Fan com qui no ens sent

Salvador Cardús.

“Aigo, vos demanam, aigo, i vos, senyor, mos dau vent”, canta Maria del Mar Bonet en una de les seves bellíssimes i impressionants cançons. I jo no sabria expressar millor la situació que es crearà al nostre país arran de les eleccions del dia 28 de novembre. És a dir, ens trobarem, per una banda, amb una ciutadania que majoritàriament ha pres consciència que l’autonomisme és una via morta que no du enlloc, i de l’altra, unes ofertes electorals que fan curt d’horitzó –encara tossudes a negociar amb Espanya– o que fan curt d’organització, per improvisació o joventut. De manera que mentre el país està assedegat de nous i ambiciosos horitzons, el nostre sistema polític ens ofereix vent, amb propostes condemnades de bell antuvi al fracàs.

La situació té una explicació fàcil: la potència i la precipitació dels fets ha atrapat l’estratègia sempre poruga de la política. La truita s’ha girat des d’aquell divendres 30 de setembre de 2005, en què, com tota la resta de partits, CDC celebrava en una nota de premsa que s’hagués aprovat “un Estatut ambiciós i a l’altura dels anhels de Catalunya”, fins a l’evidència, just cinc anys després, de la impotència d’un nou Estatut que després de la ribotada a les Corts, ha estat finalment sotmès a una constitucional castració química i quirúrgica. Fins al 2003, la representació política al Parlament mostrava una cara més nacionalista del que era el país en realitat.

No va de personalismes

Salvador Cardús.

Atribuir les divergències polítiques a una qüestió de conflicte entre ambicions personals sol ser una simplificació que fa fàcil informar-ne, però que amaga qüestions de més gravetat. Ningú no negarà que la posició del conseller Antoni Castells té, de ben segur, components personals en la seva relació amb el president José Montilla. O que els regulars estira-i-arronsa entre Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas, i encara l’enfrontament entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira, van lligats, també, a la rivalitat, l’ambició o l’empatia entre tots aquests personatges. Però, més enllà de l’enfrontament personal, hi ha discrepàncies relacionades amb els projectes polítics, les estratègies i les tàctiques, que és el que és políticament rellevant.

I si això ho podem dir de tots els partits -de tots sense excepció-, també cal considerar-ho de la tensió creada per l’existència de dues ofertes electorals que pretenen representar les aspiracions dels qui posen la independència per damunt d’altres consideracions. Reduir la dualitat Reagrupament – Solidaritat Catalana a una qüestió de personalismes, és una simplificació abusiva que fa impossible entendre l’existència de les dues formacions i que porta a fer ingènues peticions d’unitat, apel·lant a la bona voluntat dels seus líders, com si es tractés d’una baralla entre germans o de parella. La idea d’un problema de gelosies personals entre Laporta i Carretero, posem per cas, és simplement ridícula. Carretero va esperar sis o set mesos, precisament, per tal que Laporta assumís un lideratge públic a Reagrupament, cedint-li el primer lloc a les llistes. I, en molt bona part, va ser aquesta oferta la que va provocar el desgraciat conflicte que va acabar amb quatre dimissions dels qui no veien clara l’entrada de Laporta, alguns dels quals -com són les coses!- ara s’han retrobat amb Laporta i en una organització on, fins ara, tot ha estat decidit de dalt a baix.

País espès

Salvador Cardús.

Dubtava de si titular l’article de País dens. Però no: tenim un país espès, o ens espesseixen. Som espessos més que no pas densos. Qualsevol debat que a qualsevol altre lloc del món va del que es parla, aquí se li fa dir el doble de coses. I, per tant, la discussió és també espessa perquè sempre discutim –com a mínim– dues coses alhora. Quan ja fa molts anys en Vicenç Villatoro va fer aquell magnífic discurs en el lliurament d’uns premis Serra d’Or parlant de la “fatiga de la catalanitat”, crec que també es referia a això, a aquest cansament que comporta que qualsevol petit avenç, a més, l’hem de fer nedant a contracorrent. L’exercici de la catalanitat no tan sols es paga car, sinó que exigeix el doble d’esforç. Que encara no estiguem extenuats i que les expectatives de ser un país normal estiguin en el punt més alt que mai podríem haver imaginat exigirien un estudi multidisciplinari des de les ciències socials i humanes, però que no exclogués la intervenció de biòlegs, neuròlegs, bioquímics i experts en nanociència.

