El Sr. Boada, el nou Willy però “guai”

Carme-Laura Gil.

29.09. Lamentablement i previsible la violència organitzada, aliena a la mnifestació sindical, s’apoderà d’una part de la ciutat, destrossà, trencà, cremà i robà. És una forma de delinqüència grupal-urbana, àvida de provocacions, que s’emborratxa i alimenta amb la violència i el saqueig i l’acoquinament. El final de la jornada de vaga general era previst. Els mossos d’esquadra no en feren de vaga, el Secretari General del Departament d’Interior sí.

Des de l’Ajuntament de Barcelona, l’Alcalde i la Regidora s’adreçaren al Departament d’Interior, el Conseller Saura no hi era, el Secretari general tampoc. Desolada indignació. Els incidents eren greus. On era el Sr. Boada?…

Diada amb pífies i un encert

Carme-Laura Gil.

La Diada d’enguany ha tingut un aire esbravat, olor a pífia. Dues de mostra. I també un encert.

Primera. L’ofrena floral als peus del monument a Rafel Casanova ha estat esbravada d’aire popular. S’ha convertida en un acte fredament institucional. El Departament d’Interior establí un grotesc cordó sanitari de 200 m. al voltant de l’estàtua del bon conseller en cap de la ciutat per tal d’evitar que el Govern, el Parlament , l’Ajuntament i les forces polítiques escoltessin xiulets, protestes i crits acusant-los de botiflers. En Casanova semblava trist i dolgut perquè fins i tot li havien arrabatat l’estelada reivindicativa que enarborava dignament cada any. El placet dels poítics ha desvirtuat l’ofrena que de popular i sorollosa i viva ha passat a ser un acte necrològic, flors dipositades silenciosament en una tomba. Ni xiulets ni aplaudiments. El prestigi dels morts (per cert, una obra teatral oblidada d’en Sagarra).

Segona. El presentador estrella dels TN3

Que hi ha tanda?

Carme-Laura Gil.

El desig de ser Conseller o Consellera sembla ser incontrolable. Aquesta setmana n’hem tingut un exemple. Un excel·lent alcalde , diputat per CiU seriós i ben considerat al Congrés i al Parlament ha manifestat en un mitjà de comunicació que voldria ser Conseller d’un Govern presidit per Artur Mas.

No sabem si és un oferiment de disponibilitat per part del senyor Alcalde i futur diputat o un recordatori adreçat al President de CDC. En qualsevol cas és una manifestació dissonant que res no afegeix a la seva vàlua contrastada, ben al contrari expressa un objectiu personal indissimulat que ultrapassa el de servir Catalunya com a diputat, que ho serà, i com a membre de CDC, que ho és, o el de treballar des d’un alt càrrec de l’Administració que podria ser-ho. El desig i objectiu personal i polític, per ara, és el de ser membre del Govern.

La declaració no calia.

Anissets per a tothom

Carme-Laura Gil.

El referèndum triopcional de què ha parlat l’expresident Maragall, sobre quin tipus de relació ha de tenir Catalunya amb Espanya, m’ha recordat la cantilena del firaire de la barraca de la roda de la fortuna cridant els vianants a comprar cupons de la loteria, “jugui!, jugui!, a la roda de la fortuna sempre hi ha premi, la nina per a la nena, el pirulí per al nen, la bosseta d’anissets per al papa i la mama…”, però l’agulla de la roda era manipulada.

El tal referèndum no seria un referèndum, sinó una enquesta banal en què la independència seria l’opció castigada. Maragall voldria Catalunya en un Estat espanyol federal, pressuposant que seria una opció de l’Estat espanyol no de Catalunya. Maragall parla i desitja, com bon socialista, una Espanya federal en què Catalunya seria, per la gràcia d’Espanya, una subnació espanyola, sotmesa a una Constitució espanyola, sense veu internacional . El mateix federalisme que té el PSC respecte al PSOE.

Mai l’Estat federal espanyol que preconitza el PSC no és enfocat des d’un Estat català, per al socialisme català l’Estat és un, Espanya.

Alguna cosa hem de fer, CDC

Carme-Laura Gil.

