Sacudida en el laborismo

Lluís Foix.

Harold Wilson decía en los años setenta que el laborismo se había convertido en el partido natural de gobierno en Gran Bretaña. Venció por la mínima en febrero de 1974 y revalidó un triunfo más holgado en octubre de aquel mismo año. Recuerdo una cumbre socialista a la que estaban invitados François Mitterrand, Felipe González, Olof Palme y Helmut Schmidt, entre otros.

Al socialismo europeo le esperaban años de poder a pesar de que Harold Wilson dimitiría misteriosamente en abril de 1976 aduciendo cansancio y la edad de 60 años. Le sucedería James Callaghan que arribaría hasta 1979 cuando fue sustituido por Margaret Thatcher. Empezaba la revolución conservadora que sería rematada al año siguiente por la victoria de Ronald Reagan en Estados Unidos.

La izquierda occidental no se ha recuperado todavía de aquel giro copernicano de la política en los países occidentales. Si observamos el mapa europeo es de un azul generalizado, con la excepción de Portugal, España, Grecia y Eslovenia.

Obama fue una señal de que los gobiernos conservadores podrían ser barridos del mapa después de que la crisis económica y financiera fue precisamente la culpable de la situación crítica que se vive en buena parte del mundo capitalista. Todo parece indicar que en el mes de noviembre el Partido Demócrata perderá la mayoría en las dos cámaras del Congreso que estarían de nuevo en manos republicanas.

Els ensurts de l’MI6

Xavier Vinader.

Els serveis d’intel·ligència britànics no guanyen per a ensurts. És cert que fa temps que no descobreixen dins les seves files cap talp de primera divisió al servei dels russos, com a l’època durada de Phylby, Maclean, Burguess, Blunt i Caincross –els anomenats cinc de Cambridge–, però els escàndols continuen fent tremolar els fonaments de l’edifici de l’elitista MI6, a la vora del Tàmesi.

Setmanes enrere parlàvem de Daniel Hougthon, l’informàtic detingut quan volia vendre als serveis secrets holandesos milers de dossiers, classificats top secret, que havia tret de la seu de l’MI6 copiats tranquil·lament en una colla de CD. I ara s’acaba de descobrir, a la sala de bany del seu apartament, tancat dins una bossa d’esports de grans dimensions, el cos de Gareth Williams, de 31 anys: un jove solitari, doctorat en matemàtiques, apassionat del ciclisme i espia d’alta gamma, també al servei de Sa Majestat. Gal·lès d’origen, Gareth Williams era en realitat un dels desxifradors de codis estrelles del GCHQ, la secretíssima agència britànica encarregada de controlar les comunicacions. L’any passat, Williams va ser enviat en stage a l’MI6 i, de fet, l’apartament on va ser trobat mort era un pis franc dels serveis secrets, situat a quatre passes de la seu central. Aquesta tardor, el brillant matemàtic tenia previst de tornar al GCHQ per ocupar-se de la seguretat del departament de codis. Un lloc d’alta responsabilitat.

La ‘realpolitik’ de l’SNP

Agustí Colomines.

El dilluns 6 de setembre, el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, va haver d’admetre el que ja fa temps que se sap a Escòcia i que aquí ningú no ha volgut reconèixer fins que no hi ha hagut més remei: el Partit Nacionalista Escocès (SNP) no té prou suport parlamentari per convocar el referèndum sobiranista que havia promès en el programa electoral que va donar-los la victòria, per bé que per la mínima (un escó més que els laboristes), l’any 2007. Alex Salmond, que va esdevenir premier gràcies al suport dels Verds, finalment s’ha decidit a ajornar la convocatòria de l’esmentat referèndum fins després de les eleccions al Parlament d’Edimburg, que s’han de celebrar el 5 de maig de l’any que ve. A la cambra de Holyrood, a més, els unionistes (demòcrates liberals, conservadors i laboristes) hi són majoria i, per tant, l’SNP no hauria obtingut el beneplàcit per tirar endavant una convocatòria sobiranista com aquesta. Una retirada a temps és millor que una derrota heroica.

Els nacionalistes escocesos són d’admirar, perquè, malgrat algunes excepcions força excèntriques, en general aborden aquesta mena de debats des de la política més que no pas des dels budells. Vull dir que encara no he detectat desqualificacions grotesques com les que podríem escoltar aquí per haver pres una decisió tan transcendental com aquesta. Vaja, que no hi ha ningú que s’hagi atrevit a etzibar-li que és un botifler.

Dave and the Cameroons

Toni Aira.

“Quan no tingueu res a fer, aneu i abraceu un liberal-demòcrata”. Diu un cronista britànic que aquesta frase la va deixar anar el flamant primer ministre britànic, David ‘Dave’ Cameron, al seu equip d’spin doctors del 10 de Downing Street. Els deu la vida, cert, però també els Lib Dem són una creu per a la maquinària tory d’spinning, sobretot ara que han de compartir poder (i espai físic) amb els del vice primer ministre, Nick Clegg.

La incomoditat és mútua. I comprensible. La roda propagandística necessita d’un cert espai vital, d’una certa tenebra que la mantingui a recer d’ulls estranys, i al cap i a la fi (no ens enganyem, com aquí amb els tripartits) els socis de govern, en temps de campanya permanent, no deixen de ser rivals electorals les 24 hores del dia, els 365 dies de cada un dels 4 anys de mandat.

Bloody Sunday

Iñigo Urkullu.

Estoy siguiendo con verdadero interés el tratamiento informativo que durante estos días se lleva a cabo en relación a que hace algo más de 38 años, el último domingo de enero de 1972, 30 de enero de 1972, el ejército británico reprimía con inusual dureza una manifestación en Derry (Irlanda del Norte) convocada en defensa de los derechos civiles y en contra del encarcelamiento preventivo de ciudadanos. Una marcha impulsada por la Asociación por los derechos Civiles de Irlanda del Norte. 14 civiles muertos y más de 30 heridos fue el resultado final de la masacre provocada por el Primer Batallón de Paracaidistas del ejercito inglés. Varios fueron asesinados cuando huían, otros rematados en el suelo. Seis de ellos tenían tan solo 17 años.

El entonces primer ministro Edward Heath encargó una “exhaustiva” investigación que, en poco más de dos meses, exculpó de cualquier responsabilidad al ejército al considerar que los soldados habían actuado en defensa propia, aunque nunca pudo probarse que los manifestantes llevaran armas.

Liverpool Wavertree

Abel Caldera.

 El passat 5 de maig, La Vanguardia publicava una crònica d’Andy Robinson sobre la candidata laborista a un feu d’aquest partit a Liverpool (concretament Wavertree). L’article parlava d’una candidata, Luciana Berger, amiga del fill de Tony Blair, i representant del sector més pijo del Labour. A més de londinenca, la noia no va saber qui era Bill Shankly a la ciutat del Liverpool FC -diguem que és com si un candidat a Barcelona no sabés qui és Johann Cruyff-. Es veu que tampoc sabia qui eren els que cantaven el Ferry ‘cross the Mersey -una cosa així com el Amigos para siempre però en versió liverpooliana. A partir del mite de la ciutat futbolera, del declivi industrial i de la puixança dels liberaldemòcrates, el corresponsal insinuava una patacada de les que fan història per a la nova candidata laborista. Advertia que des de 1992 els laboristes no perden cap circumscripció de les que tenen a Liverpool. Apostava a que el candidat libdem, un tal Colin Eldridge que a més es veu que ja fa anys que és regidor a l’ajuntament.