Sacudida en el laborismo

Lluís Foix.

Harold Wilson decía en los años setenta que el laborismo se había convertido en el partido natural de gobierno en Gran Bretaña. Venció por la mínima en febrero de 1974 y revalidó un triunfo más holgado en octubre de aquel mismo año. Recuerdo una cumbre socialista a la que estaban invitados François Mitterrand, Felipe González, Olof Palme y Helmut Schmidt, entre otros.

Al socialismo europeo le esperaban años de poder a pesar de que Harold Wilson dimitiría misteriosamente en abril de 1976 aduciendo cansancio y la edad de 60 años. Le sucedería James Callaghan que arribaría hasta 1979 cuando fue sustituido por Margaret Thatcher. Empezaba la revolución conservadora que sería rematada al año siguiente por la victoria de Ronald Reagan en Estados Unidos.

La izquierda occidental no se ha recuperado todavía de aquel giro copernicano de la política en los países occidentales. Si observamos el mapa europeo es de un azul generalizado, con la excepción de Portugal, España, Grecia y Eslovenia.

Obama fue una señal de que los gobiernos conservadores podrían ser barridos del mapa después de que la crisis económica y financiera fue precisamente la culpable de la situación crítica que se vive en buena parte del mundo capitalista. Todo parece indicar que en el mes de noviembre el Partido Demócrata perderá la mayoría en las dos cámaras del Congreso que estarían de nuevo en manos republicanas.

Mujeres y poder

Àlex Masllorens.

Por primera vez en la historia, el Gobierno colegiado (Consejo Federal) de la Confederación Helvética será mayoritariamente femenino, dado que, tras la elección hoy en el Parlamento de una nueva ministra, cuatro de los siete miembros del Ejecutivo son mujeres.

Suiza, que fue la última democracia de Europa en otorgar el voto a las mujeres (1971), dio hoy un paso histórico al reemplazar a uno de los dos ministros salientes por una mujer. Hasta la fecha, el máximo número de mujeres, tres, se había alcanzado con el actual Ejecutivo.

Sobre manipulaciones

Joan Ferran.

El lingüista estadounidense Noam Chomsky, célebre por su militancia política progresista, elaboró una lista de las “10 estrategias de manipulación” a través de los medios. Prescindiendo de las consideraciones ideológicas que Chomsky agrega, las fórmulas de manipulación que sintetiza son, en líneas generales,en forma alternativa y a veces simultánea.

1-La estrategia de la distracción.

El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. “Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

2- Crear problemas, después ofrecer soluciones.

Intelectuales a granel…

Joan Ferran.

Leo en la prensa digital que ERC ha difundido un manifiesto firmado por 30 “intelectuales”…Nada que objetar al respecto,en serio, pero rápidamente acude a mi mente la pregunta que Antonio Gramsci se planteaba en el fronstispicio de uno de sus libros. Decía el pensador italiano: ¿Son los intelectuales un grupo social autónomo e independiente, o todos los grupos sociales tienen sus propias categorías de intelectuales especializados? No seré yo quien se atreva a catalogar las características de los rubricantes. ¡Faltaría más! De todo ello se encargaran los firmantes de otros manifiestos del mismo pelaje, con idénticas intenciones, pero en favor de otros equipos en combate electoral. Aparecerá ahí ,eso si, no lo duden, la pregunta maliciosa:¿Para quien trabajan?¿Quien les paga?

Eduardo Galeano, espuela para la movilización impostergable de la sociedad civil

F. Mayor Zaragoza.

Considero muy interesante destacar algunos aspectos de la intervención de Eduardo Galeano en la reunión convocada por IPS y la AECID en Madrid, el 7 de septiembre de 2010.

En una exposición sobre “Algunos pecados capitales del mundo al revés”, destacó la importancia de las culturas originarias; las tradiciones machistas; no reconocer la realidad; el desprecio del esfuerzo; la mentira; el miedo y “el mundo que mata”…

Contó muchas cosas de extraordinario interés. Con su amena voz a contracorriente, comentó lo siguiente: “Dicen que Núñez de Balboa fue el primer hombre que divisó los dos océanos a un tiempo: el Atlántico y el Pacífico. “¿Eran ciegos los indígenas?”, se preguntó Galeano.

