El Sr. Boada, el nou Willy però “guai”

Carme-Laura Gil.

29.09. Lamentablement i previsible la violència organitzada, aliena a la mnifestació sindical, s’apoderà d’una part de la ciutat, destrossà, trencà, cremà i robà. És una forma de delinqüència grupal-urbana, àvida de provocacions, que s’emborratxa i alimenta amb la violència i el saqueig i l’acoquinament. El final de la jornada de vaga general era previst. Els mossos d’esquadra no en feren de vaga, el Secretari General del Departament d’Interior sí.

Des de l’Ajuntament de Barcelona, l’Alcalde i la Regidora s’adreçaren al Departament d’Interior, el Conseller Saura no hi era, el Secretari general tampoc. Desolada indignació. Els incidents eren greus. On era el Sr. Boada?…

Els ensurts de l’MI6

Xavier Vinader.

Els serveis d’intel·ligència britànics no guanyen per a ensurts. És cert que fa temps que no descobreixen dins les seves files cap talp de primera divisió al servei dels russos, com a l’època durada de Phylby, Maclean, Burguess, Blunt i Caincross –els anomenats cinc de Cambridge–, però els escàndols continuen fent tremolar els fonaments de l’edifici de l’elitista MI6, a la vora del Tàmesi.

Setmanes enrere parlàvem de Daniel Hougthon, l’informàtic detingut quan volia vendre als serveis secrets holandesos milers de dossiers, classificats top secret, que havia tret de la seu de l’MI6 copiats tranquil·lament en una colla de CD. I ara s’acaba de descobrir, a la sala de bany del seu apartament, tancat dins una bossa d’esports de grans dimensions, el cos de Gareth Williams, de 31 anys: un jove solitari, doctorat en matemàtiques, apassionat del ciclisme i espia d’alta gamma, també al servei de Sa Majestat. Gal·lès d’origen, Gareth Williams era en realitat un dels desxifradors de codis estrelles del GCHQ, la secretíssima agència britànica encarregada de controlar les comunicacions. L’any passat, Williams va ser enviat en stage a l’MI6 i, de fet, l’apartament on va ser trobat mort era un pis franc dels serveis secrets, situat a quatre passes de la seu central. Aquesta tardor, el brillant matemàtic tenia previst de tornar al GCHQ per ocupar-se de la seguretat del departament de codis. Un lloc d’alta responsabilitat.

La infinita hipocresía de Occidente

Fidel Castro.

Aunque hubo artículos sobre el tema antes y después del 1º de septiembre de 2010, ese día, el diario La Jornada, de México, publicó uno de gran impacto, titulado “El holocausto gitano: ayer y hoy”, que recuerda una historia verdaderamente dramática. Sin añadir ni quitar una sola palabra de la información que ofrece, seleccioné los renglones textuales de su contenido que reflejan hechos realmente conmovedores, de los cuales, Occidente y, sobre todo, su colosal aparato mediático, no dice una palabra.

“En 1496: auge del pensamiento humanista. Los pueblos rom (gitanos) de Alemania, son declarados traidores a los países cristianos, espías a sueldo de los turcos, portadores de la peste, brujos, bandidos y secuestradores de niños.

“1710: siglo de las luces y de la razón. Un edicto ordena que los gitanos adultos de Praga sean ahorcados sin juicio. Los jóvenes y las mujeres son mutilados. En Bohemia, se les corta la oreja izquierda. En Moravia, la oreja derecha.

“1899: clímax de la modernidad y el progreso. La policía de Baviera crea la Sección Especial de asuntos gitanos. En 1929, la sección fue elevada a la categoría de Central Nacional, y trasladada a Munich. En 1937, se instala en Berlín. Cuatro años después, medio millón de gitanos mueren en los campos de concentración de Europa central y del Este.”

“En su tesis de doctorado Eva Justin

El final de ETA y de algunos tópicos

Ignacio Escolar.

