¿A quién pertenece África?

F. Mayor Zaragoza.

Hace años (en 1996 aproximadamente) hice esta pregunta, como Director General de la UNESCO, en el curso de una reunión sobre desarrollo en África. Uno de los presentes había indicado las dificultades que se oponían, por la corrupción, al correcto uso de las ayudas recibidas. En mi intervención, dije que podía ser cierto en algunos casos y que eran bien conocidos algunos corruptos. Pero añadí que me preocupaban mucho más los corruptores. La cuestión importante es saber quiénes son los propietarios reales y a quienes benefician de verdad los inmensos recursos naturales (oro, diamantes, petróleo, gas, bauxita, coltán, uranio) de África.

No ha cesado la explotación. Unas cuantas empresas multinacionales siguen teniendo en sus manos las fuentes de energía y la riqueza mineral del continente. ¡Otros compran tierras directamente! La impunidad que existe en el espacio supranacional es total, porque los G-7, G-8 y G-20 no han podido sustituir, quieran reconocerlo o no, a las Naciones Unidas.

Los grandes barcos-tanques de petróleo no cumplen con las disposiciones adecuadas para garantizar que el transporte se efectúa en las debidas condiciones. Y el medio ambiente no se tiene en cuenta, especialmente en la explotación de las minas de oro…

Hace poco leíamos

Obra pública i transparència

Francesc Sanuy.

Ara fa una setmana vaig acabar el meu comentari tot dient que el peatge més dur que ens cauria al damunt seria el de SEOPAN, la gran patronal de les empreses d’obres públiques. I és que per saber de quin mal hem de morir no hi ha res més eloqüent que la imatge que sempre val més que mil paraules. Facin memòria i veuran que durant aquesta crisi ja vàrem tenir un lamentable exercici d’expressió corporal dels mandarins del sistema i de genuflexió del poder polítics davant dels poders fàctics del món financer que no es perden cap oportunitat de fer ostentació del seu domini i d’exhibir-se com el domador de lleons que, al circ, ordena amb un cop de fuet el ritual à ta place. Personalment, em va resultar penosa l’escena no del sofà, sinó de les poltrones, que van interpretar a la Moncloa els quatre tallanassos dels dos grans bancs i les dues grans caixes cridats a capítol pel president del govern amb permís d’exhibició d’elàstics evocadors de l’economia nacional o la superació de la crisi sistèmica.

La imatge era realment la de la reunió de pastors, ovella morta i la visualització de qui mana a can Ribot que ja se sap qui si no és l’amo és el pare. És cert que, en adonar-se del perniciós efecte de la insolvent petulància d’uns culpables que encara demanaven ajuts estatals, en lloc de demanar perdó i assumir responsabilitats, a la segona trobada els van degradar televisivament de la butaca de sàtrapa als pupitres de sessió de treball. Però el mal ja estava fet i era meridiana l’evidència que els pobres contribuents (que de contribuents rics no n’hi ha, no fos que s’enfadessin) pagarien el FROB, els avals i el rescat de les barbaritats de Castilla-la Manxa (Hernández Moltó) i d’altres caixes, algunes, per cert, catalanes.

En un pais “normal” Mas i Felip Puig ja haurien dimitit

Joan Ferran.

Tan afeccionats com són darrerament Artur Mas i Felip Puig a fer declaracions criticant als seus adversaris polítics sobta que, davant l’allau d’indicis, dades i informes de l’Agència Tributària callin o donin excuses absurdes i estúpides.

El diccionari de la llengua catalana defineix “pocavergonya” com la persona desvergonyida, sense vergonya, brètol. Doncs sí, cal se molt pocavergonya i mesquí per negar les evidències mostrades per un munt de documents, amb proves, i tenir la barra de qüestionar un excel·lent treball pericial de l’Agència Tributària.

Diguem-ho clar, en un país “normal” Artur Mas i Felip Puig haurien presentat automàticament la seva dimissió com a dirigents polítics en actiu d’una formació agafada “in fraganti”.

Els rics catalans i Suïssa

Jordi Serrano.

Quan es va reduir per dalt el subsidi d’atur de 1.500 euros a 900 ningú va dir res. Després es van congelar les pensions, ningú va dir res. Després el sou dels funcionaris. Ningú va dir res. Ara diuen que cal treure el subsidi de 400 euros per als aturats que estan a la misèria, s’argumenta que si cobres 400 euros ja no busques feina. El que no diuen és que alguns empresaris volen contractar persones per sota de 400 euros. De fet, el cap dels caps dels empresaris va tenir contractats centenars de treballadors i els va tenir treballant per 0 euros durant sis mesos, ningú va dir res. Ara bé, quan es diu que s’augmenta l’impost de la renda als que cobren més de 120.000 euros llavors tot són esquinçaments de vestimentes. El que més m’ha sorprès és que a Catalunya només hi ha 20.000 persones que diuen que guanyen més de 120.000 euros. Algú s’ho pot creure? On són els altres?

Una segona notícia ens auxilia ràpidament. Resulta que s’ha descobert que hi ha gent que té els diners a Suïssa, ahhhhhhhhhh. Resulta que Hisenda ho descobreix i els envia una carta molt amable perquè arreglin la situació. Quina educació i quines bones maneres les de l’administració tributària amb els més rics!

Corrupció de la grossa

Toni Aira.