Puso de manifiesto la excesiva ingenuidad de tantos ciudadanos que aceptan sin rechistar las pautas del actual sistema económico y actúan según estimaciones y evaluaciones aberrantes. “Antes, el valor decidía el precio. Ahora, con frecuencia, el precio decide el valor”, dijo.

¿Cómo podemos hablar de “capital humano”?. “Los nadies, los dueños de nada, los ningunos, los ninguneados, que no son seres humanos sino brazos…” No debemos hablar nunca más de capital humano. Todas las personas son iguales en dignidad y nos interesa de ellas, sobre todo, la cabeza y el corazón.

Els 100 primers dies

Pau Canaleta.

Al cap d’uns díes d’una elecció, els membres de la candidatura guanyadora deixen anar aquesta frase a qualsevol que els escolti: Què cent dies! No ens donen ni trenta dies de gràcia!

La meva resposta sempre és la mateixa: I què us esperàveu?

És cert que es parla dels 100 díes de gràcia de qualsevol govern, i en part és així, si més no en l’opinió pública i els mitjans de comunicació, però no és menys cert que aquest díes són decisius en qualsevol mandat i és normal que les decisions que es prenen en aquest període provoquin reaccions.

Però per què són tant importants els 100 primers díes d’un govern?

La majoria de la ciutadania no segueix habitualment la política.

Marion i la malfiança dels polítics

Xavier Vinader.

Encara que costi de creure, és la pura veritat. La majoria dels dirigents polítics mundials es malfien dels serveis secrets dels seus països. Aquí i a la Xina. Quan arriben al poder els accepten perquè no tenen cap més remei, però els veuen sempre com una mena de nucli opac difícil de controlar completament. Això sí, llegeixen els seus informes, però sempre amb escepticisme; reben els seus caps, però no estan gaire atents a les recomanacions que fan i, si poden, intenten reestructurar-los amb elements de la seva confiança o manipular-los segons els interessos de cada moment. De tot això, en sabia molt Pierre Marion, que acaba de morir a França, a 89 anys, i que va ser el primer director de la Direcció General de la Seguretat Exterior (DGSE), els serveis secrets francesos hereus del mític SDECE, creat pel general De Gaulle al final de la Segona Guerra Mundial.

Pierre Marion, nascut a Marsella, va passar per l’escola Politècnica abans de treballar en el camp de la indústria aeronàutica –primer a Air France i mes tard a l’Aeroespaciale– una colla d’anys.

Dave and the Cameroons

Toni Aira.

“Quan no tingueu res a fer, aneu i abraceu un liberal-demòcrata”. Diu un cronista britànic que aquesta frase la va deixar anar el flamant primer ministre britànic, David ‘Dave’ Cameron, al seu equip d’spin doctors del 10 de Downing Street. Els deu la vida, cert, però també els Lib Dem són una creu per a la maquinària tory d’spinning, sobretot ara que han de compartir poder (i espai físic) amb els del vice primer ministre, Nick Clegg.

La incomoditat és mútua. I comprensible. La roda propagandística necessita d’un cert espai vital, d’una certa tenebra que la mantingui a recer d’ulls estranys, i al cap i a la fi (no ens enganyem, com aquí amb els tripartits) els socis de govern, en temps de campanya permanent, no deixen de ser rivals electorals les 24 hores del dia, els 365 dies de cada un dels 4 anys de mandat.

Expulsión y marginación de los gitanos: es un tema muy serio, que no debe consentirse

F. Mayor Zaragoza.

Lo que está sucediendo con los “gitanos”, -ya estamos otra vez poniendo círculos alrededor, confinando a grupos de personas “todas iguales en dignidad”, como cuando se habla de “los judíos”- es absolutamente inaceptable, éticamente, políticamente, democráticamente, humanamente. En el siglo XXI, más inaceptable todavía. Que haya normas que deban respetarse por todos, de acuerdo… pero por todos los ciudadanos sean de donde sean, procedan de donde procedan. Que los “emigrantes” -buena parte de los ciudadanos de occidente fueron emigrantes un día- reciban un trato despectivo, sobre todo si son moros (¡cómo tantos de nosotros!) o negros, clama al cielo y no debe tolerarse. Los Parlamentos -los nacionales, el Europarlamento, los de las Comunidades Autónomas- deben reaccionar de inmediato. Y las Naciones Unidas a escala mundial.