Sí: som políticament espessos, perquè quan el govern compleix els mandats legals desenvolupant en forma de lleis i decrets allò que estableixen normes de rang superior com ara un Estatut –degudament passat per la cambra d’esterilització constitucional–, en lloc de discutir simplement la bondat o no del que estableixen, ho aprofitem per tornar a posar el país de panxa enlaire.

Quan la unitat no fa la força

Salvador Cardús.

L’aparició sobtada de Solidaritat Catalana per la Independència, resultat d’una iniciativa individual sense cap base associativa ni ideari previs, i decidida com a resposta al fracàs -previsible- de la petició de referèndums al Parlament de Catalunya dels senyors López Tena i Bertran, no ha fet altra cosa que augmentar la confusió i la incertesa sobre quines seran les possibles candidatures independentistes a les properes eleccions catalanes. I forma part del desconcert el fet que Joan Laporta, de la nit al dia, hagi canviat els plans i els socis preferents que havia anunciat en el seu moment. Si, a més, tenim en compte que hi ha una obsessiva -i jo crec que equivocada- demanada d’unitat urgent en l’independentisme que força decisions poc reflexives, la percepció de ser davant d’una més gran fragmentació, amagada amb crides poc sinceres a la integració, encara neguiteja més. És en aquest marc que voldria fer les següents consideracions.

Sobre Solidaritat Catalana. D’aquesta proposta m’inquieten moltes coses. D’entrada, sorprèn que es vulgui nascuda “de baix a dalt”, quan de moment només té un “dalt” que s’ha demostrat arrauxat en les primeres passes. A més, molesta l’actitud arrogant i de menyspreu cap a altres organitzacions com Reagrupament, que té milers d’associats aconseguits en prop de dos anys de treball, un ideari aprovat en assemblea multitudinària i una visió estratègica sobre l’assoliment de la independència, i que ara Solidaritat pren com a seva després que dos dels seus promotors l’haguessin desqualificat repetidament. Fins i tot, hi ha gestos que permeten sospitar que es vol créixer desarticulant Reagrupament a favor d’aquesta nova i impulsiva marca.

De l’urna al safareig

Salvador Cardús.

El lector em permetrà que surti amb un ciri trencat: s’acosten eleccions? haurem de deixar de parlar de política! I és que, en general, si tothom coincideix en l’opinió que la política que fan els partits sol estar excessivament atrapada en el tacticisme miop fins i tot quan s’encara amb els grans temes de fons, a la que s’acosten les eleccions, res del que s’esdevé i res del que es diu no té cap sentit si no és a la llum dels càlculs més rebuscats i malèvols. Per això els partits tenen equips de campanya que no tenen altra feina, durant uns mesos, que buscar el millor resultat electoral per damunt de qualsevol altra consideració. I, és clar, tenen centenars de pretendents a les llistes que han de fer mèrits no pas davant l’electorat, sinó del propi partit.

Sí: arriben les eleccions, i es difícil parlar de política. D’exemples n’hi ha a balquena. Comencem per les respostes dels membres del PSC que publicava divendres aquest diari sobre les seves relacions amb el PSOE. Amb tan honorables com escasses excepcions, s’hi trobaven respostes d’un munt de persones que, tot i viure de la política -o potser per això, perquè en viuen-, semblava que no s’havien assabentat que el Tribunal Constitucional ja havia dictat una sentència -l'”objetivo cumplido” de Zapatero- que els hauria d’haver catapultat d’una vegada per totes de cap a la realitat. Però no: ells tossuts, instal·lats en el que ara ja és el món fantasmagòric d’un federalisme espectral, tot per seguir mantenint la confortabilitat d’un discurs que fa aigües per tot arreu.

