Dos anys després de Lehman Brothers

Francesc Sanuy.

Ara fa dos anys de la fallida del banc Lehman Brothers i encara hi ha molts financers que es neguen a admetre que la causa del desastre va ser la cobdícia de la gent de Wall Street que van subordinar l’exigible prudència en la gestió a l’afany d’obtenir beneficis extraordinaris. També hi ha polítics i autoritats reguladores que s’excusen d’haver estat incompetents o presoners del pànic a l’hora d’intervenir contra les entitats que els domestiquen i aplaquen a base de grans contribucions al finançament dels partits i candidats, tot dient que constantment els asseguraven el “tout va très bien, madame la marquise”. Els germans Lehman van arribar als EUA, al 1840, procedents de Baviera i van fer de tot abans de fundar el banc. Amb el temps, des de Teddy Roosevelt fins a Nixon, els Lehman van tenir accés a la Casa Blanca i van convetir-se en els principals competidors del Goldman Sachs. Al 2008, el Secretari del Tresor, Hank Paulson, expresident de Goldman, era l’encarregat de repartir els fons de rescat als bancs en dificultats i ho va tenir clar: va salvar el seu i va deixar caure Lehman. Un Herbert Lehman, governador de Nova York en temps de la Gran Depressió va col•laborar en el New Deal de Roosevelt i va predicar el salvament dels bancs, però amb una rígida regulació posterior per a impedir que tornessin a les malifetes.

Ha canviat, però, alguna cosa?

Qui està de pega…

Francesc Sanuy.

Les desgràcies mai no vénen soles i sembla que al papa Benet XVI també se li acumulen els problemes. El seu viatge al Regne Unit ha provocat tota mena de reaccions hostils dels biòlegs evolucionistes i darwinians, dels partidaris del control de la natalitat, dels adversaris de la segregació doctrinal educativa, dels pro avortament i dels activistes a favor dels drets dels homosexuals. Són uns arguments que entren a l’esfera del relativisme i que poden ser discrecionals com a màxim. Però la visita, que ha estat la primera a títol de cap d’estat, a diferència de la del papa Woytila, que va passar sense crítiques, ha topat amb una altra qüestió que és molt més complicada. Es tracta dels abusos sexuals dels clergues que l’Església va decidir investigar només internament. La polèmica ve del celibat sacerdotal i d’opinions com la del cardenal Tarcisio Bertone, que atribueix tot el problema a l’homosexualitat.

Tot plegat, ha fet reviure l’anticatolicisme dels britànics que encara prediquen allò d’“una fe, una corona i cap papa aquí”. Hi ha, però, un cert punt d’injustícia en l’anticatolicisme total, perquè l’Església és només una força moral, una associació voluntària que permet l’apostasia sense condemnar a mort (com fa l’islam) i que no es col·loca per damunt de les lleis del país on viu i conviu.

Però resulta que, al Vaticà, ara tenen un altre motiu de preocupació. Es tracta de la investigació que ha obert la fiscalia italiana contra la banca vaticana, l’IOR (Institut de les Obres de la Religió), que està acusada de transferir 23 milions d’euros del fons d’un compte del Credito Antigrano a uns beneficiaris anònims del JP Morgan Chase de Frankfurt.

“Naranjas de la China”

Francesc Sanuy.

Resulta sorprenent que, en plena recta final de la legislatura i quan, a la ruleta, les jeux sont faits, el president de la Generalitat es tregui del barret de copa un possible i presumpte acord d’intencions amb l’empresa xinesa Chery, fabricant d’automòbils, per a estudiar de cara al futur una eventual implantació de la firma xinesa per a acoblar vehicles a Catalunya. Primer, perquè, a final de trajecte, no té cap mena de sentit presentar, com a argument electoralista, una remota probabilitat de materialitzar a mitjà termini una cosa de dubtosa viabilitat i, segon, perquè si la indústria de l’automòbil era una opció important, ja havien tingut abans bones oportunitats per a conservar fàbriques ja existents i per a incentivar la seva expansió, cosa que no es va fer quan calia.

Per exemple, quan hi havia un ministre d’Indústria català, el president de Renault-Nissan, Carlos Ghosn, havia negociat uns ajuts raonables per a instal·lar a Catalunya la fàbrica més important de Nissan a tot Europa. Només calia facilitar la seva sortida de la Zona Franca i, fins i tot, ja s’havien emparaulat els nous terrenys a Òdena, tocant a Igualada. Els tractes ja s’havien aprovat i només faltava signar el conveni redactat de mutu acord. Ai las, quan el president de la multinacional va anar a la Moncloa a signar, el president ZP es va fer enrere i va fer passar amb raons l’executiu visitant. Em diuen que, a part de Clos, a l’acte hi era el respectable i competent economista Trallén i que, com a conseqüència d’aquell incompliment, la Renault-Nissan va optar per duplicar la capacitat de la factoria d’Anglaterra i posar-ne en marxa una de nova a Tànger.

Ja se sap que sempre és preferible mantenir en funcionament una fàbrica i la seva mà d’obra, perquè, si es tanquen les portes, a l’hora de la recuperació, l’emplaçament sempre serà en un altre país més competitiu i el capital humà dels treballadors serà malbaratat.

Obra pública i transparència

Francesc Sanuy.

Ara fa una setmana vaig acabar el meu comentari tot dient que el peatge més dur que ens cauria al damunt seria el de SEOPAN, la gran patronal de les empreses d’obres públiques. I és que per saber de quin mal hem de morir no hi ha res més eloqüent que la imatge que sempre val més que mil paraules. Facin memòria i veuran que durant aquesta crisi ja vàrem tenir un lamentable exercici d’expressió corporal dels mandarins del sistema i de genuflexió del poder polítics davant dels poders fàctics del món financer que no es perden cap oportunitat de fer ostentació del seu domini i d’exhibir-se com el domador de lleons que, al circ, ordena amb un cop de fuet el ritual à ta place. Personalment, em va resultar penosa l’escena no del sofà, sinó de les poltrones, que van interpretar a la Moncloa els quatre tallanassos dels dos grans bancs i les dues grans caixes cridats a capítol pel president del govern amb permís d’exhibició d’elàstics evocadors de l’economia nacional o la superació de la crisi sistèmica.

La imatge era realment la de la reunió de pastors, ovella morta i la visualització de qui mana a can Ribot que ja se sap qui si no és l’amo és el pare. És cert que, en adonar-se del perniciós efecte de la insolvent petulància d’uns culpables que encara demanaven ajuts estatals, en lloc de demanar perdó i assumir responsabilitats, a la segona trobada els van degradar televisivament de la butaca de sàtrapa als pupitres de sessió de treball. Però el mal ja estava fet i era meridiana l’evidència que els pobres contribuents (que de contribuents rics no n’hi ha, no fos que s’enfadessin) pagarien el FROB, els avals i el rescat de les barbaritats de Castilla-la Manxa (Hernández Moltó) i d’altres caixes, algunes, per cert, catalanes.