Principi de Peter, empresa i política

Salvador Garcia.

Gran lectura d’estiu gràcies a l’amic Pau Dueñas: “El principi de Peter”, de Dr. Laurence J. Peter i Raymond Hull.

El principi de Peter diu que tot empleat tendeix a ascendir fins al seu nivell d’incompetència i que, amb el temps, tot lloc tendeix a ser ocupat per un empleat que és incompetent per a ocupar les seves obligacions (corol·lari de Peter).

Té sentit: saps fer bé una feina i per això et promocionen, i et van promocionant mentre vas fent bé la feina. I quan deixes de fer bé la feina et deixen de promocionar, i per tant acabes fent una feina que no fas especialment bé: has arribat al teu grau d’incompetència. Exemples, un gran mestre no sempre és un bon director d’escola, ni un gran soldat un bon capità, ni un gran jugador de futbol un bon entrenador. I molts més exemples, segur que en coneixes de primera mà.

12 temas tabúes

Rosa María Artal.

Somos una sociedad sufrida a la que roban con total descaro e impunidad, a la que constriñen, devalúan un futuro mejor ganado con esfuerzo durante generaciones de civilización, le destrozan el planeta, engañan y manipulan, pero esos asuntos esenciales apenas suscitan reacción. La pasión salta arrolladora –hasta la obcecación y el insulto- en una serie de cuestiones que no afectan de forma trascendental nuestra vida.

En mi experiencia de año y medio de blog, he observado que hay temas tabúes que vuelven en comentario y controversia una y otra vez, incluso pasados los meses de la publicación.

1) MACHISMO. Alguien les contó a algunos hombres no sé qué de su superioridad, algo de la necesidad de condescendencia para admitir que, quizás, en ciertas ocasiones, se puede hacer una excepción con posibles individuas susceptibles de ser tenidas en cuenta. Para “ayudar” y entender “su” papel.

2) ABORTO. La despenalización del aborto en realidad, aunque se manipule. Aborto ha habido toda la vida. Su ilusoria prohibición la reclaman, por lo general, quienes jamás condenan la pena de muerte a auténticos seres humanos vivos y niegan hasta ayuda al desarrollo a cualquier niño si está ya fuera del vientre materno.

3) RELIGIÓN. La católica, por supuesto. Y en general todo cuanto enfrenta razón y ciencia frente a creencia.

4) SEXO (fuera de los cauces de la tradición admitida). Existen una serie de personas a quienes altera el equilibrio emocional con quién se meten los otros en la cama. Especialmente si lo hacen de forma visible, sin esconderse.

5) CATALUÑA. Saca de quicio al nacionalismo español. Todo lo que hace es para ir “contra España”. Sin embargo, en los barómetros del CIS sólo preocupa apenas al 1% de la población.

Euskadi no es ni será Kosovo, pero nos asiste el mismo derecho

Iñigo Urkullu.

Hoy el Partido Nacionalista Vasco ha cumplido 115 años de historia. Desde que en 1895 , Sabino Arana fundara el Partido Nacionalista Vasco, nuestra organización ha sido una herramienta al servicio de un proyecto político: la Nación Vasca. Hoy, en el XXI, dicha herramienta continúa trabajando para alcanzar una Patria libre, una Euzkadi dueña de su destino, cohesionada internamente y con una identidad común.

En este proceso centenario de construcción nacional han sido miles los hombres y las mujeres que, en diferentes generaciones, han aportado su trabajo e ilusiones en defensa de ese ideal. Contamos con una historia plagada de compromisos personales ejemplares. De voluntades irrenunciables que nos unen a un pasado de orgullo y reconocimiento y que nos obligan, tanto en el presente, como a las próximas generaciones a estar a la altura de la trayectoria histórica ya recorrida. Y este año 2010 estamos recordando a 3 de esas personas. Jesús María Leizaola representa, entre otras muchas características, la dignidad del Gobierno Vasco en el exilio.

