Per què es fa una vaga general?

Jordi Serrano.

Estic indignat, la major part dels mitjans de comunicació han tingut als darrers dies una sola preocupació, s’han erigit en els defensors a ultrança dels drets dels treballadors alienats que volien anar a treballar. No he sentit Josep Cuní preguntant a Joan Rosell si podia garantir a tots els treballadors el dret a fer vaga. Si podia garantir que cap treballador que ha fet vaga sigui acomiadat; que a cap treballador català que ha fet vaga no se li renovaria el contracte per aquest fet; que cap empresari faria la vida impossible a un treballador fins a fer-lo emmalaltir per estalviar-se la meitat de la indemnització. Que fàcil i que covard és ser dur amb els dèbils!

Resulta que en aquest país hi ha unes eleccions, guanya l’esquerra que afirma que no farà cap reforma contra els treballadors. I els mercats diuen que les eleccions no valen, que cal aplicar el seu programa. De fet es reuneixen amb Zapatero a Nova York fa pocs dies i li detallen el que cal fer. Entre aquests hi ha Goldman Sachs, Soros i Paulson and Co., tots ells culpables de la crisi, i si el món fos just, serien a la presó.

El budisme i Catalunya

Jordi Serrano.

Una part molt significativa de catalans han decidit ser ateus, agnòstics o indiferents, més de la meitat de la població. De fet ja és molt poca la gent que fa fer l’assignatura de religió als seus fills i també és menys d’una tercera part les parelles que es casen per ritual catòlic.

Continua havent-hi una part important de catalans que es declaren catòlics no practicants, una curiosa manera de considerar-se. Hauríem de parlar d’ecologistes no practicants quan ens referim a persones que tot i declarar-se ecologistes, en canvi tenen cotxe i no reciclen les deixalles, per exemple. O socialistes no practicants, serien aquells socialistes que com Joaquin Almunia, en comptes d’actuar i parlar a favor d’aquells qui voten els seu partit es dedica a defensar els interessos de tots els lobbys que es mouen per Brussel·les. Així es dedica a defensar qualsevol idea tan atractiva com que hem de posar una central nuclear al costat de casa nostra, hem de tenir l’acomiadament lliure, gratuït i a càrrec de l’Estat, retallar les pensions inclosa la de la seva mare i així tota mena de coses que fan que la gent es torni boja i vulgui votar esquerres amb entusiasme.

Però ara un grup de persones despistades i molt probablement seguidors del nou guru català Gaspar Hernàndez (la Ràdio Nacional -normal però no preferent- de Catalunya) han posat de moda el budisme per anar en contra del catolicisme.

Que no tombin els sindicats

Jordi Serrano.

Si hi ha una institució que és criticada per quasi tothom, aquesta és el sindicat. És un costum que deu venir des del primer sindicat, el remença, al voltant del segle XV. Sembla que ha fet fortuna la crítica fàcil als sindicats, no hi ha aturador.

Anem a veure què es diu. La primera crítica és que els sindicats son quatre arreplegats. Doncs si anem a veure els números ens adonarem que entre CCOO i UGT són quasi 250.00 afiliats. No hi ha cap altra mena d’associació a Catalunya amb tanta gent. D’on surt doncs la idea que son quatre gats?

La segona és que només representen als treballadors públics. Resulta que han convocat històricament diverses vagues generals i han paralitzat el país. Es fa això a partir només dels treballadors públics?

La tercera crítica, només defensen els interessos dels treballadors afiliats i no es preocupen de res més, ni dels pensionistes ni dels joves.

Els rics catalans i Suïssa

Jordi Serrano.

Quan es va reduir per dalt el subsidi d’atur de 1.500 euros a 900 ningú va dir res. Després es van congelar les pensions, ningú va dir res. Després el sou dels funcionaris. Ningú va dir res. Ara diuen que cal treure el subsidi de 400 euros per als aturats que estan a la misèria, s’argumenta que si cobres 400 euros ja no busques feina. El que no diuen és que alguns empresaris volen contractar persones per sota de 400 euros. De fet, el cap dels caps dels empresaris va tenir contractats centenars de treballadors i els va tenir treballant per 0 euros durant sis mesos, ningú va dir res. Ara bé, quan es diu que s’augmenta l’impost de la renda als que cobren més de 120.000 euros llavors tot són esquinçaments de vestimentes. El que més m’ha sorprès és que a Catalunya només hi ha 20.000 persones que diuen que guanyen més de 120.000 euros. Algú s’ho pot creure? On són els altres?