Alguna cosa hem de fer, CDC, per a saber realment qui som. Per a saber si UDC és la veu de CiU, per a saber si és veraç el que afirmà Joana Ortega a l’entrevista publicada a”La Vanguardia” el dissabte proppassat, dia 14, que “CiU no és independentista, en absolut”. Perquè si és així molts no cabem a CDC.

Ortega , número 2 de la llista de diputats que CiU presentarà a les properes eleccions, parla en nom d’UDC i de CDC i ho fa seguint el conegut argumentari del seu partit; no només afirma amb rotunditat que CiU no és independentista sinó que ho fa en clau espanyola quan a la pregunta “Rajoy o Zapatero ?”, contesta “Duran Lleida”. Pensa CiU en espanyol?, pensa CDC en espanyol?… més d’un votant possible de CDC-CiU necessita saber-ho.

Sabem que UDC no és independentista, que ni tan sols vol que se’n parli. Duran ho ha afirmat de manera contundent, no s’ha de parlar d’independència, és un mot prohibit, poden fugir vots. Sabem que UDC és un partit catalanista, com ho és el PSC i en els dos l’objectiu Moncloa, explícit o implícit, és present. Ortega ho ha dit sense dir-ho.

Senyera i estelada

Carme-Laura Gil.

L’independentisme és en auge diuen les enquestes i és cert, la independència s’olora al carrer, és tema de tertúlies, temuda per uns, desitjada per molts. L’estelada, abans suspitosa, n’és la crida. Fins no fa gaire temps l’estelada proclamava el que no es gosava dir en veu alta, per temor i per prudència.

Al penjar la senyera al balcó vaig estar temptada de posar-li al bell mig l’estelada, però vaig aturar el gest. Vaig dubtar. Em digué que la senyera ha estat sempre la bandera de Catalunya, el símbol nacional, la bandera arreu coneguda i respectada, la bandera d’una nació, d’una nació independent. I vaig tèmer que nosaltres mateixos releguessim la senyera a la categoria de bandera autonòmica, regional.

Dubto. Cal enarborar l’estelada en comptes de la senyera fins que Catalunya sigui independent?… Representa aquella el que volem i aquesta el que som i serem?…

Em decideixo.

Castells, “la tercera via”

Carme-Laura Gil.

Arreu es comenten les declaracions d’Antoni Castells. No m’han sorprès, res no ha dit que no hagi dit en altres ocasions. Castells és un home coherent, no canvia segons el vent que bufa. És una persona culta, preparada, experimentada que sap de la seva vàlua i que s’estima, com ha d’ésser.

La clau de volta de la seva entrevista a l’AVUI del diumenge, dia 1, és la seva resposta a la pregunta: ” Però no anirà a les llistes. No vol anar-hi de número dos?”… “Escolti’m: creu algú que si jo hagués de competir per alguna cosa, ho faria per anar de número dos?”.

No, evidentment.

El signe de la seva ideologia socialista es mou en la línia que anomenem “sociovergent”, el que l’allunya de l’ideari del seu partit que s’identifica amb la frase “partit d’esquerres” i no amb la de “partit central”.

Al socialisme català, a l’últim quart del segle XX, hi ha hagut el socialisme il·lustrat representat per Raventós, Obiols, Pasqual Maragall i que fou matxacat i anul·lat pel socialisme espanyol a Catalunya de Montilla, de Madre, Iceta, Ferran, que foren i són el quadre ideològic i tacticista vigent, amb Chacón i Corbacho destacats a Espanya.

Qui ho diu que no ho són?

Carme-Laura Gil.

“Els toros” és matèria identitària, identitària espanyola sense dubte; per a adonar-se’n cal només veure i escoltar els escarafalls i discursos que ha suscitat l’aprovació al Parlament de l’abolició de les “corrides”.
La neo-Espanya, antigament deutora de la tòpica similitud de la forma de la península amb “la pell de toro”, ha adoptat com a símbol de la seva identitat la imatge del toro, “bé cultural”  a les carreteres hispàniques, i part consubstancial de la bandera, on la silueta del “toro Osborne” en substitueix l’escut pre i constitucional.

