Mujeres y poder

Àlex Masllorens.

Por primera vez en la historia, el Gobierno colegiado (Consejo Federal) de la Confederación Helvética será mayoritariamente femenino, dado que, tras la elección hoy en el Parlamento de una nueva ministra, cuatro de los siete miembros del Ejecutivo son mujeres.

Suiza, que fue la última democracia de Europa en otorgar el voto a las mujeres (1971), dio hoy un paso histórico al reemplazar a uno de los dos ministros salientes por una mujer. Hasta la fecha, el máximo número de mujeres, tres, se había alcanzado con el actual Ejecutivo.

La gran trampa

Àlex Masllorens.

Abans que comencés ­l’exagerada campanya sobre el burca, ja havia detectat un augment del nombre de missatges ­xenòfobs a internet. No crec que sigui una coincidència casual. Un dels e-mails més estúpids m’ha arribat d’un conegut que pretenia posar en evidència que els autòctons ens fem un tip de treballar mentre els estrangers viuen només dels serveis socials a costa de tots nosaltres i, suposadament, sense pagar impostos. Però vet aquí que justament aquest conegut fa cinc anys que es va prejubilar als 60, i ­està vivint gràcies a les cotitzacions dels qui treballen. O no de tots, perquè ell és el primer a no ­pagar la Seguretat Social de la dona peruana que li neteja el pis. I si la seva pròpia mare pot continuar vivint a la casa de tota la vida és perquè compta amb l’atenció i l’afecte, quasi cada dia de l’any, d’una altra dona immigrada. Parlo d’aquest cas, però ­podríem posar mil exemples més igualment hipòcrites i incoherents.

El model europeu de cohesió social

Àlex Masllorens.

Europa rep cada dia grans pressions perquè renunciï al seu model de benestar. Arriben per tot arreu i no són innocents. Sovint hi ha fins i tot una certa maldat en les pretensions d’algunes corporacions públiques i privades o d’entitats financeres perquè es redueixin les polítiques socials. Alguns experts amaguen que la seva sapiència no és neutral i moltes vegades obliden que ells mateixos o les institucions que representen es financen precisament amb recursos públics; cosa que significa que les seves especulacions intel·lectuals es paguen en part amb els impostos dels qui se’n van a la cua de l’atur.

S’ha d’insistir que no hi ha un únic model econòmic, per més que el món s’hagi globalitzat. Ni tan sols una sola visió del capitalisme. No tots els països han d’actuar com la Xina ni aplicar el seu patró. A Europa hi ha hagut un paradigma propi que segueix sent vàlid, encara que necessiti alguna revisió. El que ens falta ara no són arguments per defensar el model europeu, sinó líders amb prou coratge per afrontar el setge a què s’està sotmetent l’euro i, amb ell, una determinada concepció de la política i de l’economia al servei de tota la societat i no només d’uns quants privilegiats.

Adéu a les caixes d’estalvis?

Àlex Masllorens.

Som molts els qui, cada cop amb més convenciment, som partidaris de l’anomenada banca ètica. No n’hi ha un sol model; sortosament. Cada entitat té les seves característiques i particularitats, els seus accents. I aquesta diversitat és molt interessant. N’hi ha que donen suport a projectes al tercer món, n’hi ha que ho fan aquí, en projectes socials i/o cooperatius…

Les caixes d’estalvis van néixer, originàriament, com a iniciatives socials alternatives als bancs. Al darrere hi havia, en general, una voluntat d’oferir un nou servei a les classes treballadores, que podia consistir en incentius als petits estalvis i també en garantir unes mínimes pensions per a la jubilació.

L’èxit del model va ser tan gran i el creixement d’algunes caixes de tal magnitud, que fins i tot van poder assignar quantitats molt importants a les obres socials i culturals. De manera que l’estalvi popular no solament garantia una vida una mica millor als obrers i a les classes mitjanes, sinó que també va servir per millorar la formació cultural i la cobertura davant de situacions de pobresa o d’indigència.

Les caixes d’estalvis, a més, estaven molt directament connectades al territori on havien nascut i s’implicaven en el desenvol