Su compromiso por la democracia. Leizaola fue Lehendakari desde 1960, prometió no regresar hasta que Euskadi recuperara la democracia y el autogobierno, y así lo hizo. José Antonio Aguirre fue el primer Lehendakari del Gobierno Vasco, el que comenzó el camino de la institucionalización y el autogobierno de Euskadi.

Lo que debemos exigir a los políticos (y a nosotros)

Ivan Bofarull.

Joe Keohane es uno de los más reputados periodistas de EE.UU. Escribe principalmente para Boston Globe y The New York Times (como sabéis, mi diario preferido). Recientemente escribió un fabuloso reportaje sobre una de las principales amenazas de la democracia: la manipulación de la información. El reportaje, basado en un informe elaborado por investigadores de la Michigan University, explica como las personas nos dejamos influir por nuestras ideas preconcebidas, y hasta qué punto somos inflexibles para no permitir que nuevos datos determinantes modifiquen nuestra posición inicial.

Nos cuesta admitir que estábamos equivocados y ponemos en marcha todos los mecanismos de defensa necesarios para proteger nuestras ideas preconcebidas, temerosos de los costes de identidad que conllevaría cualquier cambio. El informe también pone énfasis en como elegimos hechos y datos que confirmen nuestras creencias, y no al revés. Es decir, confirma que partimos de posiciones preestablecidas. Y algo muy revelador, aquellas personas que se muestran más seguras y confiadas sobre sus posturas acerca de un tema de debate, son también las que menos informadas están. Naturalmente, estas conclusiones científicas representan algunas amenazas sobre como funciona la democracia. Rescata la idea de que los grandes partidos políticos deben asegurarse el voto de sus “fans”, antes que tratar de convencer a los votantes de otro partido. Por lo tanto, este sistema crea modelos clientelares y posturas inamovibles y radicalizadas, con actitudes que son incapaces de aceptar los matices y modificar opiniones.

Un sofisticado troglodita

J.L. López Bulla.

Uno de estos días he tenido la oportunidad de conversar largo y tendido con una personalidad de la derecha catalana. Es un caballero que ha ejercido altas responsabilidades en la vida económica española. Nuestra conversación ha transcurrido con ese sentido desparpajado de dos jubilados que saben que el río Guadalquivir pasa por Coria, pasa por Coria, Coria del Río. Y, así las cosas, no vale la pena ir con remilgos. Comoquiera que puede ser de cierta utilidad, transcribo nuestro palique lo más aproximadamente posible.

Un servidor. Desde luego no me puedes negar que, cuando Toxo, recién elegido secretario general de Comisiones, planteó la necesidad de un pacto contra la crisis no estaba atinado. Nadie le hizo caso desde las altas instancias y desde la acera de enfrente dejaron pasar y pudrir el tiempo.

Mi interlocutor. Depende. En todo caso, aquella idea no convenía. Te diré por qué. Todavía, cuando Toxo planteó el pacto, estábamos en unos momentos de cierto pánico al temporal que nos caía. Fueron momentos en que se dijeron cosas que parecían impugnar algunos rasgos del sistema capitalista. Sarkozy habló de “refundar el capitalismo”, ese badulaque del presidente de la CEOE soltó irreflexivamente que “había que hacer una pausa en la economía de mercado”, voces de alto fuste tronaron por la exigencia de controles y toda la pesca… Yo mismo fui testigo de unas conversaciones que indicaban no digo pánico sino una extremada preocupación por la marcha de las cosas… Para mayor nerviosismo, Obama expresó que había que poner orden en el sistema financiero…

Banderes i llibertats

Lluís Foix.

La barreja de l’esport amb la política és ambigua i perillosa. El Brasil va guanyar quatre vegades el campionat del món de futbol i sempre va ser considerat un país de futur que els mateixos brasilers afegien irònicament que sempre ho seria. Només quan va entrar en un període de democràcia sostinguda va començar a despuntar com una potència considerable al continent americà.

