40.000 anys d’èxits

Sebastià Alzamora.

Fa uns dies, la Fundación Atapuerca –que es dedica a fomentar la investigació dels jaciments arqueològics dels quals pren el nom– va inaugurar una curiosa exposició titulada Sexo en piedra, que tracta sobre la vida sexual del senyors i les senyores del paleolític, reconstruïda a partir dels dibuixos que ells mateixos varen deixar estampats damunt les parets de les coves i altres indrets agrestes. La conclusió principal a la qual han arribat Marcos García i Javier Angulo, els dos científics que han comissariat l’exposició, és que les conductes sexuals bàsiques de l’Homo sapiens no han variat com a mínim en els últims 40.000 anys. A la mostra, que es pot visitar a la seu de la Fundación Atapuerca a la localitat d’Ibeas de Juarros, a Burgos, s’hi recullen imatges prehistòriques sobre sexe oral, voyeurisme, masturbació o, ehem, zoofília, que es veu que en aquells temps no estava tan mal vista: al cap i a la fi, eren els inicis de la domesticació d’animals, i ja se sap que l’ocasió fa el pecat. García i Angulo, per altra banda, expliquen que els nostres antecessors també ja tenien ben establerta la diferenciació entre el sexe per plaer i el sexe com a via de perpetuació de l’espècie, i que amb això anaven fent de manera no substancialment distinta dels nostres temps hipermoderns (amb el permís del senyor Lipovetsky).

La notícia pot fer pensar en una certa incapacitat innovadora de la nostra espècie: 40.000 anys són molts anys per no haver introduït, amb perdó, cap canvi ni cap avanç significatiu en una matèria tan sensible. Que aital continuïtat es donés, posem per cas, amb els antics romans, perfecte, però que la cosa reculi fins al paleolític, ni que sigui superior, fa una mica d’angúnia. Tot i que un optimista conservador ho pot veure com un triomf de la màxima que sintetitza la seva visió de la vida: si una cosa funciona bé, per què canviar-la?

Mujeres y poder

Àlex Masllorens.

Por primera vez en la historia, el Gobierno colegiado (Consejo Federal) de la Confederación Helvética será mayoritariamente femenino, dado que, tras la elección hoy en el Parlamento de una nueva ministra, cuatro de los siete miembros del Ejecutivo son mujeres.

Suiza, que fue la última democracia de Europa en otorgar el voto a las mujeres (1971), dio hoy un paso histórico al reemplazar a uno de los dos ministros salientes por una mujer. Hasta la fecha, el máximo número de mujeres, tres, se había alcanzado con el actual Ejecutivo.

Principi de Peter, empresa i política

Salvador Garcia.

Gran lectura d’estiu gràcies a l’amic Pau Dueñas: “El principi de Peter”, de Dr. Laurence J. Peter i Raymond Hull.

El principi de Peter diu que tot empleat tendeix a ascendir fins al seu nivell d’incompetència i que, amb el temps, tot lloc tendeix a ser ocupat per un empleat que és incompetent per a ocupar les seves obligacions (corol·lari de Peter).

Té sentit: saps fer bé una feina i per això et promocionen, i et van promocionant mentre vas fent bé la feina. I quan deixes de fer bé la feina et deixen de promocionar, i per tant acabes fent una feina que no fas especialment bé: has arribat al teu grau d’incompetència. Exemples, un gran mestre no sempre és un bon director d’escola, ni un gran soldat un bon capità, ni un gran jugador de futbol un bon entrenador. I molts més exemples, segur que en coneixes de primera mà.

Vacaciones

Xavier Sala i Martín.

Día 17 de agosto. Seguro que muchos de ustedes están disfrutando de sus vacaciones estivales lejos de sus casas, en lugares emblemáticos, bajo el sol en alguna playa atiborrada de cuerpos aceitosos o comiendo bien en algún pueblo turístico. El turismo se ha convertido en una parte importante de nuestra vida, hasta el punto de que el comisario europeo del ramo, Antonio Tajani, declaró el pasado mes de abril que ser turista es un derecho. Es más, Tajani propuso que la Unión Europea ayudara económicamente a jóvenes, a ancianos y a familias con poco poder adquisitivo para que pudieran ejercer su derecho a ser turista.

