però com que l’any passat va suspendre massa gent (més d’un deu per cent) ens hem quedat amb dos menys del mínim.

La solució?, perquè al final això ho hem de solucionar les treballadores i treballadors de l’Educació… Doncs l’alumnat s’haurà de quedar amb menys atenció a la diversitat (tot i que avui el lladre major de torn segur que diu que és una de les línies en què treballa el Departament), menys projectes a les optatives, etc. La nostra no és una situació excepcional però ningú en parla en veu alta i jo demano als professionals de l’Eduació que llegiu això que ho feu.

Prou corregudes, de bous

Jordi Marti Font.

Avui, el Parlament del Principat ha prohibit les corregudes de bous. És una decisió encertada plantejada per una ILP que va recollir centenars de milers d’adhesions. Jo la vaig signar i estic molt content de saber que en aquest tros dels Països Catalans (la regió catalunyesa) no es convertirà mai més l’assassinat de bous en un espectacle.

Els Països Catalans han estat un lloc on l’assassinat de bous en places, fixes i mòbils, s’ha fet durant molts anys però això no treu que no sigui un còstum bàrbar i patètic. Homes i dones d’avançada al llarg de tota la nostra història s’hi han oposat amb totes les seves forces. A mi em causava molta impresisó, per exemple, llegir els textos de Salvat-Papasseit recollits a “Humo de Fábrica” sobre el tema i la seva aversió al que ell anomenava ‘flamenquismo’ (són en castellà els articles).

Guerra d’extermini contra el català a l’escola

Jordi Marti Font.

Enmig de la indiferència més absoluta de tots els demòcrates espanyols de l’Espanya de veritat, enmig del silenci còmplice de totes les institucions catalanistes de les quatre províncies, enmig del desconeixement general arreu del domini lingüístic perquè la parcel·lació regional que Espanya va planificar a la seva Constitució autonòmica funciona a la perfecció i és completament assumida per les colònies (fins i tot pels independentistes mediàtics que defensen que en els referèndums sobre la independència es pregunti només sobre les quatre províncies), més de 125.000 alumnes valencians que volien estudiar en català no ho podran fer el curs que ve. I no passa res… aquesta és la nostra normalitat des de fa anys, tal com cada curs denuncia Escola Valenciana, entitat imprescindible entre les imprescindibles dins de la societat civil d’aquest país.

Actualment, al País Valencià, hi ha tres programes educatius diferents i complementaris:

Internacionalistes? Més nacionalistes espanyols que els de La Roja

Jordi Marti Font.

Aquests darrers dies, alguns amics, coneguts i saludats del meu voltant han recorregut a la paraula “internacionalista” per definir-se a l’hora de prendre partit o no sobre la independència dels Països Catalans o de Catalunya-Principat, ara que el tema és damunt la taula. Curiosament alguns han contraposat “nacionalista” a “internacionalista” però alhora han anomenat només “nacionalistes” els nacionalistes catalans (que jo en relació a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de les quatre províncies anomenaria més aviat regionalistes però aquest seria un altre debat). Es veu que Espanya no fa nacionalisme i que ser internacionalista és no dir res de les nacions ara constituïdes en estat, com és l’espanyola, potser perquè es considera que vénen del cel, com els gols de Maradona.

Ja ho deia el sociòleg Michael Billig al seu estudi “Nacionalisme banal”, publicat en català per la Universitat de València i l’Editorial Afers, que els nacionalismes més evidents solen qualificar-se com a “no nacionalismes” o simples “patriotismes”. L’exemple el tenim ara als nostres carrers.

Un Estatut de merda… i una retallada que ens apropa a la independència…

Jordi Marti Font.

Em diuen que com és que no he fet cap apunt sobre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del País Valencià de dalt. Realment es poden dir moltes coses però la majoria de la gent em sembla que ha dit el que jo volia dir i que no repetiré, no cal. Aquest Estatut era una merda (regional, espanyolista, capitalista, liberal i autoritari) quan estava sencer sense retallar, va ser aprovat pel poble del Principat en una votació mínima tot i comptar amb tot l’aparell propagandístic de la Generalitat de dalt i abans havia estat retallat fins al màxim per CiU-PSOE.

Ni així ha pogut passar. Fa anys que els polítics i la premsa espanyolista defensen la tornada al model franquista d’Espanya i tot li fa nosa. Algú se’n pot sorprendre? Jo no. Que ara creixi l’independentisme no serà res més que la reacció adolescent del xiquet que com que no el deixen sortir fins a les dotze arriba a les quatre de la matinada, només per tocarel que no sona… i resulta que ja té més de divuit anys viu amb els pares.

Zygmunt Bauman, reforma laboral i vaga general

Jordi Marti Font.

Espanya, per sort, ha perdut. I el Govern del Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i la Unió Europea ha manat aprovar avui la reforma laboral que afavorirà les patronals catalana i espanyola. És a dir, que ens podran fer fora més fàcilment, si és que això és possible. Per això, la resposta de l’acció directa no s’ha fet esperar i s’ha convocat una concentració davant de la seu dels gestors del PSC a Tarragona, per mostrar-los el nostre rebuig, el rebuig de la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa. Darrere vindrà l’augment de la jubilació als 67 anys, segurament adduint que els nostres veïns també ho fan… (colla de cretins i mentiders!) i tot el que els vingui de gust, perquè la gent ja només sap demanar crèdits (i ara no en donen) i ha desaprès que el poc que tenim ho hem aconseguit lluitant.

La màquina va sense frens i costa avall i Alemanya exigeix sense parar a l’Estat espanyol que garanteixi que es podran tornar els crèdits que la banca alemanya va deixar en els anys del “visca el totxo!”.

De la Tercera Avinguda a Grècia, angiolillos i morrals

Jordi Marti Font.

Bramen els economistes del règim, que són la immensa majoria -i tots els qui tenen tribuna pública als mitjans mentiders els segueixen el rastre-, que a Grècia els governants han enganyat el poble durant decennis amb els comptes públics de l’Estat. I per això ara passa el que passa…

Amb aquesta mentida sencera -que no mitja- volen justificar allò injustificable, la caiguda d’una estructura estatal no cap a l’anarquia sinó cap a l’ultraliberalisme. És a dir, cap al zero de serveis socials, cap a l’assistencialisme en la sanitat, cap a l’ensenyament que prepari treballadors obedients incapaços d’entendre el món on viuen, cap al no-res d’habitatge…