Mas ha de ser Mas

Marçal Sintes.

Atenent els molts vaticinis que situen Artur Mas com a pròxim president de la Generalitat, alguns no han pogut evitar la temptació d’advertir el ciutadà contra els mals que suposarà el retorn de CiU al poder. El retorn. Aquestes cassandres identifiquen la possible victòria de CiU amb la reedició dels que, al seu parer, van ser els pitjors errors i pecats del pujolisme. Naturalment, sobre els encerts i les aportacions positives del pujolisme no comenten res. Sigui com sigui, no pel fet de venir de qui ve ni amb les òbvies intencions que ve, aquest tipus d’arguments han de ser directament desoïts. Perquè, per dir-ho ras i curt, seria en efecte greu que CiU tornés en comptes d’arribar. La distinció entre una cosa i l’altra potser pot semblar bizantina, però no ho és en absolut. Si Mas vol tenir èxit, ha de ser ell mateix. I el seu govern, si les urnes li encarreguen de formar-lo, ha de ser, radicalment, el seu govern. Això no significa renegar del passat, significa mirar endavant i actuar amb sensatesa.

Aprendre a ser un mateix és justament, al meu parer, un dels importants rèdits que a Artur Mas li han proporcionat aquest set anys de travessia del desert. Contra la salmòdia dels que continuen obsessionats a veure Mas com una seqüela del pujolisme, cal ser rigorosos i subratllar que l’actual líder de CiU no s’assembla a Pujol. Ni per tarannà, ni per formació, ni tampoc pel que fa a gran part dels seus plantejaments ideològics i estratègics. No sentenciaré que no tenen res a veure, però sí que afirmo que són dos polítics del tot diferents.

Apuntava que Mas ha de ser Mas.

Blat, fam i tonteria

Marçal Sintes.

És una notícia que ha aparegut en un racó del diari i en les cues dels programes informatius: un equip d’investigadors britànic ha aconseguit desvelar el complex codi genètic del blat, en concret de la varietat ‘chinese spring’. Això ha de permetre en el futur millorar la resistència d’aquest cereal a les malalties i també augmentar-ne la seva producció. Els progressos que s’han aconseguit fins ara ho han estat barrejant varietats de forma tradicional.

No és una anècdota. El blat constitueix la base de l’alimentació de més d’una tercera part de la població mundial, la qual continua creixent, el que farà, es calcula, que la producció hagi d’augmentar d’un 50 per cent en 40 anys. Un blat més resistent i de cultius més quantiosos podrà ser accessible per a molta més gent i a uns preus més baixos, el que, sens dubte, és una notícia fantàstica per als milions i milions de persones del planeta que moren de gana o pateixen malnutrició.

A pams, El Vendrell, Calafell

Marçal Sintes.

Pragmatisme. Al Vendrell i Calafell van tirar, em sembla, pel dret a l’hora d’afrontar el problema del top manta. Com que els alcaldes i, en general, la gent dels ajuntaments solen ser gent pragmàtica, van prendre una decisió pragmàtica, això és, que els manters tinguin una zona per a ells i no s’instal·lin per tot arreu. Com se sap, ser pragmàtic sovint vol dir triar el mal menor. Així ho van fer, sense atendre gaires consideracions més. Un problema que era gros ara serà menys gros, que devien pensar.

Il·legalitat. Aleshores surt en tromba el ram del comerç i un munt d’altres veus per recordar que aquesta mena d’estraperlo del segle XXI constitueix una il·legalitat com una casa de pagès i fa un mal terrible al calaix del botiguer. Què diuen els dos ajuntaments?

A pams

Marçal Sintes.

Matar

Els humans matem i maltractem moltíssims animals. Per menjar, per vestir, per entreteniment (caça o pesca), per fer experiments, per raons higièniques i sanitàries, per accident… i també, a vegades, en celebracions folklòriques i culturals. Els motius són, doncs, diversos. Fer una llista de morts i maltractaments acceptables i una altra d’inacceptables em sembla una operació complexa. Per això xoca una mica que algunes coses ni ens les plantegem i, en canvi, d’altres –que uns quants toros criats expressament morin a la plaça– ens escandalitzin d’allò més.

Toros

Per aquesta i altres raons, em costa molt donar la raó als prohibicionistes. Els seus arguments no m’acaben de convèncer.

Molt sobiranisme, poca ERC

Marçal Sintes.

Animat, l’altre dia Joan Ridao comunicava a Zapatero que “el rechazo a la sentencia expresa una nueva mayoría que ha visto cuestionada su razón de ser, que tiene heridos sus sentimientos”. Ho deia al Congrés de Diputats solemnement, pronunciant la frase en un to a mig camí entre la revelació i l’amenaça.

Faria bé el de Rubí, quan tingui un momentet, de preguntar-se com és que quan, no Catalunya en bloc, però sí molt bona part el catalanisme s’ha sobiranitzat, està transitant cap a posicions més decidides, ERC no constitueix una oferta política atractiva i ni tan sols és vista com una formació seriosa.

