Rankings universitaris

Ivan Bofarull.

En les darreres setmanes s’han fet públics diversos rankings universitaris, com el que el.labora la Universitat de Shanghai-Jiao Tong, en els que, en general, sembla que les universitats catalanes no surten gaire ben posicionades. El sector de les escoles de negocis ja ha viscut, en la dècada prèvia, la irrupció dels rankings com una eina de comunicació internacional de gran relevància. Els rankings són eines comparatives que tendeixen a simplificar la complexitat i fragmentació de l’oferta de sectors fortament globalitzats. Per una banda, els rankings aporten claredat, ja que fotografien la realitat d’una forma més comprensible i estructurada. Però per una altra banda, tendeixen a reproduir fotografies que defugen de la complexitat. Aquesta és la pròpia naturalesa dels rankings, i per tant, no cal ni obsessionar-s’hi, ni ignorar-los.

De la melancolía de Magalhaes a la esperanza informada

Ivan Bofarull.

Inigualable escritor. Gabriel Magalhaes, el gran escritor luso, nos ofrece observaciones de la realidad que por ser tan lúcidas, producen a menudo un impacto duradero y del que no es fácil reincorporarse al quehacer cotidiano. Las páginas de La Vanguardia son portadoras de este privilegiado testimonio. Hoy miércoles ha sido uno de esos días en los que las palabras de Magalhaes deslumbraban a cualquier lector ávido por encontrar las claves de nuestro tiempo. Dice hoy el escritor luso en La Vanguardia que la sociedad contemporánea está caracterizada por un “capitalismo que se comporta como un caballo desbocado que parece conducirnos a un apocalipsis planetario”. Y cita los cuatro “jinetes” de este apocalipsis. Cuatro señales que advierten nuestro dramático devenir.

El primer jinete es el del principio de la “eliminación”. Dice Magalhaes: “A uno le despiden , y eso es ser eliminado.

Quatre influents falàcies sobre el debat dels toros

Ivan Bofarull.

El mes d’Agost és extraordinari almenys en un sentit: aguditza el sentit de l’observació, que a la vegada permet una major capacitat de discerniment. Possiblement sigui degut a la distància física que prenem sobre algunes de les problemàtiques rutinàries. Per aquesta raó, m’he permès d’observar algunes idees que a través de la força dels mitjans de comunicació es van convertint en “conventional wisdom”, una mena de pensament comú i acceptat, és a dir, un marc a partir del qual es va configurant la nostra acció. Però és sorprenent observar com molts d’aquests marcs i idees de partida són falaces. És a dir (fallax-cis), enganyosos. Un àmbit ple de falàcies és el debat sobre la prohibició de les corrides de toros a Catalunya.

Primera falàcia (dels favorables a la prohibició)

S’argumenta (a favor de la prohibició) que s’infligeix un maltractament indigne a l’animal. Aquesta afirmació és enganyosa, perquè si en realitat aquest fós el punt central de la qüestió, s’hauria d’ampliar el focus a d’altres activitats amb forta intervenció humana en què el maltractament és similar o netament superior. Sense anar més lluny, el Parlament de Catalunya, a proposta de CiU, també promou la protecció del toro embolat i correbous a les Terres de l’Ebre, per motius de tradició cultural.

Lo que debemos exigir a los políticos (y a nosotros)

Ivan Bofarull.

Joe Keohane es uno de los más reputados periodistas de EE.UU. Escribe principalmente para Boston Globe y The New York Times (como sabéis, mi diario preferido). Recientemente escribió un fabuloso reportaje sobre una de las principales amenazas de la democracia: la manipulación de la información. El reportaje, basado en un informe elaborado por investigadores de la Michigan University, explica como las personas nos dejamos influir por nuestras ideas preconcebidas, y hasta qué punto somos inflexibles para no permitir que nuevos datos determinantes modifiquen nuestra posición inicial.

Nos cuesta admitir que estábamos equivocados y ponemos en marcha todos los mecanismos de defensa necesarios para proteger nuestras ideas preconcebidas, temerosos de los costes de identidad que conllevaría cualquier cambio. El informe también pone énfasis en como elegimos hechos y datos que confirmen nuestras creencias, y no al revés. Es decir, confirma que partimos de posiciones preestablecidas. Y algo muy revelador, aquellas personas que se muestran más seguras y confiadas sobre sus posturas acerca de un tema de debate, son también las que menos informadas están. Naturalmente, estas conclusiones científicas representan algunas amenazas sobre como funciona la democracia. Rescata la idea de que los grandes partidos políticos deben asegurarse el voto de sus “fans”, antes que tratar de convencer a los votantes de otro partido. Por lo tanto, este sistema crea modelos clientelares y posturas inamovibles y radicalizadas, con actitudes que son incapaces de aceptar los matices y modificar opiniones.

El valor de la marca Barça: comença a declinar?

Ivan Bofarull.

Durant la presidència de Joan Laporta, el Barça, un dels clubs poliesportius més importants de la història, ha assolit grandíssims èxits esportius i un creixement econòmic formidable. Durant un periode de set anys, el Barça va aconseguir 12 títols de futbol (dos d’ells, el trofeu mundial més competitiu a nivell de clubs), mentre que el màxim competidor local i global, el Madrid, n’aconseguia només dos. En quan al creixement econòmic, el Barça ha multiplicat per tres els seus ingressos, situant-se com el club esportiu número 1 del planeta. En el mateix periode, el Madrid multiplicava els seus ingressos per dos. Tot i la forta dependència dels clubs de futbol de tot el món respecte als drets de televisió, el creixement econòmic en els cinc o sis grans clubs de futbol s’ha produït tant en el capítol televisiu com en el marketing i una millor explotació dels usos dels seus estadis. Però sens dubte, l’aspecte fonamental en els últims set anys ha estat la revalorització de la marca Barça, que ha passat de ser una marca local a una marca global. El gran repte de l’any 2004 fou com transformar un lema i un sentiment mobilitzador (“El Barça és més que un club”) en un relat que fós comprensible globalment. Com se sap, el Barça va escollir dos dimensions per comunicar aquest relat: serem el club més solidari i el més atractiu (el que fa el joc més virtuós i espectacular).

Tot un camí per recórrer

Ivan Bofarull.

Després d’un viatge professional a Washington i New York, acompanyat per la inspiració emocional i intel.lectual de la meva parella, torno a Barcelona mentre es gestava la sentència de l’Estatut i la resposta “ying-yang” del president Montilla. Certament, fa uns anys un tenia la sensació de pujar al món de les estrelles en visitar els Estats Units, però des de fa un temps tinc la impressió que succeeix el contrari. És quan arribo a Barcelona que torno a les estrelles. És quan arribo a Catalunya o a Espanya que torno a un món en què discutim coses estranyes, desconnectats de la resta de l’univers, on la política va cap enrera, en un alarmant procés gremialitzant, en comptes d’avançar cap a l’excel.lència, on les normes fonamentals no es compleixen, on no es cerquen els consensos socials, sinó l’enfrontament, on la política del microsegment (petites minories socials en forma de clients a qui cal satisfer deixant-los conduir el timó) és la que fixa el debat públic. Un país o països en què es governa a cop d’estómac enlloc del cor, o a cop de relat quixotesc enlloc de la raó. És aquest l’indret al qual torno i que em dol.