Con todas sus insuficiencias y su enorme caudal de hipocresía, el alto del fuego que ETA asegura haber iniciado hace meses y al que no pone fecha de caducidad debería ser una buena noticia para cualquiera, salvo que uno sea Mayor Oreja y esté capacitado para atisbar una negociación con los terroristas en la cola de una pescadería. Con la excepción del ex ministro y su teoría de la conspiración permanente, existe relativa unanimidad en que ha sido la presión externa, ejercida por la Policía y la cooperación internacional, y la interna, a cargo de sectores de la propia izquierda abertzale a los que la violencia ya no les seduce o, simplemente, no sirve a sus objetivos, lo que permite explicar la tregua que ETA se ha impuesto sin esperanza de contrapartidas.

A cuenta del fenómeno terrorista se mantiene un discurso salpicado de tópicos que, si alguna vez fueron verdad, dejaron de serlo, lo cual no impide que se repitan con cierta machaconería. Uno de ellos es que ETA aprovecha las treguas para rearmarse y fortalecerse, cuando debiera decirse que una cosa es que lo intente y otra muy distinta que lo consiga.

50 milions d’euros diaris

Víctor Alexandre.

Encara que les vacances ens hagin allunyat una mica de la darrera edició de la Universitat Internacional de la Pau, celebrada el passat juliol, seria imperdonable no referir-s’hi, ja que es van dir coses molt importants que no haurien de caure en l’oblit. Més que res perquè és gràcies a esdeveniments com aquest que la societat rep una informació que ha estat silenciada pels serveis informatius de les emissores nacionals. Unes emissores que han esdevingut eines de control social i altaveus del missatge oficial. Per això cal amplificar la veu de l’esmentada Universitat tant com es pugui, perquè s’hi fan denúncies de qüestions que afecten directament la nostra vida. Estic parlant, per exemple, del fet que Espanya és el segon país que més armes ven a l’Àfrica, després dels Estats Units, i també de la despesa del govern de Madrid en armament. Sobretot de la seva participació en una guerra il·legal a l’Afganistan amb una despesa militar que, fins i tot amb la crisi, suposa un 2% del seu PIB, malgrat que l’ONU fixa el límit en l’1%. Tanmateix, la dada més escruixidora en aquest sentit

Colombia i la violència contra les dones

Carles Campuzano.

Des d’ahir a la matinada (hora catalana) sóc a Colombia.Hi he arribat en el marc de la campanya “Violaciones y otras violencias:saquen mi cuerpo de la guerra” ,que promouen al país andí un grup d’ongs colombianes encapçalades per Intermon Oxfam i que preten acabar amb la impunitat dels crims sexuals contra les dones en el marc del conflicte armat que viu el país.

Com sempre, aquesta és una mena viatge intens en feina i en emocions. Quan escric ratlles som a punt de marxar a sopar amb els magistrats de la Cort Constitucional que estan fent el seguiment de l’auto 092 de 2005 ( sobre protecció dels drets de les dones en el conflicte armat). I aquest matí hem estat a la Defensoría del Pueblo, on hem conegut, entre d’altres, la brillant Pilar Rueda, adjunta pels drets de les dones, ens hem reunit amb les coparts d’Intermon i hem esoltat testimonis d’aquesta violència. Després per la tarda, ens hem reunit amb diputades i senadoras de la Bancada de Mujeres.

Però ha estat el testimoni de Blanca Meneses i la seva familiia allò que més ens ha colpit.

Marion i la malfiança dels polítics

Xavier Vinader.

Encara que costi de creure, és la pura veritat. La majoria dels dirigents polítics mundials es malfien dels serveis secrets dels seus països. Aquí i a la Xina. Quan arriben al poder els accepten perquè no tenen cap més remei, però els veuen sempre com una mena de nucli opac difícil de controlar completament. Això sí, llegeixen els seus informes, però sempre amb escepticisme; reben els seus caps, però no estan gaire atents a les recomanacions que fan i, si poden, intenten reestructurar-los amb elements de la seva confiança o manipular-los segons els interessos de cada moment. De tot això, en sabia molt Pierre Marion, que acaba de morir a França, a 89 anys, i que va ser el primer director de la Direcció General de la Seguretat Exterior (DGSE), els serveis secrets francesos hereus del mític SDECE, creat pel general De Gaulle al final de la Segona Guerra Mundial.

Pierre Marion, nascut a Marsella, va passar per l’escola Politècnica abans de treballar en el camp de la indústria aeronàutica –primer a Air France i mes tard a l’Aeroespaciale– una colla d’anys.