El “toro” i l’espanyolisme són una sola cosa; al Parlament català els partits d’obediència espanyola , PP i PSC-PSOE votaren a favor del símbol d’Espanya i no de “les corrides”, que saben que és un espectacle del passat , declinant amb un futur escarransit.

Quin significat tingué la desconcertant aparició de Montilla al faristol instants després de la votació parlamentària?…

La sentència del TC : llibre de capçalera

Carme-Laura Gil.

He llegit la sentència del TC. Només té un propòsit: convertir Catalunya en una regió espanyola, anul·lar jurídicament la dèbil diferència que estableix la Constitució espanyola entre “regions” i “nacionalitats”.

La llengua catalana és relegada a l’estatus de llengua secundària, passa de ser “la llengua” a “una llengua”, una de les dues llengües vehiculars a l’ensenyament, a l’Administració, als mitjans de comunicació de la Generalitat … pues “no podrá entrañar nunca que haya de ser utilizada como lengua única por la Administración pública” i “el catalán es lengua vehicular y de aprendizaje pero no la única que goce de tal condición”. Ja no podem exigir ser atesos en català a una tenda , a un servei, perquè la sentència conclou que entre privats no hi el deure de conèixer el català, només el castellà.

Les lleis del nostre Parlament són subjectes a les del Govern espanyol, perquè aquestes emanen de la Constitució-són mandat del poble espanyol, les catalanes emanen de l’Estatut, una llei orgànica, inferior.

Mare!, Duran m’ha dit bruixa!

Carme-Laura Gil.

Un grop tèrbol es formà al Montseny, des de Platja d’Aro es divisava i se’l temé. Les bruixes i bruixots tenen al rocam de la muntanya els llocs de trobada, emparades pel núvol preparaven l’aquelarre del dissabte. Duran en sentí la gran tronada …

Fa anys que es covava però Duran no ho volia veure o no podia perquè la idea de la independència de Catalunya no té cabuda ni en el seu imaginari sociopolític ni en el vital. Molts dels joves d’UDC són independentistes, “coses de l’edat – pensa el líder- amb els anys la malatia es cura”. Molts són els independentistes a CDC, “els eixelebrats, -pensa el líder -els convergents útils que mosseguen el terreny d’ERC”.

Però al 2010 és diferent.

La píndola de la setmana: Nebrera amb burka

Carme-Laura Gil.

Nebrera, ex-musa del PP barceloní, s’ha passejat vestida amb burka per la ciutat, o s’ha fet fotografiar vestint-la. El numeret mediàtic l’ha representat , sembla ser, al servei del diari “El Mundo”.

Nebrera ha fet unes declaracions esgarrifoses que deien més que menys : “el primer dia em semblà anar dins d’una presó, el segon em semblà que la burka em protegia”. “Em protegia”!.

Nebrera, militant mentre ha pogut del PP, cercadora d’un partit polític on aixoplugar-se, tertuliana amb pseudovernís de dona progressista i excèntrica, emissora de frases pedants per a impressionar aspirants a burgesos estiracordetes, ha caigut en el fons del pou populista, travestint-se amb la burka com si fos una disfressa o una anècdota.

Els cognoms expliquen la història

Carme-Laura Gil.

Quan una societat decideix que els qui la formen tinguin cognoms, aquests n’expliquen part fonamental de la història i de la cultura col·lectives. Els cognoms es consolidaren a finals de l’Edat Mitjana i els portem com a elements fossilitzats que expliquen què, qui i com eren els nostres ancestres i quin era el paisatge on vivien i també trets característics d’aquella societat que perviuen en la d’ avui.

Els cognoms catalans indiquen la propensió de la societat catalana a individualitzar la persona, tal com va fer, per exemple, la societat anglesa i a diferència del que feren la societat castellana i la irlandesa. Podem recordar l’O irlandès (of), que indica la pertanyença de l’individu a un grup extens, i el sufix -z castellà, inexistent a Catalunya, on el grup de pertanyença de l’individu és un nucli reduït i es coneix aquell per una particularitat determinada que el singularitza.

