Rankings universitaris

Ivan Bofarull.

En les darreres setmanes s’han fet públics diversos rankings universitaris, com el que el.labora la Universitat de Shanghai-Jiao Tong, en els que, en general, sembla que les universitats catalanes no surten gaire ben posicionades. El sector de les escoles de negocis ja ha viscut, en la dècada prèvia, la irrupció dels rankings com una eina de comunicació internacional de gran relevància. Els rankings són eines comparatives que tendeixen a simplificar la complexitat i fragmentació de l’oferta de sectors fortament globalitzats. Per una banda, els rankings aporten claredat, ja que fotografien la realitat d’una forma més comprensible i estructurada. Però per una altra banda, tendeixen a reproduir fotografies que defugen de la complexitat. Aquesta és la pròpia naturalesa dels rankings, i per tant, no cal ni obsessionar-s’hi, ni ignorar-los.

Les universitats catalanes i els rànquings de qualitat

Agustí Colomines.

Des del 2005, el Times Higher Education i QS publicaven una llista conjunta per comparar la qualitat i la competitivitat de les universitats de tot el món. Enguany, però, cadascú ha publicat la seva llista. La setmana passada es va donar a conèixer el rànquing QS de les universitats millors del món, el qual ha provocat un cert enrenou. A partir de les entrevistes fetes a 9.000 professors i investigadors universitaris, aquest rànquing avalua, a diferència d’altres que també tenen molt de prestigi (el Shanghai i el weometrics), la qualitat de la investigació i de la docència, la ràtio alumne-professor, el nombre de graduats que troben feina i l’opinió que en tenen els que els contracten i la internacionalització de cada universitat, entre altres aspectes. Aquest rànquing, i també a diferència dels altres, publica llistes per àrees de coneixement, cosa que ens permet saber més clarament en quina àrea destaca cada centre universitari.

L’enrenou per la publicació, una vegada més, del rànquing QS l’ha provocat constatar que només la UB i la UAB hi destaquen una mica. Dic una mica perquè entre les 200 primeres universitats del món, la UB ocupa el lloc 148 del rànquing i la UAB el 173. I tanmateix, no està malament tenint en compte, per una banda, que escalen posicions i, per l’altra, que la següent universitat que esmenta la llista, la UPF, ocupa el lloc 336. La distància que separa les dues universitats barcelonines tradicionals de la tercera és tan gran, que desfà aquell mite segons el qual la UPF és una mena de Harvard a la catalana. A pesar de les inversions i els privilegis, a la UPF li cal millorar molt per assolir un estatus tan pretensiós. Per especialitats, la UB i la UAB tenen una valoració encara millor:

Maragall, l’Ernest, i la seva colla, un curs més destruint l’educació a Catalunya

Jordi Marti Font.

Avui, els nois i els noies d’ESO i Bat tornen a l’institut i per tant jo torno a la meva feina diària de fer classes, ensenyar i aprendre. A l’institut on treballo, el Departament d’Educació ens ha assignat una línia més de primer d’ESO amb una dotació d’un professor i mig. El mínim, mínim, mínim necessari eren tres professors i mig però com que l’any passat va suspendre massa gent (més d’un deu per cent) ens hem quedat amb dos menys del mínim.

La solució?, perquè al final això ho hem de solucionar les treballadores i treballadors de l’Educació… Doncs l’alumnat s’haurà de quedar amb menys atenció a la diversitat (tot i que avui el lladre major de torn segur que diu que és una de les línies en què treballa el Departament), menys projectes a les optatives, etc. La nostra no és una situació excepcional però ningú en parla en veu alta i jo demano als professionals de l’Eduació que llegiu això que ho feu.

Talento y futuro

Miquel Roca Junyent.

Durante el mes de agosto se han sucedido muchas noticias. En su conjunto, preocupantes, inquietantes. Mucha gente ha tenido que disfrutar de sus vacaciones en un entorno de alarmas y dramas; en algunos casos temas próximos y en otros, más lejanos. La globalización también nos acerca a los accidentes más distantes; lo importante –mediáticamente–es el drama, no dónde ocurra. Pero de todas las noticias, la que deberíamos retener como más relevante, de cara al futuro del país, es que ninguna universidad española figura entre las 200 más importantes del mundo.

Hemos ganado el Campeonato Mundial de fútbol, el Tour de France y no sé cuántas cosas más, pero en formación universitaria no destacamos si no es por lo mal que se nos considera. Este partido lo estamos perdiendo. ¡Fatal! España, como Europa, no tiene futuro al margen del talento de las nuevas generaciones. Y la fábrica de este talento es, principalmente, la universidad. Es a esta a la que corresponde formar buenos profesionales, buenos docentes, buenos investigadores. Si estos compiten desde la excelencia tendremos futuro; en caso contrario, estaremos siempre esperando que los turistas salven nuestras cuentas. Y, aún peor, el talento que nos faltará llegará de fuera.

La reforma universitaria no es menos urgente que la laboral;

La crisis devalúa la educación

Rosa María Artal.

Cada año nos bombardean con tópicas informaciones sobre “la vuelta al cole”. Especialmente en televisión, se diría que “desenlatan” el mismo reportaje repetido durante años, pero la verdad, según leo en El País, es otra. Sí hay noticia.

El curso arranca con 140.000 alumnos más. Habrá más profesores titulares, pero menos de refuerzo: 6.400 (2.500 menos solo en Madrid que va en cabeza de la medida). Estos profesionales son quienes tratan de sacar adelante a los estudiantes más rezagados. En conjunto, las comunidades reducen fondos para formación y ayudas. No sólo eso, los maestros regresan al trabajo cobrando un 5% menos de sueldo y teniendo que ampliar su horario. Todo un estímulo. Las comunidades más ahorradoras en el superfluo gasto en educación, son Madrid, Valencia, Canarias, Cataluña y Galicia, casualmente del PP la mayor parte. Muchos niños seguirán yendo al colegio en ellas incluso en barracones. Primer mundo a tope.