Temps de descompte

Mónica Sabata.

La legislatura s’ha acabat. Com tots vostès saben, dimecres passat es va celebrar el darrer ple al Parlament de Catalunya. Per tant, i ara més que mai, som en un temps de descompte i el 28 de novembre marca totalment l’actualitat. En fi, quatre anys després de la presa de possessió de José Montilla com a 128è president de la Generalitat de Catalunya (el 28 de novembre del 2006), ens trobarem en una cruïlla. Servidora és de les que pensa que aquest encreuament té molta transcendència. No en va hi ha molta gent que creu que aquestes eleccions nacionals obriran la porta a l’inici d’una nova etapa.

Aquest nou període estarà profundament marcat per la crisi econòmica que patim des de fa tants mesos. Aquesta crisi condicionarà el nou govern (sigui quin sigui) i l’obligarà a adoptar mesures de recuperació de l’economia per a la creació de llocs de treball que redueixin l’esfereïdor 20% d’atur actual. També estarà absolutament condicionat per les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional. Ara mateix, és evident que l’encaix entre Catalunya i Espanya està més qüestionat que mai i la reivindicació del dret de decidir s’ha escampat com una taca d’oli. És per això que el nou govern no podrà continuar instal•lat en la dialèctica habitual amb relació a Espanya: la del peix al cove o bé la d’intentar que els polítics espanyols es tornin federalistes perquè aquesta és una quimera impossible. Caldrà forçar les coses amb l’objectiu de permetre que Catalunya avanci quant a la sobirania nacional, econòmica i social.

ETA: entre l’esperança i l’escepticisme

Mònica Sabata.

ETA va emetre un comunicat en què anunciava el cessament de les accions armades ofensives. Això ja ho sap tothom. Però no tothom creu que sigui una bona notícia. Servidora, sí. I tanmateix, aquesta bona notícia no és ni de bon tros completa. Ja fa molt de temps que al País Basc s’especulava amb la possibilitat d’una treva i amb el cessament de la violència. Per tant, l’anunci no és ni casual, ni fortuït, ni espontani. Molts factors hi poden haver contribuït, però voldria assenyalar-ne tres que en semblen cabdals: el recent anunci de l’acord entre l’antiga Batasuna i Eusko Alkartasuna (mitjançant el qual es comprometen a treballar a favor d’un estat basc independent per vies exclusivament pacífiques, polítiques i democràtiques); les gestions dels mediadors internacionals demanant un alto al foc definitiu i verificable per part dels organismes internacionals (recollit en la Declaració de Brussel•les presentada per l’advocat sud-africà Brian Currin) i, finalment, l’estrangulació dels drets civils d’una part important de la societat basca, sobretot des de l’aprovació el 27 de juny de 2002 d’una llei tan profundament antidemocràtica com és la llei espanyola de partits. En fi, és evident, i que ningú no en tingui cap dubte, que hi ha una part important de la societat basca que reclama obertament la pau i que demana un procés de resolució política del conflicte.

I això no obstant, l’anunci d’ETA no ha provocat l’alegria o una resposta massiva a favor de la pau. Tampoc no ha obtingut gaires adhesions per posar en marxa un procés de pau de veritat. Al contrari.

Barcelona, ciutat de negocis

Mónica Sabata.

Tot just fa una setmana es va conèixer que Barcelona ocupa la quarta posició en el rànquing europeu de les millors ciutats per fer-hi negocis. Crec que és una notícia fantàstica: la ciutat comtal se situa just després de Londres, Paris i Frankfurt en oportunitats positives per a les empreses i, a més, es considera la millor ciutat en qualitat de vida per als treballadors. En fi, tal com va afirmar Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, aquesta dada indica que la nostra capital ha aconseguit una imatge a l’exterior de metròpolis atractiva i competitiva. Això demostra, per tant, que l’esforç no s’ha fet en va. Ara bé, crec que convé reflexionar sobre algunes qüestions que també acompanyen la notícia.

En primer lloc, la bona imatge de Barcelona no concorda exactament amb el reconeixement que Catalunya té a l’exterior. És a dir, Barcelona és molt més coneguda al món que el nostre país, sobretot arran dels Jocs Olímpics de 1992. Però la culpa és, sobretot, interna. Massa sovint Barcelona, concretament el seu Ajuntament, han confegit campanyes de promoció de la ciutat aïllant-la en excés de Catalunya.

No és la dreta, és Espanya!

Mònica Sabata.

Les darreres setmanes han estat convulses però al mateix temps interessants i aclaridores de la situació política catalana i espanyola. Atès que la manifestació va ser un èxit, era obvi que calia gestionar a la perfecció el dia després (tal com una servidora ja demanava al darrer article en aquesta mateixa publicació: Som una nació. Nosaltres Decidim). En canvi, el que és evident, malgrat em pesi dir-ho, és que no s’ha sabut o no s’ha volgut fer. Més aviat al contrari: l’escenari post manifestació ha estat ben trist i desencisant. La manca d’unitat entre els partits, la incapacitat d’agafar bé el relleu que la societat civil els havia servit en safata durant la manifestació, les batalletes de país petit, l’acord de mínims assolit al Parlament de Catalunya a proposta del president José Montilla en solitari, la munió de resolucions presentades pels partits catalans a Madrid i la deserció del PSC (un cop més, com ja és habitual!) que va triar votar al costat dels seus socis espanyols del PSOE en comptes de defensar la resolució presidencial, són molts indicadors que demostren que estem arribant al final d’una etapa política basada en l’encaix de Catalunya amb Espanya. Després d’això i de la manifestació del 10-J, és clar que alguna cosa ha de canviar. Alguns partits, entitats i opinadors ja ho han entès i, en conseqüència, han fet propostes concretes. Fins i tot ERC ja demana que es convoquin les eleccions. En canvi, el PSC ha demostrat que és incapaç de gestionar les seves contradiccions.