Esta l’independentisme sobrevalorat?

Salvador Pla.

El pròxim 28N sabrem sobre l’actual incertesa de quina força real te l’independentisme. Es cert l’augment  que reflexen certes enquestes i opinions sobre el posicionament de la relació Catalunya – Espanya? O en canvi tot això es queda en paper mullat quan els tres primers partits en nombre de vots que pronostiquen les enquestes no son independentistes? Ha semblat que amb la divisió entre la Solidaritat de Laporta i el Reagrupament de Carretero s’hagi perdut pistonada. I tot plegat, nomes fa 1 any va començar tot el historial de consultes sobiranistes.

Si fem una mirada retrospectiva, l’ independentisme va ser la ideologia que va quedar aïllada durant la transició. Del tipus de pensament més buscat per la dictadura, allò de “rojo y separatista”, els comunistes van entrar dintre del joc institucional i en canvi l’ independentisme va quedar fora.  Als anys 80 l’ independentisme va seguir en una situació quasi clandestina amb la presencia monopolitzadora de Terra Lliure i conseqüència de la seva activitat armada.

El moviment de masses representatiu d’aquell sector, el MDT, va rebre l’estocada de mort amb l’atemptat de Hipercor i la seva vinculació amb l’esquerra abertzale basca.  En canvi, el sector al voltant de la Crida a la Solidaritat va resistir i va entrar amb força a ERC. I durant els anys 90 l’ independentisme va variar la seva estètica tan visual com de discurs amb la seva presencia al Parlament català.

Va arribar al seu màxim esplendor amb un grup propi al Congres dels Diputats i aliant-se amb el PSC i ICV per formar part del govern de la Generalitat. Paral·lelament, l’esquerra independentista hereva del MDT iniciava un lent però regular camí d’augment polític i social amb les CUP.

En tot això, el projecte d’un nou Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya situava l’aspiració d’autogovern en unes cotes inimaginables en la transició.

I enmig d’aquesta historia política d’alta volada, apareix un petit poble del Maresme de poc més de 2.000 habitants amb l’idea de convocar una consulta popular per decidir si Catalunya deixava de ser Espanya.

Una iniciativa que en altre moment potser hagués passat desapercebut per la gran majoria dels habitants tant de Catalunya com dels Països Catalans o Espanya.

Però el trajecte frustrant i ple d’impediments del nou Estatut va fer que fos sonat. D’aquest trajecte difícil en podem recordar per exemple el PP recollint firmes en contra. O pesos pesants del PSOE com Alfonso Guerra amb declaracions explosives afirmant que hi passarien el ribot. A més a més, la resposta agressiva per part del Govern central a traves del seu fiscal general i una convocatòria de la Falange el mateix dia de la consulta, va fer que un simple exercici democràtic fos un autèntic canvi de xip per cert nombre d’independentistes (alguns conscients, altres dormits fins el moment).

De cop, persones de tota mena de posició ideològica, social i econòmica, es manifestaven a favor de la independència. I el més important, es canviava aquell independentisme estratègic. És a dir, aquell independentisme que no era tan aconseguir un estat propi sinó aconseguir pressionar al govern espanyol per aconseguir millores a nivell econòmic, d’infraestructures, de respecte cultural, etc.

Aquell independentisme que solia ser marginal als mitjans de comunicació, a les enquestes, a les discussions de gran calat econòmic i polític, passava a tenir personalitat pròpia quan es discutia sobre economia; sobre infraestructures; sobre el món laboral. O bé tenia uns resultats que passaven del 17% quan una enquesta feia la pregunta al carrer.

Aquest sortir del armari feia molt visible una ideologia que havia estat sempre representada bàsicament per una esquerra que no disposava ni de grans càrrecs institucionals ni representants amb visibilitat als mitjans de comunicació. Mitjans, que de fet, no n’hi havia ap que en fos una referència. Per tant, es feia visible una realitat tapada per el catalanisme i el nacionalisme dels grans partits.

Òbviament, això provoca una percepció sobre dimensionada del factor. De no veure mai entrevistes a catedràtics d’universitat posicionant-se sense fissures per la ruptura amb l’estat espanyol, a llegir regularment personalitats de diversos sectors apostant per la independència com una via positiva, possible i, sobretot, pacífica.

Per que, tal i com estan recordant aquests dies certs socialistes, fins ara independència s’associava a un procés quasi de caire revolucionari, amb una resposta airada, violenta i traumàtica per part del govern espanyol.

I en canvi, al procés d’Arenys d’Amunt i les posteriors consultes, es va notar certa impotència per part de les autoritats espanyoles a l’hora d’aturar-ho.

Al final doncs, l’ independentisme te molta més força que no pas fa uns anys (repassem la manifestació del passat 10 J o l’ultima nota pública del Cercle d’Economia recomanant reformar la constitució davant l’augment del ressentiment català), però això no el situa ni com a majoritari ni decisiu, ara per ara.

Com es diu en castellà, ni tanto ni tan calvo. Ni tenir un estat propi esta al girar de la cantonada, però tampoc estem vivint un simple bluf passatger provocat per un procés estatutari i que amb una victòria de CiU i una millora del finançament s’esvairà.

Extret de la seva pàgina web.