Ni al braç incorrupte de Santa Teresa, no em crec que no hi hagi corrupció. I és que la tenim per tot arreu. És estructural, i no només en la política. Els nostres servidors públics, fins i tot els qui no es serveixen de nosaltres com la llegenda diu que és la norma, no són extraterrestres sinó membres d’una societat que mostra clars símptomes de corrupció. Però d’una d’estructural, no només econòmica, d’on tampoc no se n’escapen la reialesa i el món del futbol.

Aquests dies, el bombardeig mediàtic a tomb del cas Hotel del Palau ha esquitxat amb l’ombra de sospita tot l’arc parlamentari català. Fa posar els pèls de punta fins i tot als ciutadans de moral més laxa. Fins i tot potser a ses senyories, que igual es plantegen de treballar-hi al Parlament, malgrat que això no ho podríem del tot confirmar perquè es flaira que amb l’altra comissió del Palau, la que volen que només esquitxi a uns, ja en tenen prou. Amb tot, malifetes político-econòmiques a banda, hi ha una corrupció més profunda, més de fons, i també possible origen de l’altra. És allò que el sociòleg de moda, Zygmund Bauman, va descriure a La societat individualitzada. És el que hem vist aquests dies a Suècia i a Sud-Àfrica.

A la cárcel por el delito menor

Lluís Foix.

Félix Millet y Jordi Montull están en la cárcel. Por un supuesto delito sobre el hotel del Palau y no por los más de treinta millones de euros que robaron, estafaron y despilfarraron en la causa mayor que se está instruyendo. Habían confesado algunos delitos cometidos y devolvieron una pequeña parte del saqueo al Palau. Gozaban de libertad.

Félix Millet

El juez Juli Solaz lleva nueve meses instruyendo el sumario mientras los imputados gozaban de libertad. Era el juzgado número 30. Paralelamente, la juez Miriam de Rosa Palacio, del juzgado número 10, estaba instruyendo desde hace una semana la querella presentada por un delito menor sobre un hotel que ni siquiera ha empezado a construirse.

Montilla no nos da nada, que gane Mas que nos darán más cosas(converses Pretorianas)

Joan Ferran.

Sobre la Comissió d’Investigació

Tant de bo que el senyor Artur Mas hagués donat la cara. Tant de bo que les seves explicacions al Parlament hagueren actuat de bàlsam davant d’urticària que han generat les anotacions d’una “llibreteta”. Si tot això hagués succeït ens haguérem estalviat una comissió d’investigació com la que en breu iniciarà els seus treballs.

No ens fa especialment feliços el fet d’endegar aquesta feina investigadora. No. La vida política ja està prou complicada per la crisi i els conflictes institucionals perquè encara la compliquem un xic més. Però ha arribat i és aquí. No abordar-la podria ser interpretat com un intent d’amagar coses… L’encarem amb rigor, serenor i esperit constructiu. Volem extreure’n responsabilitats polítiques – si hi sòn- i denunciar tot allò que calgui denunciar. No pretenem enrarir l’atmosfera ni aixecar acusacions falses.

Tot s’embruta

Saül Gordillo.

La corrupció embruta les precampanyes electorals al Barça i al Parlament de Catalunya. Sandro Rosell denunciarà Marc Ingla per uns papers que tothom pot trobar a Google i que el vinculen amb un suposat cas de corrupció al Brasil. “Ball de bastons”, titulava ahir El 9 Esportiu. La cursa a la presidència blaugrana es bipolaritza i guanya en agressivitat. La pugna política s’hi assembla una mica, amb la comissió que haurà d’investigar l’espoli del Palau de la Música. Sandro Rosell i Artur Mas, que es presenten com a favorits en les respectives curses electorals, reben de valent en aquest tram final. Els seus rivals intenten empastifar els cavalls guanyadors. La crispació que ha caracteritzat l’últim mandat de Joan Laporta al FC Barcelona i també la legislatura de José Montilla com a president de la Generalitat va in crescendo. Ja veurem com acaba la traca final, però pinta malament. En l’escena política, l’empastifada s’estén a l’altre gran partit pel cas Pretòria. Fèlix Millet és una pedra a la sabata de CDC, igual com Bartomeu Muñoz ho és a la del PSC. Els casos Palau i Pretòria conflueixen per interès partidista mesos després d’esclatar.

Pujol, a la comissió

Toni Aira.

S’imaginen Jordi Pujol cridat per la Comissió aquesta que el tripartit i el PP han volgut muntar arran del judici del cas Millet que se’ls fa llarg i que pinta que no tindrà sentència abans de les eleccions catalanes? Ara ja han fet el “tots contra CiU” aquell que recorda el pacte que va unir Colom, Vidal-Quadras, Ribó i Nadal l’any 1995 per fer president Parlament Joan Reventós en detriment de l’opció de CiU, Joan Rigol.

L’estampa aquella va ser demolidora. Però el PSC i ERC la podien resistir llavors perquè la feien posant-se amb una CiU en fase pujoliana crepuscular. Ara, en canvi, la imatge transmet una sensació d’impotència flagrant. I per rematar-ho, ara només caldria que a algun insensat li passés pel cap de citar l’expresident Pujol per l’espectacle lamentable que ens prometen al Parlament en els propers mesos. Llavors sí que ja la cosa podria esdevenir del tot tràgica per als socis del tripartit. S’imaginen Pujol replicant/alliçonant Dolors Camats? Daniel Sirera? Joan Ferran? Albert Rivera? Anna Simó? Ells també. Aquesta seria la seva llosa. La porta oberta a la majoria absoluta de CiU que ara encara no apunten les enquestes, potser?