La incertesa, el malestar, el futur del país

Antoni Bassas.

Els Estats Units estan amoïnats pel seu futur. Se senten destronats pels països emergents i amenaçats per un dèficit públic (el mes gran del món) que condicionarà per molts anys el seu futur. I això, que, en dades del 2007, els Estats Units tenien el PIB mes gran del món, eren el segon exportador mes gran del món darrere l’àrea euro, i el 2008 encapçalaven el rànquing de competitivitat global. Entre les 10 empreses mes grans del món, n’hi ha quatre de nord-americanes: Exxon Mobil, General Electric, Microsoft i ATT, i tres de xineses: PetroChina, China Mobile i China Petroleum. Bank of America es el cinquè banc del món, darrere tres bancs xinesos l’HSBC britànic. Almenys, la meitat de les deu primeres universitats del món són nord-americanes. Vist així, de què s’amoïnen?

Doncs de l’atur, que continua rondant el 10% (uns quinze milions d’aturats), de la quantitat de gent que ha tornat a viure amb els pares o s’ha buscat un pis de dues habitacions perquè ja no podia pagar la hipoteca de la casa. Que un de cada vuit nord-americans menja gràcies a la beneficència. De la paradoxa que la generació més ben preparada acadèmicament no sempre troba la feina per la qual s’ha preparat. Del fet que estan molt endarrerits en renovables i en alta velocitat ferroviària (ni han començat). Del fet que ja no són capaços d’atraure i capturar tant talent mundial com havien aconseguit atraure. Del fet que molts indis, xinesos o sud-americans abans venien a estudiar aquí. Ara també, però abans s’hi quedaven, i ara volen tornar als seus països. En definitiva, estan amoïnats perquè creuen que perilla el somni americà.

Aquests dies, Barack Obama s’ha passejat per uns quants estats, ha visitat unes quantes comunitats de veïns, ha contestat preguntes, i amb el seu to tranquil i professoral ha intentat dos objectius: defensar-se de la falta de resultats i rescatar la il·lusió de la campanya del 2008. Per aconseguir-ho, els recorda que estem passant per la pitjor crisi econòmica des de la del 1929, i que seria molt pitjor sense el seu pla d’estímul i les reformes de la sanitat i del sistema financer.

Els republicans han presentat la seva “Promesa a Amèrica”, un complet programa de mesures, entre les quals reduir el dèficit mentre abaixen els impostos, mantenint les exempcions als mes rics (el 2%).

Cap dels dos, ni demòcrates, ni republicans, semblen saber rescatar el país de l’apatia i la desil·lusió. De fet, Obama va marxar de viatge i encara li deurien ressonar a les orelles les paraules d’una votant seva del 2008, afroamericana com ell, que li va etzibar a la tele un discurs impressionant: “Francament, n’estic tipa. Estic tipa de defensar-lo a vostè i el seu govern. I estic profundament decebuda per on ens trobem ara mateix. Em van dir que vots un home que canviaria les coses de debò per a la classe mitjana. Sóc una daquestes persones, i estic esperant, senyor, estic esperant i encara no he notat el canvi”.

Calmada, dolguda i el que és pitjor, desesperançada. Com el país.

Extret de la seva pàgina web.