“Prepararnos para la siguiente”… guerra

Iñigo Urkullu.

“No hay memoria de lo que precedió ni tampoco de lo que sucederá habrá memoria en los que serán después”.  Esta sentencia algo críptica se puede leer en el Libro del Eclesiastés del Antiguo Testamento. Hace ya varios cientos de años que quien pergeñara esta reflexión abandonó este mundo, confiado en que le esperaba otro mundo mucho mejor que el que le había tocado por suerte vivir… Algo, por cierto, que todos vamos a tener la oportunidad de comprobar en propia carne, o quizás sea mejor decir, en espíritu propio. Pero, y volviendo a la reflexión del Eclesiastés, creo para muchas-os esta sentencia es libro de cabecera. Bien porque se creen con la suficiente habilidad y fuerza para reescribir la historia bien porque piensan que, en un mundo en el que vivimos a velocidad de difusor de fórmula 1, nada de lo que digamos va a ser tenido en cuenta.

Hoy Barack Obama va a dar por finalizada de forma definitiva –al menos, y valga la paradoja, de momento- la guerra de Irak. El Presidente de los Estados Unidos recibe en Texas a las últimas tropas de combate que estaban desplazadas a Irak.

Expulsión y marginación de los gitanos: es un tema muy serio, que no debe consentirse

F. Mayor Zaragoza.

Lo que está sucediendo con los “gitanos”, -ya estamos otra vez poniendo círculos alrededor, confinando a grupos de personas “todas iguales en dignidad”, como cuando se habla de “los judíos”- es absolutamente inaceptable, éticamente, políticamente, democráticamente, humanamente. En el siglo XXI, más inaceptable todavía. Que haya normas que deban respetarse por todos, de acuerdo… pero por todos los ciudadanos sean de donde sean, procedan de donde procedan. Que los “emigrantes” -buena parte de los ciudadanos de occidente fueron emigrantes un día- reciban un trato despectivo, sobre todo si son moros (¡cómo tantos de nosotros!) o negros, clama al cielo y no debe tolerarse. Los Parlamentos -los nacionales, el Europarlamento, los de las Comunidades Autónomas- deben reaccionar de inmediato. Y las Naciones Unidas a escala mundial.

A pams, El Vendrell, Calafell

Marçal Sintes.

Pragmatisme. Al Vendrell i Calafell van tirar, em sembla, pel dret a l’hora d’afrontar el problema del top manta. Com que els alcaldes i, en general, la gent dels ajuntaments solen ser gent pragmàtica, van prendre una decisió pragmàtica, això és, que els manters tinguin una zona per a ells i no s’instal·lin per tot arreu. Com se sap, ser pragmàtic sovint vol dir triar el mal menor. Així ho van fer, sense atendre gaires consideracions més. Un problema que era gros ara serà menys gros, que devien pensar.

Il·legalitat. Aleshores surt en tromba el ram del comerç i un munt d’altres veus per recordar que aquesta mena d’estraperlo del segle XXI constitueix una il·legalitat com una casa de pagès i fa un mal terrible al calaix del botiguer. Què diuen els dos ajuntaments?

Sempre més enrere

Xavier Vinader.

El mes juliol va ser un mes negre per a la ‘Ndrangheta, l’organització criminal més secreta d’Itàlia.

En una ràtzia sense precedents, la policia va detenir 300 sospitosos d’integrar aquesta organització i –cosa més important– això ha permès de conèixer estructures i mecanismes de comandament desconeguts fins ara. Prèviament, durant dos anys, s’han fet investigacions a Calàbria i a Llombardia, més de 60.000 hores d’enregistraments de vídeo i 1,5 milions d’escoltes telefòniques. Ara els policies i els magistrats encarregats del cas disposen d’una documentació excepcional.

Composta de famílies –anomenades ‘ndrine o locali– que es reparteixen una part del territori, la ‘Ndrangheta, originària de Calàbria, es distingeix de les altres tres organitzacions mafioses –Cosa Nostra a Sicília, Camorra a la Campània i Sacra Corona Unita a la Pulla– per la relativa autonomia de què disposen els clans, on prevalen els lligams de sang i una organització horitzontal i fragmentada que la fa impenetrable.