Aunque el comisario Tajani exagera cuando dice que el turismo es un derecho, sí que es cierto que el artículo 24 de la Declaración Universal establece que “toda persona tiene derecho al descanso, al disfrute del tiempo libre, a una limitación razonable de la duración del trabajo y a vacaciones periódicas pagadas”. Pero claro, una cosa es tener derecho a hacer vacacionesyotra cosa muy distinta que el Estado tenga que pagar viajes turísticos. Para argumentar que es el Estado el que debe financiarlos, no basta con decir que hacen feliz a quien los disfruta.

De la melancolía de Magalhaes a la esperanza informada

Ivan Bofarull.

Inigualable escritor. Gabriel Magalhaes, el gran escritor luso, nos ofrece observaciones de la realidad que por ser tan lúcidas, producen a menudo un impacto duradero y del que no es fácil reincorporarse al quehacer cotidiano. Las páginas de La Vanguardia son portadoras de este privilegiado testimonio. Hoy miércoles ha sido uno de esos días en los que las palabras de Magalhaes deslumbraban a cualquier lector ávido por encontrar las claves de nuestro tiempo. Dice hoy el escritor luso en La Vanguardia que la sociedad contemporánea está caracterizada por un “capitalismo que se comporta como un caballo desbocado que parece conducirnos a un apocalipsis planetario”. Y cita los cuatro “jinetes” de este apocalipsis. Cuatro señales que advierten nuestro dramático devenir.

El primer jinete es el del principio de la “eliminación”. Dice Magalhaes: “A uno le despiden , y eso es ser eliminado.

Corporativisme

Eudald Carbonell.

Feia temps que volia parlar d’aquesta patologia que ha envaït la societat fent-la cada vegada més cega i fragmentada: el corporativisme. Els interessos que abans havien estat de classe, ara moltes vegades es transformen es estratègies petites de sectors molt concrets de població que treballen en una determinada empresa o corporació, sense visió universal.

Ara ens adonem que els interessos econòmics de una minoria de corporacions de la construcció, energies, alimentació, química, metal·lúrgia, farmacèutica, informàtica etc, són les que, a través del capital financer, manen que cal fer als governs.

La base, els treballadors, els sectors populars i classes mitjanes estem atrapades en aquesta dinàmica diabòlica. És un cercle viciós que en comptes de combatre’l, units i unificats, ho fem per sectors i de manera corporativa, i moltes vegades a través de sindicats.

Amb la fragmentació, aquestes minories que controlen el poder poden articular els seus processos d’acumulació, utilitzant-lo contra les majories socials poc organitzades que no fan res.

La manca de consciència de classe, però també d’espècie, ens fa fràgils davant de les minories que manipulen la realitat fent-nos sentir alienats dels processos bàsics d’acumulació d’informació i coneixement, per tal de donar respostes coherents a les situacions estructurals que ens venen donades per aquest sistema injust.

La otra tragedia

Fidel Castro.

En mi reunión con los economistas del CIEM, el martes 13 de julio, les hablé del excelente documental del director francés Yann Arthus-Bertrand, con la participación de las más preclaras y bien informadas personalidades internacionales, acerca de otro terrible peligro para la especie humana que está ocurriendo ante nuestros ojos: la destrucción del medio ambiente. El documental afirma de forma clara y lapidaria:

“En la gran aventura de la vida en la Tierra, cada especie tiene un papel que jugar, cada especie tiene su lugar. Ninguna es inútil o dañina, todas se balancean. Y ahí es donde tú homo sapiens, humano inteligente, entras en la historia. Te beneficias de un fabuloso legado de 4 000 millones de años, proveído por la Tierra. Solamente tienes 200 000 años, pero ya has cambiado la faz del mundo.”