Una segona notícia ens auxilia ràpidament. Resulta que s’ha descobert que hi ha gent que té els diners a Suïssa, ahhhhhhhhhh. Resulta que Hisenda ho descobreix i els envia una carta molt amable perquè arreglin la situació. Quina educació i quines bones maneres les de l’administració tributària amb els més rics!

Hem estirat més el braç que la màniga?

Jordi Serrano.

Hi ha frases com aquesta que han fet fortuna. Sembla que, a més, tots hi hàgim d’estar d’acord. Deixeu-me discrepar, és que si no discrepo no em sento bé, per seguir la corrent no cal escriure. Crec que és una frase que està carregada d’ideologia reaccionària i que segurament és capaç d’expressar alhora moltes mentides. Intenta amagar-nos el fet que hi ha culpables de la crisi i el que és pitjor, ens vol fer creure que el culpable ets tu amic lector i jo. Quina barra!

Hi ha persones que tots coneixem que han estirat més el braç que la màniga, uns perquè quan ja tenien 32 anys han decidit viure junts i comprar-se un pis (potser s’han precipitat i el que havien de fer era esperar-se a tenir 60 anys i llavors anar a la Clínica Dexeus a veure si podien tenir un fill), altres perquè es van comprar un cotxe una mica més gran del que es podien permetre i els de més enllà simplement perquè se’n van anar de vacances a un país llunyà amb un crèdit, quan el que havien d’haver fet era anar-se’n a un càmping de la costa.

Transició? Cap a on?

Jordi Serrano.

Hi ha idees que de tant sentir-les les acabes assumint sense pensar-hi ni un moment. Per exemple, es parla molt de la transició, si es va fer bé, si va ser modèlica, si va ser una enganyifa, una traïció dels dirigents i tota mena de coses. Unes de més radicals i altres de més acomodades. Però només un petit nombre d’ells, per exemple el doctor Xavier Domènech, que ens diu que l’expressió transició dóna per a suposades massa coses, que és un marc fals i que quan per discutir utilitzem aquest concepte ja estem en el marc dels altres. Per exemple, dóna per suposat que els franquistes volien la democràcia. Què tenen les paraules de la postmodernitat com a “marc”, que sempre amaguen el que interessa els poderosos?

En realitat no hi va haver cap idea de transició mentre es vivia, ha estat una construcció posterior per evitar els valors en joc en aquella lluita feixisme/democràcia, i els seus actors, els que volien perpetuar les tortures, detencions, els abusos, la corrupció generalitzada -quan no hi ha estat de dret tot és corrupció i arbitrarietat-, etc. i els que volien la llibertat, la democràcia i els drets i institucions nacionals de Catalunya.

Bilderberg: un club d´inútils

Jordi Serrano.

Hi ha dues teories sobre aquesta organització. A, s’han reunit una gent molt rica que mana al món. B, s’han reunit a Sitges una gent molt rica a la qual agrada trobar-se per fer tertúlia. No farem bromes sobre el lloc escollit.

Un dels que hi ha anat és Vil Gueits, ha tingut la barra de renyar Zapatero per la retallada de l’ajuda al desenvolupament, ell que des de la seva fundació ajuda a tants projectes solidaris! Microsoft aconsegueix subcontractar tots els aspectes de la gestió dins l’empresa de manera que hi ha desenes d’escales salarials, els treballadors es contracten o subcontracten com si fossin material fungible, així aconsegueixen trencar qualsevol resistència sindical. A més ens ven programes que es pengen, ens fa esclaus de les seves actualitzacions i de tant en tant perdem tota la feina que havíem fet durant hores i hores perquè els productes són deficients. Coneixeu algú a qui Microsoft l’hagi indemnitzat? Mentre Vil Gueits es fa el sensible, els seus executius dicten els retalls als pensionistes.