Argentina va guanyar el Mundial de 1978 mentre la dictadura de Videla assassinava milers de persones pel sol fet de no acceptar aquella sinistra junta militar. Encara avui, 32 anys després, el general Videla ha de donar explicacions a la justícia per totes les barbaritats comeses per aquell règim que obtenia tan bons resultats futbolístics.

Els Jocs Olímpics de 1936 els organitzà l’Alemanya de Hitler, i malgrat les absències de molts països, el règim nazi aprofità l’esport per guarnir una de les perversitats polítiques més remarcables de la història del segle passat. L’Olimpíada Popular organitzada a Barcelona coincidint amb la de Berlín era el contrapunt a les fastuositats uniformades dels perfectes esportius alemanys.

L’esport era una eina utilitzada pels grecs i pels romans.

Lectura crítica de ‘la roja’

Patrícia Gabancho.

No sóc capaç d’anar en contra de l’alegria de la gent, fins i tot si aquesta alegria té un component ideològic: tothom té dret a xalar sense que ningú ho qüestioni. No em molesten, per tant, les banderes espanyoles que pengen, poques, d’alguns balcons o els petards que ressonen quan la roja fa un gol. Una altra cosa és quan surten de cacera uns quants energúmens que certament enarboren banderes espanyoles i intimiden des de fora del finestral de Catalunya Ràdio o cremen locals d’ERC, que les dues coses han passat al llarg del mundial. Visc bastant a prop de la sarrianenca plaça Artós i algun cop l’he creuada en coincidència amb partits de l’Espanyol: us asseguro que la concentració blanc-i-blava i rojigualda, tot alhora, amb els bestiotes apinyats i cridaners a la terrassa d’un bar que potser no en té cap culpa és qualsevol cosa menys relaxada. I ara sento algun veí de la plaça queixant-se perquè, davant una victòria de la selecció, han passat la nit sense dormir sentint cantar el Cara al sol. Vull dir que no totes les alegries són innocents i que la roja té un ample espectre semàntic en les seves adhesions.

Ara bé: inquietar-se perquè existeix una Catalunya espanyola (molt reduïda) o una Catalunya capaç de compartir emocions espanyoles (molt ampla), és entendre malament el missatge.

Internacionalistes? Més nacionalistes espanyols que els de La Roja

Jordi Marti Font.

Aquests darrers dies, alguns amics, coneguts i saludats del meu voltant han recorregut a la paraula “internacionalista” per definir-se a l’hora de prendre partit o no sobre la independència dels Països Catalans o de Catalunya-Principat, ara que el tema és damunt la taula. Curiosament alguns han contraposat “nacionalista” a “internacionalista” però alhora han anomenat només “nacionalistes” els nacionalistes catalans (que jo en relació a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de les quatre províncies anomenaria més aviat regionalistes però aquest seria un altre debat). Es veu que Espanya no fa nacionalisme i que ser internacionalista és no dir res de les nacions ara constituïdes en estat, com és l’espanyola, potser perquè es considera que vénen del cel, com els gols de Maradona.

Ja ho deia el sociòleg Michael Billig al seu estudi “Nacionalisme banal”, publicat en català per la Universitat de València i l’Editorial Afers, que els nacionalismes més evidents solen qualificar-se com a “no nacionalismes” o simples “patriotismes”. L’exemple el tenim ara als nostres carrers.

Guanyarem

Antoni Bassas.

Novament, 4 de juliol. Aquest any, els Estats Units celebraran el 234è aniversari de la proclamació de la independència. El país no fa la seva millor cara, precisament. Té un 9,5% d’atur que no se’n va ni amb aigua calenta. Els estralls de la pitjor recessió des del crac del 1929 encara es noten: negocis que tanquen, famílies que no poden continuar pagant la hipoteca, estudiants que han de posposar el somni d’entrar a la universitat. La guerra de l’Afganistan ja s’ha convertit en la més llarga de la història nord-americana i tampoc està clar que l’estratègia d’Obama de posar-hi 30.000 soldats més acabi amb una victòria, sigui el que sigui el que vulgui dir això en el context de la inacabable guerra contra el terrorisme inaprehensible.

