“Naranjas de la China”

Francesc Sanuy.

Resulta sorprenent que, en plena recta final de la legislatura i quan, a la ruleta, les jeux sont faits, el president de la Generalitat es tregui del barret de copa un possible i presumpte acord d’intencions amb l’empresa xinesa Chery, fabricant d’automòbils, per a estudiar de cara al futur una eventual implantació de la firma xinesa per a acoblar vehicles a Catalunya. Primer, perquè, a final de trajecte, no té cap mena de sentit presentar, com a argument electoralista, una remota probabilitat de materialitzar a mitjà termini una cosa de dubtosa viabilitat i, segon, perquè si la indústria de l’automòbil era una opció important, ja havien tingut abans bones oportunitats per a conservar fàbriques ja existents i per a incentivar la seva expansió, cosa que no es va fer quan calia.

Per exemple, quan hi havia un ministre d’Indústria català, el president de Renault-Nissan, Carlos Ghosn, havia negociat uns ajuts raonables per a instal·lar a Catalunya la fàbrica més important de Nissan a tot Europa. Només calia facilitar la seva sortida de la Zona Franca i, fins i tot, ja s’havien emparaulat els nous terrenys a Òdena, tocant a Igualada. Els tractes ja s’havien aprovat i només faltava signar el conveni redactat de mutu acord. Ai las, quan el president de la multinacional va anar a la Moncloa a signar, el president ZP es va fer enrere i va fer passar amb raons l’executiu visitant. Em diuen que, a part de Clos, a l’acte hi era el respectable i competent economista Trallén i que, com a conseqüència d’aquell incompliment, la Renault-Nissan va optar per duplicar la capacitat de la factoria d’Anglaterra i posar-ne en marxa una de nova a Tànger.

Ja se sap que sempre és preferible mantenir en funcionament una fàbrica i la seva mà d’obra, perquè, si es tanquen les portes, a l’hora de la recuperació, l’emplaçament sempre serà en un altre país més competitiu i el capital humà dels treballadors serà malbaratat.

¿”Welcome” Ryanair?

Germà Bel.

Por fin llegó Ryanair a El Prat. He usado esta compañía desde Girona, porque ofrece una buena relación calidad/ precio. Dicho esto, su desembarco en Barcelona es mala noticia, y sus efectos serán peores de lo apreciado hasta ahora: pocos beneficios, muchos perjuicios, y balance global negativo. Vayamos por partes.

Pocos beneficios: Ryanair no aporta conectividad. Casi todas sus rutas ya eran servidas desde El Prat, y las pocas sin vuelos directos hasta ahora eran servidas en Girona. El aumento de tráfico de Ryanair en Barcelona será compensado con la caída en Girona y Reus. Además, el viajero típico de Ryanair en Barcelona será de ocio low cost; pocos viajeros por trabajo usarán las nuevas conexiones a aeropuertos secundarios y apartados de París y Milán. Eso sí, Aena ingresará una bonita cantidad en Barcelona, cuyas tasas son un poquito (énfasis en el matiz “un poquito”) más altas que en Girona y Reus.

Muchos perjuicios: EasyJet, aerolínea que conecta con aeropuertos principales de la UE, ya ha anunciado que renuncia a su proyecto de base en El Prat. Malo.

Obra pública i transparència

Francesc Sanuy.

Ara fa una setmana vaig acabar el meu comentari tot dient que el peatge més dur que ens cauria al damunt seria el de SEOPAN, la gran patronal de les empreses d’obres públiques. I és que per saber de quin mal hem de morir no hi ha res més eloqüent que la imatge que sempre val més que mil paraules. Facin memòria i veuran que durant aquesta crisi ja vàrem tenir un lamentable exercici d’expressió corporal dels mandarins del sistema i de genuflexió del poder polítics davant dels poders fàctics del món financer que no es perden cap oportunitat de fer ostentació del seu domini i d’exhibir-se com el domador de lleons que, al circ, ordena amb un cop de fuet el ritual à ta place. Personalment, em va resultar penosa l’escena no del sofà, sinó de les poltrones, que van interpretar a la Moncloa els quatre tallanassos dels dos grans bancs i les dues grans caixes cridats a capítol pel president del govern amb permís d’exhibició d’elàstics evocadors de l’economia nacional o la superació de la crisi sistèmica.

La imatge era realment la de la reunió de pastors, ovella morta i la visualització de qui mana a can Ribot que ja se sap qui si no és l’amo és el pare. És cert que, en adonar-se del perniciós efecte de la insolvent petulància d’uns culpables que encara demanaven ajuts estatals, en lloc de demanar perdó i assumir responsabilitats, a la segona trobada els van degradar televisivament de la butaca de sàtrapa als pupitres de sessió de treball. Però el mal ja estava fet i era meridiana l’evidència que els pobres contribuents (que de contribuents rics no n’hi ha, no fos que s’enfadessin) pagarien el FROB, els avals i el rescat de les barbaritats de Castilla-la Manxa (Hernández Moltó) i d’altres caixes, algunes, per cert, catalanes.

Temas palpitantes

J.L. López Bulla.

Las circunstancias de la vida me han llevado de la costa alto ampurdanesa, tradicional centro de las vacaciones familiares, a pasar una semana en las “terres de ponent”, allá en donde la llanura agrícola se hace expresión política. La circunstancia se la debo a los incidentes del envejecimiento familiar y a la rara aplicación del gasto (y de las infraestructuras) para los ancianos de este desorientado gobierno federal.