Després del segrest

Carles Campuzano.

El segrest de l’Albert Vilalta i en Roque Pascual ha acabat bé i tots ens n’alegrem, però de manera inevitable s’ha obert el debat sobre la continuïtat de “caravana” que promou Barcelona Acció Solidaria i en general sobre els riscos associats als projectes de cooperació per al desenvolupament en determinades àrees geogràfiques.

Respectant la feina que fa qualsevol organització de la societat civil de l’àmbit de la cooperació, sóc del parer, com molta gent del sector, que la “caravana” que organitza l’organització vinculada a l’ajuntament de Barcelona no és un bon model; per a fer arribar ajut humanitari no cal una caravana; cap de les grans organitzacions internacionals humanitàries i de cooperació opta per aquest tipus de plantejament quan cal dur material als països on operen.

Dos guerras perdidas

Lluís Foix.

Se pierden las guerras por capitulación, tratados de paz, armisticios o simplemente por rendición incondicional. Occidente ha perdido la guerra de Iraq y está en el trance de salir derrotado también en Afganistán. El presidente Obama ha mantenido su palabra de retirar a todas las tropas de combate de Iraq antes del 31 de agosto de 2010.

Pero la guerra ha sido perdida a juzgar por los atentados casi diarios contra soldados extranjeros y principalmente contra iraquíes que de alguna manera cooperan con las tropas invasoras. No podía acabar bien una guerra que se construyó sobre una mentira de grandes dimensiones. Cayó el dictador sanguinario Sadam Hussein que fue juzgado y ejecutado. Se fue aquel régimen nefasto.

Alguns perquès per a l’horror

Oriol Junqueras.

Us faig a mans l’article publicat a El Temps al juliol del 2009 sobre el llançament de les dues bombes atòmiques.

El 6 d’agost de 1945 els Estats Units llancen una bomba atòmica sobre Hiroshima. Actualment és una decisió difícil d’entendre. Un reguitzell de preguntes es precipiten a les nostres ments. Com és possible prendre una decisió d’aquesta mena? És que potser no sabien les conseqüències que tindria? O és que no eren conscients dels efectes de la radioactivitat a llarg termini?

Totes aquestes preguntes, però, són desproveïdes de gairebé qualsevol mena de sentit amb el llançament d’una segona bomba a Nagasaki, el 9 d’agost de 1945, tres dies després de la d’Hiroshima. De fet, en el moment de prendre la decisió d’aquest segon bombardeig atòmic sobre una ciutat indefensa, ja no hi ha cap dubte sobre les terrorífiques conseqüències per a la població. I, així i tot, la bomba esclata.

No han mancat mai arguments per intentar justificar-ho. Els nord-americans ja havien assumit enormes sacrificis durant aquella guerra. És possible que les dues explosions atòmiques causessin menys víctimes que les que hauria produït un desembarcament convencional a les platges japoneses.

Aquel triste 6 de agosto de 1945

Lluís Foix.

Fue un día triste y miserable aquel 6 de agosto de 1945. La primera bomba atómica descendía sobre la ciudad de Hiroshima levantando aquel gigantesco hongo de destrucción masiva, de muerte y tinieblas, sobre la ciudad japonesa.

El proyecto Manhattan, dirigido por el científico Oppenheimer, se experimentaba por primera vez en la historia de la Humanidad. Una segunda bomba nuclear volvía a sembrar la muerte tres días después en la ciudad de Nagasaki provocando la rendición incondicional de Japón. Se terminaba la Segunda Guerra Mundial que había causado decenas de millones de muertos en todos los continentes.

Unas 140.000 personas murieron como consecuencia de aquellas dos explosiones convirtiendo en auténticas zonas cero dos ciudades japonesas que 65 años después están conmemorando aquella tragedia. El presidente Truman tomó la decisión de utilizar la primera arma atómica en una acción de guerra.

El argumento para recurrir al terrorífico instrumento letal fue que precipitaría la rendición de Japón y se evitaría la muerte de un millón de ciudadanos del imperio japonés que se alió con Hitler para dominar China y todo el sudeste asiático.

Un año sin atentados

Gorka Landaburu.