La unidad civil de los catalanes

Salvador Cardús.

Quizás el argumento más común y más serio para cuestionar la posibilidad de la independencia de Catalunya sea el de una hipotética ruptura de la cohesión social y de la quiebra de la unidad civil de los catalanes. Se trata, por otra parte, de un viejo temor que ya justificó muchas renuncias políticas durante la transición a la democracia, y hasta ahora mismo ha seguido siendo la gran excusa histórica del PSC para dar cuenta de su subordinación al PSOE: evitar el lerrouxismo en este país.

Antes de entrar en la discusión de la hipótesis de la ruptura de la cohesión social, creo conveniente apuntar tres cuestiones previas. En primer lugar, aunque parece exigible que cualquier proyecto político deba dar cuenta de sus posibles consecuencias, no deja de ser interesante que la objeción de la división no ponga en tela de juicio la conveniencia de la propia independencia. A menudo, incluso por parte de los que la ven peligrosa, es considerada justa y razonable, y se aceptaría si no fuera el caso, se dice, de aquella consecuencia dramática de la división social. En segundo lugar, es digno de señalar que, implícitamente, el objetivo de la cohesión da por sentado que la parte de la sociedad catalana que sí desea la independencia –según la última encuesta publicada por La Vanguardia, un 47%– debe renunciar resignadamente a su legítimo deseo de emancipación política.

Ilusión y compromiso

Salvador Cardús.

Por lo visto y leído, parece que en España están convencidos de que la sentencia del Tribunal Constitucional no va a tener grandes ni graves consecuencias en el corto y el medio plazo. Todo lo más, esperan una gran manifestación en la que los catalanes – creen que nos tienen bien calados-puedan desahogarse, senyeres al vuelo y cuatro proclamas independentistas, y punto final. La alegría con que Rodríguez Zapatero o Chacón han recibido el fallo, el tono desafiante del PP asegurando que nada de lo inconstitucional del Estatut se va a recuperar por la puerta de atrás, así lo sugieren. Incluso este parece si no el pronóstico, sí el deseo del PSC y del president Montilla, a los cuales gustaría una manifestación sin atributos, meramente emocional y sin relato, detrás de la bandera enmudecida de una nación que no cabe en la Constitución. Así, todo podría acabar en una típica flamarada,un foc d´encenalls,en la que se canalizara el emprenyament por la vía del exceso verbal y simbólico. En fin, en el peor de los casos, se trataría de pasar por el aprieto de un “aquelarre independentista”, como lo ha calificado despectivamente Duran Lleida, sin otras consecuencias que las de alimentar la caverna mediática española por unos días, a la espera de que la roja permita exhibir todos los atributos de la españolidad sin freno alguno.

Punt i a part

Salvador Cardús.

Tot és més clar. Els dos partits grans del Parlament de Catalunya, PSC i CiU, amb la inestimable companyia d’ICV, i a la desesperada, volien retardar la sentència cantada del Tribunal Constitucional fins després de la convocatòria electoral. L’objectiu? Poder-hi arribar a les fosques. Però han provocat el contrari. Un tribunal acostumat a arribar a la feina a migdia i plegar a mitja tarda, n’ha tingut prou amb un dilluns per desfer totes les ambigüitats en les quals els catalans havíem anat posant les esperances d’horitzó nacional. No: la Catalunya que volen els catalans, ni tan sols la que accepten els unionistes més moderats, no té cabuda dins la Constitució espanyola. Per dissimular-ho, per evitar haver de plantar cara, amb el pas dels anys, havíem anat embolicant la troca amb una retòrica cada vegada més confusa. Tant, que alguns creien que realment existia un Estat plurinacional, que l’autonomisme era d’arrel federal o que un referèndum era senyal del reconeixement de la sobirania de la nació catalana. El Tribunal Constitucional, la veu més sobirana de totes perquè és l’intèrpret legítim de la Constitució espanyola, ho ha deixat ben clar per si algú encara no ho havia entès: només hi ha una nació, indissoluble, esquerpa a la diversitat –especialment a la de les llengües–, i només hi ha un poble, l’espanyol, gasiu i orgullós de la seva única sobirania. Només hi ha una autoritat impositiva per espoliar el 10 per cent o el que li plagui de la riquesa produïda pels catalans, i només hi ha una justícia, que és la seva. L’autonomia catalana anava despullada i tothom en lloava les grans vestimentes que li anàvem inventant. S’ha desfet l’engany, s’han acabat les ambigüitats, i qui vulgui apuntar-se a l’unionisme amb Espanya, ja sap quin peu calça.