I tot i això, aquí teniu Obama valorant les xifres de l’atur: “Diumenge és 4 de juliol. I aquesta data ens recorda una cosa: que Amèrica mai s’ha fet enrere davant un repte. Hem entomat el que ha vingut, i no ens hem acovardit. Hem pencat més durament, hem innovat, hem competit, i hem guanyat. Això és al nostre ADN”.

Este mundo de la injusticia globalizada

En motiu de la mort de José Saramago, i com a petit homenatge, publiquem aquest texte que es va llegir en la clausura del Fòrum Mundial Social reunit a Porto Alegre (Brasil) l’any 2002.

José Saramago.

Comenzaré por contar en brevísimas palabras un hecho notable de la vida rural ocurrido en una aldea de los alrededores de Florencia hace más de cuatrocientos años. Me permito solicitar toda su atención para este importante acontecimiento histórico porque, al contrario de lo habitual, la moraleja que se puede extraer del episodio no tendrá que esperar al final del relato; no tardará nada en saltar a la vista.

Estaban los habitantes en sus casas o trabajando los cultivos, entregado cada uno a sus quehaceres y cuidados, cuando de súbito se oyó sonar la campana de la iglesia. En aquellos píos tiempos (hablamos de algo sucedido en el siglo XVI), las campanas tocaban varias veces a lo largo del día, y por ese lado no debería haber motivo de extrañeza, pero aquella campana tocaba melancólicamente a muerto, y eso sí era sorprendente, puesto que no constaba que alguien de la aldea se encontrase a punto de fenecer. Salieron por lo tanto las mujeres a la calle, se juntaron los niños, dejaron los hombres sus trabajos y menesteres, y en poco tiempo estaban todos congregados en el atrio de la iglesia, a la espera de que les dijesen por quién deberían llorar. La campana siguió sonando unos minutos más, y finalmente calló. Instantes después se abría la puerta y un campesino aparecía en el umbral. Pero, no siendo éste el hombre encargado de tocar habitualmente la campana, se comprende que los vecinos le preguntasen dónde se encontraba el campanero y quién era el muerto. ‘El campanero no está aquí, soy yo quien ha hecho sonar la campana’, fue la respuesta del campesino. ‘Pero, entonces, ¿no ha muerto nadie?’, replicaron los vecinos, y el campesino respondió: ‘Nadie que tuviese nombre y figura de persona; he tocado a muerto por la Justicia, porque la Justicia está muerta’.

Carta Oberta a la Consellera de Salut Molt Hble. Sra.Geli

Josep Pàmies.

L´Stevia es una planta que per si sola desmuntaria el negoci brut del Aspartamo (edulcorant químic i de producció transgènica) i reduiria en bona part el consum de medicaments i insulines també de producció transgènica.En els enllaços que ha continuació adjunto hi trobaran la historia inconfesable del Aspartamo: www.dsalud.com i http://fon.gs/mentirasespartamo.

Per tots aquests motius vaig decidir cultivar , regalar i vendre Stevia ,amb els resultats de coacció administrativa, que en la carta oberta a la Consellera de Salut denuncio i que a continuació adjunto:

Soc Josep Pàmies, pagès de Balaguer, membre de Slow Food i Assemblea Pagesa de Catalunya, entitats preocupades per l’alimentació com a font de salut. Sé que és difícil que aquesta carta arribi a les seves mans, però espero que la persona o persones que filtren la seva correspondència entenguin els motius que em porten a intentar-ho.

A nivell personal des de fa una pila d’anys intento recuperar per l’alimentació humana tot un seguit de plantes mal anomenades males herbes totes elles amb una o altra propietat preventiva de malalties. He pogut introduir al mercat amb molta dificultat noves amanides provinents d’aquestes “males herbes” que fins fa una dècada jo mateix eliminava amb herbicides, donada la formació química de producció agrícola que havia rebut.

Peralta, Rita i la furgoneta espia

Xavi Sarrià.