No cabe la menor duda que en Euskadi todos los amenazados por la banda terroristas viven, desde hace varios meses, con cierta tranquilidad. La ausencia de atentados por parte de ETA nos hace recordar la época de las treguas. Hace justamente un año, ETA colocaba una coche bomba en la casa cuartel de Burgos que a punto estuvo de acabar con decenas de vidas. Al día siguiente, los terroristas que se desplazaron a Mallorca asesinaban a Diego Salva y Carlos Sáenz de Tejada, dos jóvenes guardias civiles. Los que idearon y provocaron estos atentados y estas muertes están en la cárcel, como lo están los principales dirigentes de la organización terrorista que han ido cayendo por la presión policial y la colaboración internacional. Todos nos debemos alegrar de estos éxitos policiales que han permitido, en buena medida, que ETA se encuentre quizás en su fase terminal, aunque esto no se producirá de la noche a la mañana. No se trata de echar las campanas al vuelo y, a pesar de la falta de atentados, hay que mantenerse en guardia porque nunca se sabe cómo pueden reaccionar los terroristas aunque estén acorralados y a la defensiva.

Sin embargo, y además de felicitarnos por la política llevada desde el Ministerio del Interior, tenemos que salir del análisis simplista y constatar que la política vasca ha dado un giro importante. El cambio de gobierno en Euskadi es un factor preponderante del nuevo clima que se vive en el País Vasco. A este cambio hay que añadir los pasos que se vienen dando en la denominada izquierda abertzale, que parece apostar por las vías democráticas aunque todavía no cuente con el aval de ETA.

Crisis, gasto militar y desarme

F. Mayor Zaragoza.

Todo hacía esperar que, al término de la guerra fría, finalizada la carrera armamentística entre las superpotencias, pudieran reducirse los gastos militares e invertir los “dividendos de la paz” en cooperación internacional y promoción de desarrollo global sostenible.

No fue así: de nuevo los países más poderosos de la tierra crearon las condiciones necesarias para seguir incrementando las inversiones en armas y tecnología militar. Para fabricar armas… hay que fabricar enemigos. En los últimos años ha tenido lugar -en contra de lo que era de esperar como reacción al disparate de la invasión de Irak- una remilitarización generalizada. La nueva fase de la instalación de bases estadounidenses en Colombia -“para hacer frente a las amenazas no solo del narcoterrorismo sino de Gobiernos anti-Estados Unidos”- ha servido de pretexto a procesos de rearme ya en curso en toda América Latina. En Venezuela el presidente Chávez ha anunciado la compra de misiles rusos “que no fallan” (4.400 millones de dólares entre 2005 y 2007). Perú, Ecuador y Bolivia se han lanzado a la compra de armamento. Brasil ha adquirido a Francia 8.500 millones de euros en helicópteros de combate, 36 aviones Rafale y transferencia de tecnología para la construcción conjunta de submarinos.

Por si fuera poco, Francia aprobó en julio de 2009 un programa para los años 2009-2014 por un importe total de 180.000 millones de euros con incrementos posteriores hasta alcanzar los 337.000 millones.

El joc de triar i remenar espies

Xavier Vinader.

Tot va passar en dues setmanes. Va començar quan els agents de l’FBI van detenir deu persones amb l’acusació de ser agents dorments russos incrustats profundament en la societat nord-americana, la majoria amb noms i identitats falsos. Un onzè espia rus sospitós va ser localitzat i detingut a l’illa de Xipre, però, després de pagar una fiança, va desaparèixer. A continuació, nou dels detinguts van ser acusats d’espionatge, tot i que, de moment, cap autoritat –ni política ni judicial– no ha explicat quina mena d’informació secreta tenien. De fet, els perfils dels detinguts els descriu com a matrimonis normals, amb feines sense cap rellevància i sense contacte amb sectors estratègics de l’establishment.

Les detencions van tenir lloc pocs dies després de la visita del president rus, Dmitri Medvedev, a Washington –on va aparèixer en un bar menjant una hamburguesa amb el president Obama. Per bé que alguns comentaristes van especular, inicialment, que formava part d’una campanya dels sectors durs de l’administració per boicotar les relacions amb Moscou, sembla més cert que l’operació antiespies de l’FBI es covava des de feia molt temps i que si es va precipitar aquests dies, sempre amb el vist-i-plau de la Casa Blanca, fou, precisament, després d’assegurar-se que no constituiria cap entrebanc per a continuar amb la línia de bona harmonia amb el Kremlin.