“La invención de la agricultura cambió nuestra historia. Fue hace menos de 10 000 años.”

“La agricultura fue nuestra primera gran revolución. Resultó en los primeros excedentes y dio nacimiento a ciudades y civilizaciones. Los recuerdos de miles de años buscando comida se desvanecieron. Habiendo hecho del grano la levadura de la vida, multiplicamos el número de variedades y aprendimos a adaptarlos a nuestros suelos y climas. Somos como todas las especies en la Tierra. Nuestra principal preocupación diaria es la de alimentarnos. Cuando el suelo es menos que generoso y el agua se vuelve escasa somos capaces de hacer prodigiosos esfuerzos, para extraer de la tierra suficiente para continuar vivos.”

“La mitad de la humanidad labra el suelo, más de tres cuartas partes con las manos.”

¿El mundo tiene arreglo?

F.Mayor Zaragoza

1) Si se consolida la democracia y los políticos llevan las riendas en lugar de ceder a la presión de las instituciones financieras, sustituyendo una economía basada en la especulación por otra basada en el conocimiento.

2) Si se disminuyen las inversiones en armas y gastos militares y se destinan más fondos al desarrollo global sostenible, aumentando considerablemente el número de personas que se beneficien del progreso.

3) Si se termina enérgicamente con los paraísos fiscales y se ponen en práctica, de una vez, los mecanismos de financiación alternativos como las tasas sobre transacciones electrónicas.

4) Si se termina, también de una vez, con los grupúsculos plutocráticos del G-7, G-8, G-20… impuestos por los “globalizadores” y las Naciones Unidas se refuerzan y dotan de los medios para cumplir sus misiones de seguridad territorial a escala mundial;

Riquesa i intel·ligència

Jordi Serrano.

Potser una de les coses més desconegudes és el perquè som feliços o infeliços. Hi ha persones que són molt felices i d’altres molt infelices. Ni uns ni altres s’hi esforcen gaire, la major part ho són de mena. De fet les infelices normalment acaben fent infelices les persones del seu voltant, no suporten que algú pugui ser més o menys feliç. N’hi ha a cabassos. De sempre s’ha dit: n’hi ha més a fora que a dins.

Fa uns anys, quan bona part de la societat se sentia malament, el seny els deia que potser no eren problemes individuals els que feien que la gent fos infeliç, que potser hi havia problemes col·lectius que feien que moltes persones fossin infelices. Però van venir els que prediquen que no hi ha cap altre valor superior al lucre sense fre, mentrestant la gent va interioritzar els seus problemes, va pensar que si tenia problemes era per culpa seva i en comptes d’analitzar els problemes de la societat, va anar al metge i es va medicar. D’aquí que les pastilles més receptades siguin els ansiolítics.

Ara, però, uns investigadors anglesos han dedicat molt anys de la seva vida a investigar i han descobert que hi ha raons estructurals per ser més o menys feliç o més o menys infeliç. Sembla mentida com a voltes coses tan senzilles necessiten molt intel·ligents que escriguin llibres per explicar-nos-les. Richard Wilkinson i Kate Pickett, al llibre Desigualdad. Un anàlisis de la (in)felicidad colectiva, ens expliquen que en les societats on hi ha menys desigualtat la gent és més feliç.

Dones compromeses

Eudald Carbonell.

L’evolució a través de la selecció natural ha comportat la complementarietat sexual humana entre mascle i femella. Aquesta és la informació que ens ha arribat a través de l’ADN i que ha construït els nostres fenotips. Homes i dones estem junts en el mateix ecosistema, i de les nostres relacions han sorgit cultures i civilitzacions fins arribar als nostres dies. Moltes vegades, en aquestes societats, hem pogut observar una asimetria en el comportament social entre els dos gèneres que encara perdura.

La complementarietat ha de ser un objectiu bàsic en l’evolució conscient i el progrés responsable. Per aquest motiu,. cal educar cap a la complementarietat estratègica.