Doble dosi d’autoestima

Salvador Cardús.

La Trinca ens va fer riure amb la caricatura d’aquell català –per a més senyals, de Santa Coloma– que anava a Madrid, decidit, i que d’un somiatruites en deia un “sueñatortillas” o que de bufar i fer ampolles, en castellà, ell en deia “soplar y hacer botellas”, i tan tranquil. Coses de l’idioma era el títol d’una cançó que acabava: “I com veiem, no hi ha res català que no es pugui traduir al castellà”. Fer-nos sentir ridículs de les nostres resistències a la pressió colonitzadora ha format part d’un procés d’acomplexament destinat a fer-nos desaparèixer nacionalment. Poseu a sopar un català acomplexat en una taula plena d’espanyols, i no se li acudirà altra cosa que començar a explicar acudits de catalans garrepes: és aquest instint tan arrelat del colonitzat profund que es vol fer perdonar la vida a base de disminuir-se per agrair que, excepcionalment i amb condescendència, li deixin compartir taula amb l’amo. Sí: la Trinca ens feia riure, però ens portava pel pedregar. Perquè el català de Santa Coloma va ser un espècimen de vida molt curta: ràpidament, els catalans, i ara sense sentir-nos ridículs ni riure’ns-en, hem acabat fent exactament el contrari: parlar en català traduint-lo del castellà.

Raons ocultes

Salvador Cardús.

La principal causa de la desafecció és que la política no parla clar i s’explica fent uns revolts difícils d’entendre si no recorrem a interpretacions segones. I aquestes interpretacions segones, que d’altra banda són les que donen feina als comentaristes polítics, prenen la forma d’especulacions conspiratives incertes que afavoreixen la desconfiança sistemàtica cap als polítics i les seves declaracions. Vet aquí el cercle viciós del qual els partits sembla que no saben com sortir, si és que realment en volen escapar.

Posem per cas la presentació de la iniciativa popular (IP) al Parlament de Catalunya per a la celebració d’un referèndum sobre la conveniència que aquesta institució iniciï els tràmits per fer efectiva la independència de Catalunya. La primera sorpresa és que hi hagi partits com el PSC, el PP i C’s que no l’acceptin a tràmit. És veritablement incomprensible que, sent com diuen que són, partits democràtics, rebutgin la possibilitat establerta per una llei vigent per tal que, amb el suport d’un 3 per cent del cens, un grup de ciutadans puguin portar una iniciativa al Parlament. La que sigui. Davant d’aquesta incongruència, no és estrany que hi hagin de concórrer tota mena d’intèrprets oficials i oficiosos per tal d’esclarir com és que si la llei permet tenir iniciatives legislatives, hi pot haver partits que pretenen bloquejar-les abans de començar. L’oposició d’aquests partits, i molt principalment del PSC, desmenteix aquella mena d’afirmacions pomposes que ens fan els seus dirigents en ocasions solemnes en el sentit que, per vies democràtiques, es pot parlar de tot.

A reveure, Espanya!

Salvador Cardús.