Descodifiquem

Jordi Serrano.

Pedro Nueno escriu a La Vanguardia un article del qual destaquem tres fragments: “Dejémonos de tonterías (diagonales, garzones, huelgas y manifestaciones con altavoces chinos, tribunales supremos, prejubilaciones, traducciones simultáneas en el Parlamento y cambiar aceras, que están bien)”. Això vol dir: no preguntem res als ciutadans, deixem de preocupar-nos de jutjar el franquisme, és a dir despreocupem-nos de l’ètica a la política, que el poble s’expressi amb vagues i manifestacions és molt emprenyador i no cal fer-ne cas, tornem a l’Espanya una y grande, no cal que es reconegui el català com a llengua espanyola i no fem més inversió pública a veure si així allarguem més la crisi, que és el que interessa als especuladors.

El segon fragment és el més preocupant: “Nombremos un Consejo de Buen Gobierno, sin renumeración, integrado por 10 personas con buen conocimiento del mundo de la empresa y de la Administración pública, una excelente preparación internacional y los siguientes objetivos”. Trobo increïble que es pugui escriure en un gran diari amb total impunitat la idea que el govern no surti d’unes eleccions. Qui tria les deu persones? L’FMI? Els bancs que ens han dut a la crisi? Fixeu-vos amb “nombremos”, és que el Sr. Nueno és diputat?

Riquesa i intel·ligència

Jordi Serrano.

Potser una de les coses més desconegudes és el perquè som feliços o infeliços. Hi ha persones que són molt felices i d’altres molt infelices. Ni uns ni altres s’hi esforcen gaire, la major part ho són de mena. De fet les infelices normalment acaben fent infelices les persones del seu voltant, no suporten que algú pugui ser més o menys feliç. N’hi ha a cabassos. De sempre s’ha dit: n’hi ha més a fora que a dins.

Fa uns anys, quan bona part de la societat se sentia malament, el seny els deia que potser no eren problemes individuals els que feien que la gent fos infeliç, que potser hi havia problemes col·lectius que feien que moltes persones fossin infelices. Però van venir els que prediquen que no hi ha cap altre valor superior al lucre sense fre, mentrestant la gent va interioritzar els seus problemes, va pensar que si tenia problemes era per culpa seva i en comptes d’analitzar els problemes de la societat, va anar al metge i es va medicar. D’aquí que les pastilles més receptades siguin els ansiolítics.

Ara, però, uns investigadors anglesos han dedicat molt anys de la seva vida a investigar i han descobert que hi ha raons estructurals per ser més o menys feliç o més o menys infeliç. Sembla mentida com a voltes coses tan senzilles necessiten molt intel·ligents que escriguin llibres per explicar-nos-les. Richard Wilkinson i Kate Pickett, al llibre Desigualdad. Un anàlisis de la (in)felicidad colectiva, ens expliquen que en les societats on hi ha menys desigualtat la gent és més feliç.

El mercat no existeix

Jordi Serrano.

Hi ha molta gent que diu que els mercats parlen. Si un dia sentiu un mercat parlar, millor busqueu un especialista. Des de fa molts dies ens expliquen que cal fer “reformes estructurals”; quan sento aquesta expressió em poso la mà a la butxaca. Normalment vol dir atracar els pensionistes, robar els mileuristes, a tots els malalts crònics i gent amb diferents grau de dependència, deixar que la gent es mori de malalties curables tot reduint la despesa de salut -això sí, a la indústria farmacèutica no la toquem quan és la despesa més important-. Cap proposta del “mercat” és mai a favor de la gent. El “mercat” és doncs un psicòpata que vol atracar la seva pròpia mare i el seu germà discapacitat. Valent l’individu que s’atreveix amb aquesta pobre gent!

Cop d’estat mundial

Jordi Serrano Blanquer.

Sóc un ingenu, em pensava que si érem bona gent, amants de les lleis i seguíem tots els requisits legals per fer les coses i si, a més, hi havia majories per tirar-les endavant les coses funcionarien. En els darrers mesos han passat i estan passant dues coses que em fan ser molt, però que molt pessimista sobre la salut de la nostra democràcia. El tema de l’Estatut i la política econòmica del govern espanyol.