La desena treva d’ETA

Vicent Sanchis.

ETA va fer públic ahir un comunicat en què proclama que fa mesos que va prendre la decisió de no perpetrar més “actuacions armades”. En el comunicat que tres encaputxats van llegir amb l’efectisme i les caputxes habituals l’organització terrorista reitera la necessitat de trobar una solució “democràtica” per al conflicte basc i es demana si el govern espanyol té la voluntat d’obrir el diàleg per arribar-hi. Les preguntes públiques d’ETA sempre són retòriques. És obvi que ni aquest govern espanyol ni cap altre acceptarà unes condicions que posin en compromís la integritat territorial espanyola. Ni ho faran davant una coacció violenta ni ho farien tampoc per la força democràtica de la majoria de la societat basca. No és que l’Estat no accepti xantatges terroristes, és que l’Estat, senzillament, no accepta res que qüestioni o vulneri “la indissolubilitat de la nació espanyola”, tal com proclama la Constitució vigent i els principis de Movimiento que va substituir. ETA, doncs, perd el temps, una vegada més. Els seus membres viuen instal•lats de fa anys en la inòpia política. Pateixen l’autisme criminal més absurd.

ETA ha decretat des que es va constituir nou treves. Només la que va fer pública la denominada “branca político-militar” –una de les dues faccions en què prèviament s’havia escindit– després del cop d’Estat fallit del 23 de febrer de 1981 va acabar desembocant en un alto el foc indefinit. Totes les altres han seguit una posada en escena semblant i han acabat amb el retorn al crim.

Sense notícies, bones notícies

Vicent Sanchis.

La millor notícia que pot donar ETA a aquestes alçades del drama és no donar-ne cap. És a dir, no perpetrar cap nou assassinat. Un dels encerts irrebatibles de la gestió de govern –majoritàriament estèril i insolvent– de Rodríguez Zapatero és haver mantingut i augmentat la pressió i l’eficàcia policials. No passa mes sense que el ministre Rubalcaba anunciï noves detencions de membres de l’organització terrorista. Aquesta sí que és una bona notícia. A part de les vides que ha tallat d’arrel, algun dia algú haurà d’analitzar honestament el mal que ha causat ETA a la causa que diu defensar.

Final i balanç de legislatura

Vicent Sanchis.

Com que la dinàmica política d’aquests darrers mesos ha estat més aviat monòtona, la data de les eleccions s’ha convertit en l’enigma de final de legislatura. Un enigma que tots els analistes polítics, sense gaire més feina, pretenen interpretar com si es tractés de la gran càbala. A aquestes alçades, tant se val que el president Montilla proclami demà que les convoca el 24 d’octubre o que coincidiran amb la compra del torró de Nadal. Potser l’actual president de la Generalitat considera que tot pot venir de tres o quatre setmanes més o menys, però, tal com explicaven els dirigents del PSC quan encara tenien reflexos, en la recta final el percentatge de vots en joc és insignificant i no farà variar gaire el resultat. Tal com van les coses, i si no és que totes les enquestes menteixen, el retrocés dels socialistes serà dramàtic, CiU guanyarà les eleccions fregant la majoria absoluta, PP i Iniciativa repetiran resultats i Esquerra perdrà molt o moltíssim. Si els sondejos no s’equivoquen, així serà, malgrat que José Montilla assisteixi a cent actes oficials més o inauguri noranta noves infraestructures. Hi ha una tendència general que només podria variar si hi hagués el gran miracle. El miracle en què deu creure el president Montilla.

Elogi del bilingüisme

Vicent Sanchis.

El Partit Popular i les milícies annexes es passen la vida proclamant fe de bilingüisme. Una fe total. Mai, però, han volgut explicar el concepte que tant reivindiquen. Al País Valencià, per exemple, bilingüisme vol dir, per als seus avaladors, que uns individus saben dos idiomes i que uns altres només n’usen un. És a dir, allà només el practiquen els catalanoparlants. Per als castellanoparlants és una excusa per mantenir-se monolingües. Bona excusa té el malalt, que es pixa i diu que ha suat. A Catalunya, gràcies al Baròmetre de la Comunicació i la Cultura –una enquesta solvent que s’ha fet a més de 30.000 persones durant tres anys– ara podem determinar que les persones que tenen com a llengua d’ús el català consumeixen productes culturals en els dos idiomes, mentre que les que fan servir el castellà només en consumeixen en aquesta llengua.

