Independentistes que ara no volen cap consulta?

Ignasi Llorente.

La independència és un objectiu polític, no una ideologia. Però hi ha qui segueix sense entendre-ho, aferrat a un nacionalisme essencialista, oblidant que el nacionalisme a Catalunya no ha estat mai independentista. Els darrers set anys hi ha hagut un auge de l’independentisme sense precedents i sectors nacionalistes que s’havien mirat la independència amb desdeny s’hi han aproximat, a més de la conversió d’alguns que s’han erigit ara en els únics i genuïns independentistes i que s’atreveixen a atorgar patents.

Aquest sembla el cas d’algun dels empresaris del Cercle Català de Negocis que en aquestes mateixes pàgines sortia a la palestra per arremetre contra ERC, assegurant que ERC no vol la independència i que ells només donarien suport als veritables independentistes.

L’argument al qual s’aferraven és la suposada negativa d’Esquerra a proclamar la independència. Només hi ha dues opcions: o la mentida o la ignorància. I cap de les dues possibilitats és per vanagloriar-se’n. Només haurien d’haver llegit el programa electoral d’Esquerra accessible a tothom des del web http://www.esquerra.cat des d’abans de l’estiu. O haver escoltat el mateix president d’Esquerra, Joan Puigcercós, que en diverses ocasions ha deixat clar que davant una majoria independentista al Parlament s’hauria d’actuar en conseqüència i proclamar la independència.

Els efectes del pont aeri

Ignasi Llorente.

És sorprenent l’efecte que causa el pont aeri en els diputats i diputades del PSC i de CiU. Entenc que ens els viatges transoceànics el jet-lag provoqui insomni o cansament, però que un viatge de prop d’una hora faci que els dos principals partits de Catalunya es transformin fins al punt de votar de forma tan diferent a com ho fan al Parlament hauria de ser motiu d’estudi per les principals línies aèries del món.

Aquesta mateixa setmana hem pogut assistir a dos clars exemples d’aquesta metamorfosi. D’una banda els 25 diputats i diputades del PSC han deixat en evidència el President de la Generalitat de Catalunya i, no ho oblidem, primer secretari del seu propi partit, votant en contra del text que el Molt Honorable va fer aprovar a l’hemicicle català només 3 dies abans. Aquesta actitud deixa de ser un més dels molts exemples d’incoherència política exhibida pel PSC a Madrid i arriba a posar en dubte l’autoritat de Montilla dins del seu propi partit.

Però tampoc CiU ha estat capaç de trobar la seva biodramina política i aquesta mateixa setmana ha tornat a fer el contrari del que predica salvant per enèsima ocasió la política econòmica del govern ZP.