La Udalbiltza i les garanties en democràcia

Oriol Junqueras.

D’entre totes les mancances democràtiques que de ben segur podem trobar arreu de la Unió Europea, l’Estat espanyol té el trist privilegi d’acumular-ne unes quantes i de ben greus. No m’allargaré a enumerar-les, però sí que voldria fer un incís especial en el cas Udalbiltza jutjat per l’Audiència Nacional.

Com bé sabeu, l’Audiència Nacional espanyola és un tribunal hereu directe del franquista Tribunal de Orden Público i, per tant, carrega bona part de les seves funcions i de les seves males pràctiques democràtiques. En definitiva, doncs, des de la Transició aquest tribunal ha jugat sovint un paper més polític que no estrictament judicial.

En el cas de la Udalbiltza, l’Audiència Nacional va detenir-ne vuit membres el 29 d’abril de 2003, i també en clausurà les seus. Posteriorment, el total d’encausats pujà fins als 23. La Udalibiltza és una assemblea de representants locals electes del País Basc que va arribar a agrupar la xifra gens menyspreable de 1.778 regidors elegits democràticament. Atesa la flagrant manca de proves (com en el cas d’Egunkaria, on tots els encausats han estat absolts, després que el rotatiu restés tancat durant més de 7 anys), podem afirmar que l’Audiència Nacional ha actuat més com un òrgan de persecució d’unes idees polítiques determinades que no pas com uns instrument per fer complir la llei.

El balanç de la presidència espanyola de la UE

Oriol Junqueras.

La Presidència espanyola de la UE ha estat un fracàs. Tant pel que fa a la projecció exterior de la Unió, com per la manca de lideratge i de poder de convicció en política econòmica i financera. Tampoc ha sabut impulsar ni trobar ressò en el desenvolupament de l’Europa social i dels ciutadans. A més de no haver suposat cap avanç per als catalans, ni en l’àmbit lingüístic, ni en el de les infraestructures, ni en el mediambiental.

Així, la projecció d’Europa com a actor en l’escenari internacional, s’ha saldat amb un fracàs en la cimera de la Unió pel Mediterrani, en la cancel•lació de la cimera bilateral amb els Estats Units, valorada per la premsa internacional com “un ridícul sonor”. I tampoc no s’ha arribat a cap acord rellevant en la cimera amb el Marroc ni en el projecte Mercosur.

En la lluita contra la crisi econòmica, tot i que Zapatero va vaticinar que l’Estat espanyol lideraria la sortida de la crisi de la Unió, en matèria econòmica, la Presidència espanyola ha estat tristament testimonial.

Alguns perquès per a l’horror

Oriol Junqueras.

Us faig a mans l’article publicat a El Temps al juliol del 2009 sobre el llançament de les dues bombes atòmiques.

El 6 d’agost de 1945 els Estats Units llancen una bomba atòmica sobre Hiroshima. Actualment és una decisió difícil d’entendre. Un reguitzell de preguntes es precipiten a les nostres ments. Com és possible prendre una decisió d’aquesta mena? És que potser no sabien les conseqüències que tindria? O és que no eren conscients dels efectes de la radioactivitat a llarg termini?

Totes aquestes preguntes, però, són desproveïdes de gairebé qualsevol mena de sentit amb el llançament d’una segona bomba a Nagasaki, el 9 d’agost de 1945, tres dies després de la d’Hiroshima. De fet, en el moment de prendre la decisió d’aquest segon bombardeig atòmic sobre una ciutat indefensa, ja no hi ha cap dubte sobre les terrorífiques conseqüències per a la població. I, així i tot, la bomba esclata.

No han mancat mai arguments per intentar justificar-ho. Els nord-americans ja havien assumit enormes sacrificis durant aquella guerra. És possible que les dues explosions atòmiques causessin menys víctimes que les que hauria produït un desembarcament convencional a les platges japoneses.