El fracàs d’Esquerra

Vicent Sanchis.

La construcció del discurs teòric d’Esquerra és notable. Abans de formar el primer tripartit i encara durant molts anys hi ha hagut les aportacions de Josep-Lluís Carod-Rovira. Carod ha dotat el pensament independentista català d’algunes idees excel•lents. Potser eren del tot pròpies o potser va saber recollir-ne la llavor d’altres teòrics, però ho va fer amb la precisió necessària. Va ser Carod qui va popularitzar el concepte d’independentisme de butxaca. Qui va aventurar que a Catalunya hi hauria cada dia més independentistes, no per contagi de sentiment identitari, sinó per reflexió necessària i interessada. Va ser Carod qui reivindicava una gent que es podia sentir integrant de qualsevol nació del món –com ara Espanya–, però que també se sentia catalana d’una altra manera. I des d’aquest sentiment de pertinença podia arribar a conclusions nacionals ben ambicioses. Durant anys, quan Josep Lluís Carod-Rovira ha anunciat una conferència, quan ha publicat les seves reflexions o quan ha participat en una campanya electoral, tothom n’ha pogut traure un profit que cal reconèixer,. Que ningú s’enganyi quan parli de l’exlíder d’Esquerra Republicana. Ha estat determinant per a la definició d’un nou sobiranisme intel•ligent que superés el límit de la colla o el grupuscle. Costa molt encara en aquest independentisme ara que sembla molt més massiu reconèixer els mèrits dels altres.

El pensament de Joan Puigcercós no és tan sòlid. Ni de bon tros. Però l’estratègia del nou president d’Esquerra Republicana és molt interessant des del punt de vista teòric.

Arguments colonials

Vicent Sanchis.

Un dels arguments més recorreguts al llarg de la història contemporània per justificar una agressió colonial ha estat la defensa de la població de la metròpoli resident en aquell territori subaltern o, encara més directament, dels interessos econòmics o estratègics de l’agressor. Un esquema que es comença a insinuar aquí també. És obvi que el fet que Catalunya no sigui exactament una colònia d’Espanya no exclou el recurs a una argumentació d’aquesta naturalesa estricta i, fins i tot, si arribés el cas, a l’ús de la força tal com ha determinat l’estratègia de dominació que, per exemple, s’ha repetit en el cas de la invasió del Tíbet per part de Xina.

Qui més es pot sorprendre per aquesta afirmació teòrica és exactament aquell que més lògica consideraria la seva aplicació pràctica. És a dir, formular-la ofèn més els que més fan servir criteris de dominació colonial en la relació de Catalunya amb Espanya. Com ara els mitjans de comunicació que es pretenen “nacionals” i que utilitzen aquesta denominació amb el mateix fervor exclusiu amb què desautoritzen que ho facin uns altres, per exemple catalans, amb un criteri discrepant. Per constatar una dominació nacional de lògica colonial només cal haver-se mirat aquests dies els programes de televisió que les cadenes privades espanyoles han anat emetent després de la manifestació de Barcelona.

Al final, només els queda el futbol

Vicent Sanchis.

El debat de política espanyola –allò que ells en diuen, amb la benedicció del Tribunal Constitucional, debate del estado de la nación– va donar ahir per a molt poc i encara gràcies. José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar que buscaria “vies legals” per recuperar tota la bugada perduda amb la sentència del Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, va reivindicar les mesures d’ajust que el va obligar a prendre la Unió Europea i va fer volar coloms amb el pacte energètic que busca lligar amb el PP, amb la fantasmagòrica llei de l’economia sostenible i amb una reforma de l’educació que trau matrícula en retòrica. Mestre, quina toquem? La de sempre amb una mica més de bombo. Zapatero fa molt de temps que va exhaurir tot el crèdit. I el debat sobre política general d’ahir va ser, més aviat, una brega general. Una discussió absurda contra un cap de l’oposició encara més insolvent que ell. El president espanyol hauria de dissoldre el Parlament i Mariano Rajoy s’hauria de dissoldre ell. Per què fan debat? Que facin vacances!

Negació, menyspreu, ira i odi

Vicent Sanchis.