Tot aquest assumpte de la furgoneta espia que ens va enviar el delegat del govern al País València, Ricardo Peralta, em posa de mala llet. Perquè potser sembla un acudit que la totpoderosa Rita Barberà es creguera víctima d’escoltes il·legals quan en realitat ens espiaven als qui presentàvem el documental ‘Més enllà del mur’ sobre l’experiència de Pau Alabajos, Cesk Freixas, Nabil i nosaltres mateixos en la brigada musical que vam viure a Palestina. Un acte que, per cert, es va realitzar en una sala universitària oberta al públic i que va comptar amb la presència de David Segarra, integrant de la Flota per la Llibertat.

I sí, sembla un acudit. Però no fa gràcia. Perquè ara va i resulta que la polèmica que protagonitzen el PSOE i PP se centra, exclusivament, en si uns espiaven als altres en motiu d’aquest forat sense fons de corrupció anomenat Gürtel. De les escoltes il·legals al nostre acte, res de res. Del possible seguiment policial a David Segarra, res de res. De la criminalització que aquest fet suposa, res de res.

Quatre lliçons per a un president

Pau Canaleta.

Aquest post em va sortir ahir a la nit, mentres veia a Joan Laporta abandonar el Camp Nou després de la gran victòria electoral de Sandro Rosell.

I és que estic segur que Joan Laporta haurà tret vàries lliçons de la jornada electoral d’ahir, però m’he vist en cor de destacar les quatre que jo he vist més clares:

1. El síndrome de “l’anec coix”. Als EEUU s’anomena així al president dels EEUU durant la fí del seu segon mandat. Al saber que no repetirà, acostuma a fer tot un seguit d’actuacions que mai faria si s’hagués de tornar a presentar a unes eleccions. Vol deixar la seva empremta fent coses que segurament no seríen aconsellables per la divisió que provoca en lelectorat. Bush, ho va fer, Aznar ho va fer i Laporta ho ha fet. No s’entén d’una altra manera decisions com el nomenament de Cruyff com a President d’Honor del club, la cessió del Camp Nou pel referèndum per la independència o l’ampliació del contracte amb Mediapro.

Núria Pòrtulas lliure

Salvador Garcia.

El Tribunal Suprem ha absolt Núria Pòrtulas: pels que no ho sabeu la Núria és una jove anarquista que van detenir el 2007 i li van aplicar la llei antiterrorista. Va passar quatre mesos a la presó, la van jutjar i condemnar a l’Audiència Nacional, i ara el Tribunal Suprem l’ha absolt.

Segons el Tribunal Suprem “queda clar que no està provat que l’acusada hagi contactat amb un grup o organització terrorista ni que hagi intentat col·laborar amb un grup d’aquesta naturalesa”.

Okupa, anarquista, antisistema… i què? L’únic rellevant és la injustícia que s’ha fet i que ha trigat tres anys a aclarir-se. I dic aclarir-se perquè encara falta que es repari la injustícia i l’infern que han passat ella i la seva família: cal que assumeixin responsabilitats (i es disculpin) aquells que hi han participat (per cert, entre altres els cracks antisistema Saura i Boada), que l’estat repari el temps a la presó, i que parlem desacomplexadament de la llei antiterrorista, de l’Audiència Nacional i, em sap greu dir-ho, del paper dels Mossos d’Esquadra en tot aquest afer.

Riquesa i intel·ligència

Jordi Serrano.

Potser una de les coses més desconegudes és el perquè som feliços o infeliços. Hi ha persones que són molt felices i d’altres molt infelices. Ni uns ni altres s’hi esforcen gaire, la major part ho són de mena. De fet les infelices normalment acaben fent infelices les persones del seu voltant, no suporten que algú pugui ser més o menys feliç. N’hi ha a cabassos. De sempre s’ha dit: n’hi ha més a fora que a dins.

Fa uns anys, quan bona part de la societat se sentia malament, el seny els deia que potser no eren problemes individuals els que feien que la gent fos infeliç, que potser hi havia problemes col·lectius que feien que moltes persones fossin infelices. Però van venir els que prediquen que no hi ha cap altre valor superior al lucre sense fre, mentrestant la gent va interioritzar els seus problemes, va pensar que si tenia problemes era per culpa seva i en comptes d’analitzar els problemes de la societat, va anar al metge i es va medicar. D’aquí que les pastilles més receptades siguin els ansiolítics.