Avui, repassant cognoms de gent coneguda, que no fossin acabats en -z (o la seva adaptació -s) o derivats de patronímics, m’he adonat que amb ells podríem reconstruir la societat catalana de l’Edat Mitjana, fins al segle XIV, època en què es consolida l’ús del cognom.

Qui mana a CiU?

Carme-Laura Gil.

Qui mana a CiU és una pregunta pertinent amb una resposta coneguda : UDC és la veu de CiU a Espanya, CDC n’és la veu a Catalunya. Una resposta que només té viabilitat quan no hi ha comteses electorals a la vista o quan la indiferència senyoreja la política. I no és aquest el temps ni de la indiferència, ni de l’ambigüitat ni de CiU amb un doble discurs.

Com si els catalans patíssim d’una luxació CiU ens recepta el bany alternant d’aigua freda i calenta, un exemple recent ho il·lustra:

A Catalunya CiU-CDC fa viable la presentació al Parlament d’una ILP d’impuls del referèndum per a la independència. Al dia següent Duran ,CiU-CDC , afirmà a la TV espanyola que el programa electoral de CiU no inclourà la convocatòria del referèndum. Mas no n’ha parlat, presuposem que ho farà el proper dimarts a la doc.sessió sobre “Nació”, però a l’avançada Duran l’imposa un missatge amb la tàctica reiterada, oblidant que la veu d’UDC és minoritària a CiU i potser testimonial en nombre de vots.

“Jo sóc ERC”

Carme-Laura Gil.

El proppassat diumenge l’AVUI publicà una entrevista feta a Josep-Lluís Carod, interessant, sorprenent i clarificadora. Una frase impressionant hi atreia l’atenció del lector i com no ha merescut cap desmentiment cal creure que la transcripció fou malauradament correcta.

Carod hi diu: “Jo sóc ERC”. És inevitable que les paraules es confonguin amb una alenada d’orgull desmesurat. On és el respecte degut als afiliats i simpatitzants del partit?, on és el respecte a Barrera, Carbonell, Colom i tants d’altres republicans joiosament vius que han escrit la història del partit en temps difícils?, i on és la lleialtat als dirigents d’ERC d’avui?…

La píndola de la setmana: que són tres

Carme-Laura Gil.

Envermellida.

Mentre unes quantes persones intenten fer pedagogia sobre la burka i la dignitat de la dona, l’exèrcit espanyol en fa barrila. Potser forma part de l’entrenament militar que un soldat es “disfressi” de dona vestida amb el vel integral ?… La ministra Chacón encara no n’ha donada explicació i és la ministra i és dona.

Indignada.

La nostra llengua recula a les sentències judicials, el català hi és a tall testimonial. Els nous jutges retreuen al President de la Generalitat que a Catalunya es demani que els jutges hagin de conèixer el català. I per acabar-ho d’amanir el Consell General del Poder Judicial creu que el català i el valencià són dues llengües diferents. I la consellera Tura res no ha dit sobre què s’ha fet malament o què s’ha deixat de fer perquè el català sigui la llengua residual a l’àmbit de la justícia.

Marejada.

No a la burka!

Carme-Laura Gil.

La burka, el vel integral, és una presó de dones, una presó feta de parets de roba que cobreix tot el cos i els cabells i el rostre. Una presó sense finestres, amb només una estreta roba calada davant dels ulls, a través de la qual la dona veu el món que té al davant . Quan va pel carrer amb un home, el món que veu és l’esquena de l’home, obligada a caminar-hi unes passes enrera.

La burka és la manifestció de la superioritat d l’home, el vestit negre de la negra humiliació i inferioritat de la dona.

La píndola de la setmana : l’alcaldada

Carme-Laura Gil.

Barcelona és la ciutat bella, bruta, de pedres velles i noves, de vitralls i dracs inofensius, amb un centre apretat d’història i una perifèria que explica històries proletàries de trens, fires, vapors i aigua. És una ciutat bonica, encisadora. Ara ha envermellit, no pas pel roig de velluts decadents ni banderes esguinçades sinó per vergonya.