Así las cosas y por el aditamento del excesivo calor agosteño en el interior del país, que impide la más exigua movilidad hasta pasadas las ocho de la tarde, no queda más remedio que librarse a la piscina, al televisor (ayer fue “El hombre tranquilo” de John Ford), a la lectura apaciguada de una novela negra y cuando el Sr. Moviestar lo permite (no muy a menudo que digamos) a la conexión digital con el exterior. Por ello hay largas horas en el rigor de la temperatura para conversar en, por ejemplo, la huelga general con los lugareños. Comoquiera que tienen fama acrisolada de gente razonable, pregunté por la “gestión” que haría el sindicalismo tras el desarrollo de la acción. Sobre chispa más o menos, está fue la respuetsta.

En efecto en el esquema de actuación del sindicalismo confederal hay una “hoja de ruta” para después de la huelga general, pero la ruta puede ser diferente en función de la contundencia de la respuesta a través de la huelga y la reacción del gobierno a la misma.

Barcelona, ciutat de negocis

Mónica Sabata.

Tot just fa una setmana es va conèixer que Barcelona ocupa la quarta posició en el rànquing europeu de les millors ciutats per fer-hi negocis. Crec que és una notícia fantàstica: la ciutat comtal se situa just després de Londres, Paris i Frankfurt en oportunitats positives per a les empreses i, a més, es considera la millor ciutat en qualitat de vida per als treballadors. En fi, tal com va afirmar Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, aquesta dada indica que la nostra capital ha aconseguit una imatge a l’exterior de metròpolis atractiva i competitiva. Això demostra, per tant, que l’esforç no s’ha fet en va. Ara bé, crec que convé reflexionar sobre algunes qüestions que també acompanyen la notícia.

En primer lloc, la bona imatge de Barcelona no concorda exactament amb el reconeixement que Catalunya té a l’exterior. És a dir, Barcelona és molt més coneguda al món que el nostre país, sobretot arran dels Jocs Olímpics de 1992. Però la culpa és, sobretot, interna. Massa sovint Barcelona, concretament el seu Ajuntament, han confegit campanyes de promoció de la ciutat aïllant-la en excés de Catalunya.

La Commonwealth catalano-valenciana

Agustí Colomines.

Des de fa temps, els diaris La Vanguardia i Las Provincias estan units per un interès comú: la reivindicació del corredor mediterrani. Cal celebrar-ho, perquè des dels atzarosos anys de la lluita democràtica contra el franquisme el comú interès de catalans i valencians no havia trobat una causa tan transversal com aquesta. Fins i tot provenint del culturalisme anticatalanista es pot arribar a abraçar la idea que el corredor mediterrani no té cap més aliat possible que Catalunya i el País Valencià, amb l’afegit, és clar, de les Illes i la Catalunya del Nord. En fi, dels països catalans, escrits així, en minúscula, per no donar-los cap connotació política que fa coïssor. Tots sabem que l’eix mediterrani és alguna cosa més que un espai geogràfic o un mer corredor per on haurien de passar rabents mercaderies i persones. I, tanmateix, res que sumi no s’hauria de refusar amb purismes, sobretot perquè tenim davant el repte de convèncer la UE que el corredor mediterrani ha de fer part de la xarxa principal de rutes transeuropees de transport. Els dies 9 i 10 de juny, a Saragossa, els ministres de Transports de la UE van començar a prendre decisions en aquest aspecte.

El professor Josep Vicent Boira (Canyamelar, València, 1963), catedràtic de geografia urbana de la Universitat de València i president que fou de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa, ha estat el gran valedor d’aquesta idea que entre valencians i catalans hi ha un interès comú econòmic i, per tant, de benestar, que ve d’antic i que és tan important com la llengua i la cultura comunes.

Que Europa intervingui també les infraestructures d’Espanya!!

Ramon Tremosa.

El passat dimecres 2 de juny hem celebrat al Parlament Europeu una conferència sobre els corredors ferroviaris de mercaderies, amb presència de Jordi Pujol, Guy Verhofstad (ex primer ministre belga de 1999 al 2008 i actualment eurodiputat i president del grup liberal) i Jean Eric Paqué, alt funcionari de la Comissió Europea que s’ocupa a la DG TRAN dels corredors esmentats (tots tres a la foto). L’acte ha anat molt bé: hi ha assistit un centenar de persones, bàsicament catalans que treballen a Brussel·les, però també alguns eurodiputats, eurofuncionaris i representats del món logístic europeu. Aquest acte ha servit per a presentar la versió anglesa del meu darrer llibre “Catalonia, an emerging economy” (Sussex Academic Press), el qual actualitza i amplia el contingut del llibre “Catalunya, país emergent”, presentat també pel president Pujol al juny de 2008. Aquesta crònica setmanal la completo amb dues coses més: d’una banda, la visita que vaig fer aquest dissabte a Igualada, on s’hi ha celebrat la segona edició del Rec, una fira tèxtil de marques de moda a l’antic barri industrial dels adobers del Rec, que el govern municipal de PSC+ICV vol enrunar. D’altra banda, parlo de la possible expropiació que el Ministeri d’Indústria pot decidir aquesta setmana de les primes del sector fotovoltaic a l’energia solar… amb efectes retroactius des de l’any 2007!! Si això passa, l’Espanya de Zapatero s’allunyarà encara més dels marcs reguladors estables i previsibles europeus i s’acostarà encara més als populismes demagogs i revolucionaris sud-americans (“exprópiese”, que tan bé retrata el dictador veneçolà Hugo Chávez).