Ara, però, uns investigadors anglesos han dedicat molt anys de la seva vida a investigar i han descobert que hi ha raons estructurals per ser més o menys feliç o més o menys infeliç. Sembla mentida com a voltes coses tan senzilles necessiten molt intel·ligents que escriguin llibres per explicar-nos-les. Richard Wilkinson i Kate Pickett, al llibre Desigualdad. Un anàlisis de la (in)felicidad colectiva, ens expliquen que en les societats on hi ha menys desigualtat la gent és més feliç.

Gestos

José Antonio Donaire.

No ho nego. Estava eufòric. Feia molts anys que esperava un discurs com aquest, una clucada d’ulls per una política diferent. “Ni uniformitats, ni sigles, sinó causes”. No hi ha millor definició de la política 2.0. I el President del país, el màxim responsable del partit, compartia amb naturalitat els principis de la nova forma de fer política.

Ens calen activistes crítics i creatius, lliures i oberts a tothom. Jo no vull activisme de clonació. No fem de la xarxa un nova trinxera digital, sinó un espai de debat i acció… No us demano que sigueu soldats digitals, esperant ordres i jerarquies, com fan d’altres. La xarxa no entén de uniformitats, ni d’uniformes, gairebé ni de sigles. La xarxa vol causes.

L’acte s’acaba. Hi ha un breu intercanvi de mirades còmplices entre els activistes. El President està parlant amb uns quants militants i jo m’escapoleixo per la sortida lateral: M’esperen a Tarragona. Fora de la sala, sento que em criden. “Moltes gràcies pel teu ajut. Què t’ha semblat?”. Uns dies abans, m’havia fet una consulta per l’acte de ciberactivisme i jo l’havia contestat en un breu correu. Atrapat entre el brogit de mitjans de comunicació i de persones, el President va captar la meva fugida i es va apressar per agrair-me una resposta a una consulta puntual.

La píndola de la setmana: que són tres

Carme-Laura Gil.

Envermellida.

Mentre unes quantes persones intenten fer pedagogia sobre la burka i la dignitat de la dona, l’exèrcit espanyol en fa barrila. Potser forma part de l’entrenament militar que un soldat es “disfressi” de dona vestida amb el vel integral ?… La ministra Chacón encara no n’ha donada explicació i és la ministra i és dona.

Indignada.

La nostra llengua recula a les sentències judicials, el català hi és a tall testimonial. Els nous jutges retreuen al President de la Generalitat que a Catalunya es demani que els jutges hagin de conèixer el català. I per acabar-ho d’amanir el Consell General del Poder Judicial creu que el català i el valencià són dues llengües diferents. I la consellera Tura res no ha dit sobre què s’ha fet malament o què s’ha deixat de fer perquè el català sigui la llengua residual a l’àmbit de la justícia.

Marejada.

Liverpool Wavertree

Abel Caldera.

 El passat 5 de maig, La Vanguardia publicava una crònica d’Andy Robinson sobre la candidata laborista a un feu d’aquest partit a Liverpool (concretament Wavertree). L’article parlava d’una candidata, Luciana Berger, amiga del fill de Tony Blair, i representant del sector més pijo del Labour. A més de londinenca, la noia no va saber qui era Bill Shankly a la ciutat del Liverpool FC -diguem que és com si un candidat a Barcelona no sabés qui és Johann Cruyff-. Es veu que tampoc sabia qui eren els que cantaven el Ferry ‘cross the Mersey -una cosa així com el Amigos para siempre però en versió liverpooliana. A partir del mite de la ciutat futbolera, del declivi industrial i de la puixança dels liberaldemòcrates, el corresponsal insinuava una patacada de les que fan història per a la nova candidata laborista. Advertia que des de 1992 els laboristes no perden cap circumscripció de les que tenen a Liverpool. Apostava a que el candidat libdem, un tal Colin Eldridge que a més es veu que ja fa anys que és regidor a l’ajuntament.