Caravanes solidàries i models de cooperació

David Minoves.

Com diu Pere Casaldàliga, no hi ha un primer món desenvolupat i un tercer món subdesenvolupat, hi ha un únic món mal desenvolupat. Capgirar aquesta situació requereix accions positives que enforteixin les capacitats dels pobles i les persones que viuen en pròpia pell les conseqüències de la pobresa, la violència o la inequitat per superar aquesta realitat, ja que a elles els hi correspon decidir els processos que cal endegar per generar el seu propi model de desenvolupament. I la tasca de la comunitat internacional és acompanyar aquests processos mitjançant els actors de cooperació al desenvolupament en situacions estructurals i els actors humanitaris en situacions d’emergència.

Però això no sempre ha estat així. El món de la cooperació i la solidaritat internacional ha passat per diverses fases durant els darrers cinquanta anys, des de l’assistencialisme caritatiu a l’actual model, més adaptat a les necessitats reals dels països del Sud. Una evolució que no s’ha vist acompanyada d’un debat públic, serè i rigorós sobre la pertinença, l’eficiència i l’eficàcia de la cooperació que s’estava executant a cada moment. Un debat que, de sobte, s’ha obert de manera fortuïta en finalitzar positivament el lamentable episodi del segrest dels tres voluntaris de l’ONG Barcelona Acció Solidària, sens dubte la millor notícia de l’estiu.

Tot i així, benvingut sigui el debat. I aprofitant l’avinentesa, voldria fer algunes reflexions al respecte:

1. Transformar les estructures econòmiques, polítiques i socials que provoquen pobresa i violència és una tasca massa seriosa com per esdevenir una activitat esporàdica.