Bloody Sunday

Iñigo Urkullu.

Estoy siguiendo con verdadero interés el tratamiento informativo que durante estos días se lleva a cabo en relación a que hace algo más de 38 años, el último domingo de enero de 1972, 30 de enero de 1972, el ejército británico reprimía con inusual dureza una manifestación en Derry (Irlanda del Norte) convocada en defensa de los derechos civiles y en contra del encarcelamiento preventivo de ciudadanos. Una marcha impulsada por la Asociación por los derechos Civiles de Irlanda del Norte. 14 civiles muertos y más de 30 heridos fue el resultado final de la masacre provocada por el Primer Batallón de Paracaidistas del ejercito inglés. Varios fueron asesinados cuando huían, otros rematados en el suelo. Seis de ellos tenían tan solo 17 años.

El entonces primer ministro Edward Heath encargó una “exhaustiva” investigación que, en poco más de dos meses, exculpó de cualquier responsabilidad al ejército al considerar que los soldados habían actuado en defensa propia, aunque nunca pudo probarse que los manifestantes llevaran armas.

Riquesa i intel·ligència

Jordi Serrano.

Potser una de les coses més desconegudes és el perquè som feliços o infeliços. Hi ha persones que són molt felices i d’altres molt infelices. Ni uns ni altres s’hi esforcen gaire, la major part ho són de mena. De fet les infelices normalment acaben fent infelices les persones del seu voltant, no suporten que algú pugui ser més o menys feliç. N’hi ha a cabassos. De sempre s’ha dit: n’hi ha més a fora que a dins.

Fa uns anys, quan bona part de la societat se sentia malament, el seny els deia que potser no eren problemes individuals els que feien que la gent fos infeliç, que potser hi havia problemes col·lectius que feien que moltes persones fossin infelices. Però van venir els que prediquen que no hi ha cap altre valor superior al lucre sense fre, mentrestant la gent va interioritzar els seus problemes, va pensar que si tenia problemes era per culpa seva i en comptes d’analitzar els problemes de la societat, va anar al metge i es va medicar. D’aquí que les pastilles més receptades siguin els ansiolítics.

Ara, però, uns investigadors anglesos han dedicat molt anys de la seva vida a investigar i han descobert que hi ha raons estructurals per ser més o menys feliç o més o menys infeliç. Sembla mentida com a voltes coses tan senzilles necessiten molt intel·ligents que escriguin llibres per explicar-nos-les. Richard Wilkinson i Kate Pickett, al llibre Desigualdad. Un anàlisis de la (in)felicidad colectiva, ens expliquen que en les societats on hi ha menys desigualtat la gent és més feliç.

La cimera fosca d’Alcalá de Henares

Xavier Vinader.

Es van reunir com sempre ho fan. Discretament. Per a qualsevol observador semblaven una colla d’empresaris de mitjana edat –tirant amunt– dedicats a discutir les noves tendències dels mercats. Però hi havia detalls que indicaven que la reunió era una altra cosa. El lloc –el parador nacional d’Alcalá de Henares– havia estat vigilat estretament des de molts dies abans. Tots els participants van arribar-hi carregats amb carteres voluminoses, cotxes blindats i xofers i acompanyats de guardaespatlles connectats permanentment per audiòfons. I un equip d’experts del CNI –amfitrió de la trobada– va rastrejar electrònicament la sala de reunions i totes les dependències annexes en cerca de possibles micròfons amagats. La seguretat es va extremar al màxim. Sabien que qualsevol error en aquest aspecte seria desastrós i tindria grans repercussions.

Va ser, sens dubte, la cimera mes secreta que s’ha fet a la Unió Europea des de que Espanya presideix aquest organisme. Una reunió dels caps dels principals serveis secrets d’Europa –un total de 29 més Noruega i Suïssa– que integren l’anomenat CTG (Grup Contraterrorista), un organisme coordinador creat després dels atemptats de l’11S.