Cal dir que el president Maragall té tota la raó del món quan justifica, com mai ningú no ho ha fet des de l’independentisme, la necessitat de celebrar un referèndum. Com és sabut, ell creu que els catalans hauríem de poder votar si volem més autogovern, si volem federalisme, si volem les coses tal i com estan o bé si volem la independència. I creu que s’ha de fer el més aviat possible: la raó, i aquí és a on vaig, és segons ell que no podem donar el missatge a les generacions joves que “aquestes qüestions polítiques no s’acaben mai”. Justa la fusta i enhorabona. En efecte, començo a estar cansat (i com jo segur que molts) de la dèria victimista catalana: i amb això no vull dir que no tinguem raons per queixar-nos, tot el contrari. Però sí que potser ens agrada queixar-nos, o ens hi hem acostumat com a mètode. De manera que, quan algú de fora ens pregunta si som una nació o no, sabem respondre que evidentment que sí: però no sabem respondre a la pregunta de per què, si sou una nació, no sou ja independents.
Divertit, sí o no?
Jordi Cabré.
Ningú no podrà dir que no vivim una època políticament apassionant a Catalunya. És la primera vegada que l’independentisme parlamentari ha governat, i és la primera vegada que sorgeix un nou independentisme més decidit a proclamar la secessió que no pas a administrar els interessos de partit o gestionar la cosa pública. És la primera vegada que sorgeix una formació política, Solidaritat Catalana, amb quasi un únic punt al programa: proclamar la independència. I si entenem que el programa és un contracte, la cosa en el cas Laporta-Bertran-López Tena està claríssima.
Hem entrat en una nova fase. Ells són artífexs d’una cosa nova, que francament crec que acabarà de forma molt diferent de com ara comença, però que en tot cas és importantíssima des de la perspectiva històrica. És la primera vegada que un partit català es presenta a les eleccions amb aquest programa. Ens trobem molt a prop d’alguna cosa molt i molt rellevant. I si no haguessin estat aquests tres, hauria estat algú altre: l’olla anava a petar. Una altra cosa és si Solidaritat Catalana fa les coses bé o malament.
D’entrada, jo ja aventuro un problema d’imatge: compte que estic parlant només d’imatge, no de la veritat.
Comencem malament
Jordi Cabré.
Malament, molt malament, molt mal símptoma, que el Parlament hagi rebutjat la iniciativa legislativa popular per a convocar una consulta a nivell nacional la propera legislatura sobre el futur polític de Catalunya. Malament, molt malament, que tant CiU com ERC hagin posat tants obstacles a la primera iniciativa política que dóna algun punt i a part responent a la gran manifestació del passat dissabte. Malament, molt malament, que es permeti que s’instal•li aquesta sensació de partitocràcia que tot ho controla i tot ho limita sense obrir prismes i sense incentivar novetats creatives. Malament, molt malament, l’orfandat política de l’independentisme: ERC ja no val, està prou clar. CiU, però, té un deute amb l’independentisme. Té un deute amb la seva militància i amb bona part del seu electorat, i té un deute amb el capítol històric de dissabte. Que no el vol pagar ara? Entesos. Que no el vol pagar a empentes, sinó quan ella mateixa vulgui? Entesos. Però que doni un missatge de futur una mica diferent, una mica agosarat, una mica de debò, que doni fe i que doni un pla per als properes quatre anys més enllà del tapar-se les orelles. Ho diré clar: el catalanisme avui vol la independència. No ara mateix potser, però sense que valgui ja amagar-se. Rebutjar la ILP sí que allunya la política dels ciutadans, i sí que allunya els catalanistes del catalanisme polític.
Prou enganyar Espanya
Jordi Cabré.
Tinguem en compte que a la resta de l’Estat, o en la majoria dels territoris de cultura castellana, no veuen TV3. Ni escolten RAC1, ni Catalunya Ràdio, ni compren habitualment diaris editats a Barcelona, ni escolten cap paraula en català. Tinguem en compte tot això per a començar a entendre l’arrel de la cosa, del divorci, de l’abisme creat. Catalunya s’ha retrobat a si mateixa i a la seva pròpia identitat durant aquests 30 anys constitucionals: per entendre’ns ara ja no diem “bandeja”, però també tenim un retrobat i renovat imaginari col·lectiu. A Espanya, a la resta de l’Estat, això no ha transcendit. Què els ha arribat a ells? Enumero:
Els arriba que, quan editen plaques de matrícula amb la E, uns brètols (entre els quals m’incloc) promouen adhesius amb el CAT per a compensar el tema. O per a fotre, devien pensar. El mateix per a l’adhesiu del toro: de seguida ens posem a tocar la pera amb el burro català, per tal que tot quedi ben clar i diferenciat. Després, els arriba que Carod ha pactat amb ETA l’alto el foc només a Catalunya.
Estem madurs?
Jordi Cabré.
Jo intueixo que sí, que estem madurs: però la qüestió és que les enquestes dels diaris, per molt que apuntin un creixement molt considerable del sobiranisme a Catalunya, també afirmen que la majoria no considera que aquest sigui el moment. Quan Mas firma que ell no convocarà un referèndum l’autodeterminació en la propera legislatura, perquè el poble no està prou madur, jo no sé si té raó. No ho sé, no tinc dades científiques: però intueixo que s’equivoca, com a mínim, en la forma d’expressar-ho. M’explico:
En primer lloc, el to: no crec que a cap candidat li convingui més el to de “no we can’t” que el ja popular to del “yes we can”, del tot és possible, per molt que determinades coses puguin ser difícils. Crec que dir “d’entrada, no” és pitjor per a Mas que dir un “d’entrada, potser” que no li perjudicaria gens en absolut l’aparença de rigor i seriositat. O sigui, d’entrada, un error de to.
Sandro Rosell
Quan la gent vol canvi, vol canvi. I no el vol a mitges. Aquest era un bon argument per a creure que un desconegut anomenat Agustí Benedito pogués donar una sorpresa en les eleccions a la presidència del Barça, però encara ha resultat un argument molt millor perquè s’imposés la candidatura amb més possibilitats de guanyar. Cal preguntar-se doncs si les revolucions poden ser pacífiques i previsibles, i cal respondre afirmativament. HI ha revolucions ordenades i no sempre el més revolucionari és el més trencador. Benedito hauria estat una sorpresa però encara sembla que alguns no han entès el missatge: no havíem dit que volíem una sorpresa, havíem dit que volíem un canvi. Rosell l’ha materialitzat.
Opinions Digitals 
