La burca i el biquini

Francesc Ribera ‘Titot’.

He llegit al diari que l’Ajuntament de Salou prohibeix anar pel carrer amb biquini o sense samarreta i que sancionarà amb multes d’entre 100 i 300 euros l’incompliment d’aquesta ordenança. Esperava aquesta notícia per no basar el meu raonament contrari a la prohibició del burca en auguris, com han fet els defensors i els legisladors d’aquesta mesura.

De tots és sabut que, des de fa unes quantes setmanes, una colla d’ajuntaments catalans han establert la prohibició d’accedir als espais públics duent burca o niqab, adduint que aquesta mesura alliberarà les dones d’aquest atemptat contra la seva dignitat.

Anem a pams. D’entrada, el resultat immediat de la mesura serà que aquestes dones que fins ara eren obligades a tapar-se la cara amb roba, a partir d’ara es veuran obligades a dur un burca de formigó, ja que les persones que, amb excuses religioses els obligaven a fer-ho, ara no les deixaran sortir de casa. O sigui que les dones empitjoraran la seva situació. Però no ho veurem. Quin consol!

La gran trampa

Àlex Masllorens.

Abans que comencés ­l’exagerada campanya sobre el burca, ja havia detectat un augment del nombre de missatges ­xenòfobs a internet. No crec que sigui una coincidència casual. Un dels e-mails més estúpids m’ha arribat d’un conegut que pretenia posar en evidència que els autòctons ens fem un tip de treballar mentre els estrangers viuen només dels serveis socials a costa de tots nosaltres i, suposadament, sense pagar impostos. Però vet aquí que justament aquest conegut fa cinc anys que es va prejubilar als 60, i ­està vivint gràcies a les cotitzacions dels qui treballen. O no de tots, perquè ell és el primer a no ­pagar la Seguretat Social de la dona peruana que li neteja el pis. I si la seva pròpia mare pot continuar vivint a la casa de tota la vida és perquè compta amb l’atenció i l’afecte, quasi cada dia de l’any, d’una altra dona immigrada. Parlo d’aquest cas, però ­podríem posar mil exemples més igualment hipòcrites i incoherents.

La píndola de la setmana: Nebrera amb burka

Carme-Laura Gil.

Nebrera, ex-musa del PP barceloní, s’ha passejat vestida amb burka per la ciutat, o s’ha fet fotografiar vestint-la. El numeret mediàtic l’ha representat , sembla ser, al servei del diari “El Mundo”.

Nebrera ha fet unes declaracions esgarrifoses que deien més que menys : “el primer dia em semblà anar dins d’una presó, el segon em semblà que la burka em protegia”. “Em protegia”!.

Nebrera, militant mentre ha pogut del PP, cercadora d’un partit polític on aixoplugar-se, tertuliana amb pseudovernís de dona progressista i excèntrica, emissora de frases pedants per a impressionar aspirants a burgesos estiracordetes, ha caigut en el fons del pou populista, travestint-se amb la burka com si fos una disfressa o una anècdota.

Burkes

José Antonio Donaire.

Quan el Diable s’avorreix, mata mosques amb la cua. I quan els polítics no saben què fer s’inventen lleis absurdes per a problemes que no existeixen. Que la realitat no espatlli una bona llei demagògica. La prohibició del burka és un error. I jo encara diria més, és un error prohibir el burka.

Excusatio non petita

A mi m’agrada dir les coses pel seu nom. Si el problema són els burkes, fem una llei antiburka. Però com que aquesta regulació toparia de ple amb uns quants drets constitucionals, ens inventem una excusa: No es pot amagar el rostre.

Amb aquesta regulació, prohibim l’entrada a un mercat públic a les següents persones: Una persona amb la cara embenada per una ferida, una persona amb ulleres fosques i barret, una comparsa de Carnaval disfressada d’extraterrestres, un avi pelat de fred envoltat per una bufanda, un individu amb el casc posat, un detectiu que segueix furtivament un lladregot, un nen amb ulleres, nas i bigoti, una criatura amb pasamuntanyes contra la fred…

¿Y quién le ha dicho a usted que yo quiero que usted decida cómo he de vestirme?

Els governs no han de dir a la gent com s’han de vestir.

No a la burka!

Carme-Laura Gil.

La burka, el vel integral, és una presó de dones, una presó feta de parets de roba que cobreix tot el cos i els cabells i el rostre. Una presó sense finestres, amb només una estreta roba calada davant dels ulls, a través de la qual la dona veu el món que té al davant . Quan va pel carrer amb un home, el món que veu és l’esquena de l’home, obligada a caminar-hi unes passes enrera.

La burka és la manifestció de la superioritat d l’home, el vestit negre de la negra humiliació i inferioritat de la dona.