Pocs s’esperaven una manifestació tan massiva com la que dissabte va rebentar els carrers de l’Eixample de Barcelona. Potser pocs també creien que la majoria de les consignes serien de d’inequívoc caràcter independentista. Allò que a Espanya en diuen “problema catalán” es va fer molt més gros en una jornada en què la indignació per la sentència del Tribunal Constitucional es va combinar sàviament amb el civisme que domina lla majoria de les convocatòries sobiranistes a Catalunya. L’11 de Setembre de 1977, després de suportar quatre dècades de dictadura, un milió de catalans van sortir als carrers per exigir l’Estatut. Dissabte passat més d’un milió –moltes més d’un milió–ho van fer amb una reivindicació nacional molt més ambiciosa. Centenars de milers de goles corejaven la consigna més repetida: “Independència!”.

Què ha canviat en aquestes anys? L’actitud. Espanya va superar el franquisme amb un cert complex col•lectiu assumit a contracor.

“Som positius!”

Vicent Sanchis.

En qualsevol manual d’ús de l’ofici hi ha una norma bàsica que diu: “El periodista no ha de ser mai notícia”. Amén. Aquesta regla d’or de vegades es trenca a contracor. Com ara farà aquest cronista, que ha estat notícia sense voler-ho. I mai més ben dit. Afirmava ahir Sandro Rosell a tot titular al suplement esportiu que encarta cada dia l’AVUI que ell no actua “contra ningú”. I que, en aquesta línia tan harmònica, havia començat l’“auditoria laboral” anunciada en campanya. El concepte d’“auditoria laboral” és nou i, per tant, calia veure en què consistia per poder-lo explicar després a les escoles de negocis. Ara ja ho sabem. Auditoria laboral és, senzillament, purga. Contra l’anterior equip directiu i contra tots els que presumptament hi mantenien alguna relació. La directiva actual del Barça va contra l’anterior. A mi, senyor president, vostè no m’ha auditat. No ha tingut temps. M’ha purgat. Perquè m’ha atribuït amistat o influència amb el senyor Laporta. Com a Cruyff, salvada la distància còsmica. I vagi fent proclames.

Hi ha l’eterna tendència disgregadora del mateix independentisme, que pateix una síndrome de divisió cel·lular adversa

Vicent Sanchis.

El procés de reforma estatutària a Catalunya ha dibuixat un mapa de debilitats. De febleses pròpies i de fortaleses alienes. Tot això ja s’intuïa, però ara ha quedat descaradament clar. Davant la trista constatació que el conflicte d’interessos nacionals es resol sempre a favor dels mateixos, alguns catalans se n’alegren, uns altres s’hi resignen i finalment alguns estan disposats a intentar canviar la situació.

La primera debilitat és de procediment democràtic. L’Estatut va ser votat, en primera instància en un parlament que reflecteix la pluralitat política del país. Després va ser rectificat i reduït al Parlament espanyol, sense possibilitat de rèplica, que és l’espill exclusivament de la realitat espanyola. Una realitat antagònica amb la catalana. Finalment, ha estat mutilat en una tercera cambra on ni tan sols hi ha representació pròpia. Els membres del Tribunal Constitucional han votat com si fossin diputats representants exclusivament del PSOE i del PP. En el seu llenguatge semànticament trampós, “conservadors” i “progressistes”. Què cal conservar i a quin progrés fa referència aquesta distinció? En tot el procés qui ha quedat més en evidència ha estat la voluntat majoritària del poble català, que no és reconegut com a tal, expressada a les urnes. Quina llei votada pels catalans té garanties de sobreviure quan entra en aquest laberint hostil?

Vaga general

Vicent Sanchis.

Comissions Obreres i la UGT anunciaran avui el dia en què faran la vaga general amb què pretenen respondre al pla de flexibilització del mercat laboral que ha improvisat, una vegada més, José Luis Rodríguez Zapatero. La vaga general, en l’inconscient sindical espanyol, és un mite. El PCE es va passar tot el franquisme anunciant-ne una, que no va arribar mai i que havia de sentenciar el règim. Finalment i com era de preveure, perquè la vida és curta i agra, qui es va emportar la grossa va ser Felipe González. Des que el secretari general del PSOE va arribar al poder, cada nou president del govern se n’ha emportat una. Com en una rifa. No hi ha presidència sense vaga general. Un altre mite, doncs. O un ritual. Zapatero s’acostava perillosament al final de la legislatura sense rebre la sobredosi corresponent. Però a Espanya sempre toca. Xiulet o pilota. Zapatero haurà d’empomar la seva. La litúrgia serà l’habitual: sabotatge del transport públic, piquets coactius, manifestacions que col·lapsaran les ciutats importants i guerra de xifres. El mite continua.