Lectura crítica de ‘la roja’

Patrícia Gabancho.

No sóc capaç d’anar en contra de l’alegria de la gent, fins i tot si aquesta alegria té un component ideològic: tothom té dret a xalar sense que ningú ho qüestioni. No em molesten, per tant, les banderes espanyoles que pengen, poques, d’alguns balcons o els petards que ressonen quan la roja fa un gol. Una altra cosa és quan surten de cacera uns quants energúmens que certament enarboren banderes espanyoles i intimiden des de fora del finestral de Catalunya Ràdio o cremen locals d’ERC, que les dues coses han passat al llarg del mundial. Visc bastant a prop de la sarrianenca plaça Artós i algun cop l’he creuada en coincidència amb partits de l’Espanyol: us asseguro que la concentració blanc-i-blava i rojigualda, tot alhora, amb els bestiotes apinyats i cridaners a la terrassa d’un bar que potser no en té cap culpa és qualsevol cosa menys relaxada. I ara sento algun veí de la plaça queixant-se perquè, davant una victòria de la selecció, han passat la nit sense dormir sentint cantar el Cara al sol. Vull dir que no totes les alegries són innocents i que la roja té un ample espectre semàntic en les seves adhesions.

Ara bé: inquietar-se perquè existeix una Catalunya espanyola (molt reduïda) o una Catalunya capaç de compartir emocions espanyoles (molt ampla), és entendre malament el missatge.