L’excel·lent documental de Dolors Genovès a TV3, Adéu Espanya? (qui ho tornarà a dir, que la independència no interessa els catalans, amb una audiència de gairebé 750.000 espectadors?), ha rememorat l’Oda a Catalunya que Joan Maragall va escriure el 1898, en plena crisi pel desastre colonial: “Massa pensaves – en ton honor / i massa poc en el teu viure: / tràgica duies – a mort els fills, / te satisfeies – d’honres mortals, / i eren tes festes – el funerals, / oh trista Espanya”. Ara no pas una derrota militar sinó un fracàs econòmic i de país, també, ofega una trista Espanya que ha hagut de ser derrotada per Europa per haver-se entestat massa en el seu honor i no haver atès a temps el seu (mal) viure econòmic. Un text poètic, doncs, d’una profunditat històrica clarivident i, cent dotze anys més tard, d’una actualitat política aclaparadora.

Ara, com fa cinquanta anys

Salvador Cardús.

Després de trenta anys d’Estat de les Autonomies, pot haver-hi qui trobi natural el clima en què vivim, com els que vivint habitualment en una atmosfera viciada no enyoren l’aire pur. Però n’hi ha prou de treure el nas a fora per adonar-nos com a Espanya estem privats de llibertat i de respecte”. En aquesta afirmació de dramàtica actualitat, substituïu-hi “trenta anys d’Estat de les Autonomies” per “vint anys de dictadura”, i tindreu una de les frases del pamflet que va escriure Jordi Pujol el 1960 amb el títol Us presentem el general Franco, i que va acabar amb els anomenats Fets del Palau, el cinquantenari dels quals s’ha celebrat aquesta setmana.

Joan B. Culla, en la seva intervenció setmanal a la tertúlia amb Manel Fuentes a Catalunya Ràdio, precisament aquest 19 de maig, va explicar amb el seu magisteri habitual que els Fets del Palau significaren la sortida a la llum pública d’un “nou catalanisme” que s’havia anat covant al llarg dels anys cinquanta. Com a desencadenant d’aquest nou moviment, extraordinàriament minoritari d’altra banda -Jordi Pujol, a les seves memòries, i arran de la seva detenció, escriu: “En la meva lluita estava molt sol”-, Culla assenyala tant la descoberta de la misèria social i econòmica dels sectors populars per part d’aquells joves catòlics -és a dir, la consciència social-, com la constatació que, amb la Guerra Civil, “allò que havien guanyat com a catòlics, ho havien perdut com a catalans” -la consciència patriòtica.

Quimeres i esperances

Salvador Cardús.

“Quimera”, diu Coromines, és “un monstre fabulós representat vomitant flames, el cap de lleó, el cos de cabra i la cua de dragó”. Prové de la mitologia grega i és present en l’heràldica medieval. I d’aquí deriva el sentit que té la paraula com a “creació de l’esperit que es pren com una realitat”. Doncs bé, és molt important que cada època sàpiga reconèixer quines són les seves quimeres, o sigui, que pugui distingir de manera lúcida què és realitat i què és creació -monstruosa- de l’esperit. I és així perquè la quimera sol acabar en inquietud i aflicció, sovint en malvolença i còlera, i encara en dèria i mania. Ens cal, doncs, poder distingir amb el màxim sentit de la realitat, tocant de peus a terra i sense autoenganys còmodes, què són fets, què vagues o falses idealitats i què afanys i esperances possibles o fins i tot necessàries.

Dir la veritat al poble

Salvador Cardús.

Des del punt de vista estrictament econòmic, Espanya no és Grècia. I Catalunya encara menys, sigui dit de passada. En aquest sentit, qualsevol ambigüitat que tingui el propòsit de contaminar l’economia espanyola comparant la seva situació amb el daltabaix dels grecs, o juga volgudament i interessada a fer trontollar –encara més– aquesta feble economia meridional, o contribueix sense consciència i irresponsablement a afavorir els especuladors que en volen treure partit. El problema de l’economia grega és extrem i els indicadors són esfereïdors.