Faria bé de preguntar-se com és que quan el soberanisme (i dins ell, l’independentisme) efectivament s’estén, abastant les classes mitges i mitges-altes, èlits intel•lectuals i petits i mitjans empresaris, ERC, el partit oficial de l’independentisme, es desploma en les enquestes.

Faria bé de preguntar-se, finalment, com és que la “nueva mayoría” gira l’esquena, passa d’ERC més del que seria imaginable.

Medecina per a catalans

Marçal Sintes.

Llegia l’altre dia en les pàgines econòmiques d’un diari important que un article sobre les caixes d’estalvis de l’Estatut andalús era idèntic al català –el van copiar literalment- fins que el Tribunal Constitucional va escapçar el nostre text. Ara aquell article nosaltres el tenim mutilat, però no els andalusos, que continuen treballant amb la versió primigènia, íntegra i més àmplia. Aquest article del text andalús, i la colla d’articles que les altres autonomies van copiar o gairebé copiar de l’Estatut català, és perfectament vigent i operatiu perquè el PP no l’ha portat a ca na María Emilia Casas. El PP no ho ha trobat necessari. La Constitució, com veuen, va segons com i per barris.

Sentencias y disparates

Marçal Sintes.

La sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto ha descorchado la botella de los disparates. De los vistos y oídos referiremos hoy sólo un par. Vayamos al primero. Según la doctrina engordada con afán por la derecha españolista y sus amplios alrededores, que asume también, una parte por convicción, otros por pusilanimidad, la tribu socialista, existen tres vocablos que hay que entender como sinónimos: Constitución, Democracia y España. Así, en mayúsculas. Si alguien pone peros a la Constitución (o al Tribunal Constitucional) atenta contra la susodicha trinidad y puede ser linchado sin miramiento. Éste es el subtexto que le afloró a la señora De Cospedal al tachar al presidente de la Generalitat de fascista. Si te disgusta lo que deciden unos señores y señoras de un tribunal, si te enoja que se pasen por el forro la soberanía popular, si crees que la politiquería que campa en la justicia española es execrable, si estás convencido que ser presidente de la Generalitat supone defender el Estatuto catalán, pues eres un fascista. La señora se disculpó, lo que, por otra parte, no resta valor a su desliz. En cualquier lugar del mundo civilizado menos, por lo visto, en España se puede ser muy constitucionalista, muy demócrata y muy patriota y estar en franco desacuerdo con una sentencia del TC o instancia equivalente. También es posible criticar abiertamente la Constitución y no ser visto como un criminal. Incluso se puede defender la independencia de una parte del territorio del Estado y ser considerado tan demócrata como los demás.

La ceguera españolista

Marçal Sintes.

Ha declarado Joan Herrera, haciéndose eco de varias advertencias lanzadas por el presidente Montilla, que la sentencia del TC -que se está recociendo, puede que definitivamente- va a acercar España a Bélgica. Y la verdad es que yo le he entendido perfectamente. No obstante, parece que el españolismo recalcitrante no es capaz de comprender cosas tan sencillas, o no le da la gana hacerlo. O a lo mejor a algunos ya les va bien que Cataluña se dirija hacia la independencia, pues tal vez su sueño más lúbrico sea que el ejército vuelva a entrar por la Diagonal en Barcelona o incluso bombardearla nuevamente, ejercicio que, según decía alguien, es conveniente repetir cada cincuenta años. No seamos tan suspicaces y limitémonos a los primeros supuestos: el españolismo más recalcitrante no comprende en toda su dimensión lo que está sucediendo con y en Cataluña. Por eso aplaudió los recursos contra el Estatuto. Por eso jalea al Constitucional para que destripe el texto catalán. Ojo: no sólo catalán -Parlamento y referéndum-, sino también español, pues las Cortes, que representan a todos los ciudadanos del Estado, lo aprobaron solemnemente.

Una humiliació, un error

 Marçal Sintes.

Aparentment, el Tribunal Constitucional es disposa, ara sí, a dictar sentència contra l’Estatut de Catalunya, cosa que en el moment d’escriure aquestes ratlles encara no ha succeït. No m’estendré sobre la partidització d’aquest tribunal, ni sobre la seva lentitud, ni sobre la batalla de recusacions i altres maniobres de baixa estofa, ni tan sols sobre la manca de renovació d’una part dels seus membres. No ho faré perquè tot plegat és certament lleig, lletgíssim, però perfectament legal.

També és perfectament legal que un tribunal com aquest trinxi l’Estatut que el Parlament català i les Corts espanyoles han aprovat, i que ha rebut també l’aval de la ciutadania en referèndum oficial. Però sobre aquest punt sí que voldria dir alguna cosa. Perquè que una norma sigui legal no significa automàticament que sigui legítima o acceptable des d’un punt de vista democràtic.