Retórica

José Antonio Donaire.

Lo que más llama la atención del anuncio de ETA no es la estética. Todavía es peor la retórica hueca del comunicado: “No llevar a cabo acciones armadas ofensivas”. No sé si esta gente habla siempre de esa forma. Si es así, la convivencia entre ellos debe ser, como mínimo complicada. Imaginemos por ejemplo una conversación hogareña entre el Señor Etarra y la Señora Etarra.

– Patxi, quiero hacer un llamamiento desde la responsabilidad, consciente de que nos hallamos ante una encrucijada. Han sido ya 16 minutos en los que he actuado siempre con determinación, dando lo mejor de mi misma. Pero se ha demostrado que la vía del diálogo es yerma y que no es posible una resolución pacífica del conflicto.

– Arantxa, quiero dar a conocer mi reflexión a partir de este comunicado. Hace ya unos minutos en los que inicié el trabajo que había previsto. Lo hice con la convicción que era lo mejor para mi, perserverando en la lucha y oponiéndome a todo ataque e intento de asimilación. He superado, una tras otra, todas las medidas encaminadas a neutralizar la lucha por la liberación.

Escucha, España

José Antonio Donaire.

1. Éramos muchos. Seguramente, no un millón. Yo no sé cuántos exactamente y eso no es lo importante. Es la mayor manifestación que ha habido en Cataluña, junto con el No a la Guerra. He participado en ambas y sé que las calles estaban inundadas por las voces ciudadanas, que pedían una vía alternativa en los dos casos, una reclamación coral de otro mundo posible.

2. Éramos diversos. Agnósticos, ópticos, prácticos, épicos, aritméticos, místicos, analíticos y unas cuantas esdrújulas más. De la misma forma que el Estatut es un punto de encuentro de sensibilidades diversas, el rechazo a la sentencia es también compartido por la mayoría de la sociedad catalana. La manifestación fue un rotundo éxito y logró reunir a ideas muy diferentes bajo un grito común.

3. A pesar de la diversidad, destacó por encima del resto el grito de “Adéu Espanya”. Es una evidencia que la opción de No a España crece cada día. Y se ha instalado en una parte de la población el sentimiento de que no hay acuerdo posible y que lo mejor es un divorcio amistoso y civilizado. Ésta es una curiosa paradoja: Los más acérrimos defensores de la España indivisible, los apóstoles del “España se rompe” consiguen con su actitud crear más adeptos a la causa independentista.

El meu lema

José Antonio Donaire.

Federalistes mosquejats, independentistes antiestatut, autonomistes amb crisi de fe, magrebins integrats, apòstols de la lletra petita, portaveus del desencís, gallegs a la recerca d’un altra Espanya, turistes que passaven per allà, populars indignats, ecologistes, filòlegs, taxidermistes, professors de dança africana, dissenyadors de webs… La meitat del país més u seran a Barcelona el 10 de juliol per a fer públic el seu enuig. Cada mosqueig és personal i intransferible. Cada raó és una raó més. Benvinguda sigui.

En una societat 2.0, el més rellevant no és qui encapçala la manifestació sinó qui s’hi adhereix.

El concert (de cambra) d’en Mas

José Antonio Donaire.

Jo no voldria ser el cambrer que pren nota a la taula d’en Mas. “Portim macarrons de primer”. “No, no. Macarrons, no. Millor amanida”. “Però em tregui la ceba, que em fa mal”. “Sap què?. Millor uns canelons. Sense gratinar, però”. I quan li portin els canelons, dirà que s’ho ha pensat millor i que vol uns macarrons. Amb ceba i gratinats.

Saber l’opinió d’en Mas sobre la independència és com saber la marca de calçotets d’en Bob Esponja. Aquest matí, mentre en Mas es rentava les dents volia un estat independent. Quan li ha caigut la mermelada de maduixa sobre l’editorial de La Vanguardia, ha decidit que era sobiranista. En el moment en què es pentinava, pensà que ara no és el moment. I camí de Calafell, on ciu ha organitzat un flashmob, ha rumiat que seria una bona idea la devolució de competències a l’Estat. L’independentisme d’en Mas és com el final de Lost: Ves a saber.

A Calafell, en Mas ha dit que no promourà cap referèndum per la independència. Ens diu: “No el convoco perquè el perderia”. Crec que qui va dir això és el mateix que va acceptar el tràmit de la ILP sobre el referèndum fa uns quants dies. Com una mena de flashforward, CiU dirà que no al que està dient que sí ara. Però tornem a la seva afirmació: “No el convoco perquè el perderia”. No diu: “Convoquem el referèndum i acatem l’opinió de la societat”, sinó que diu “Com que el que pensa la societat no m’interessa, prescindeixo del que pensi la societat”.

Burkes

José Antonio Donaire.

Quan el Diable s’avorreix, mata mosques amb la cua. I quan els polítics no saben què fer s’inventen lleis absurdes per a problemes que no existeixen. Que la realitat no espatlli una bona llei demagògica. La prohibició del burka és un error. I jo encara diria més, és un error prohibir el burka.

Excusatio non petita

A mi m’agrada dir les coses pel seu nom. Si el problema són els burkes, fem una llei antiburka. Però com que aquesta regulació toparia de ple amb uns quants drets constitucionals, ens inventem una excusa: No es pot amagar el rostre.

Amb aquesta regulació, prohibim l’entrada a un mercat públic a les següents persones: Una persona amb la cara embenada per una ferida, una persona amb ulleres fosques i barret, una comparsa de Carnaval disfressada d’extraterrestres, un avi pelat de fred envoltat per una bufanda, un individu amb el casc posat, un detectiu que segueix furtivament un lladregot, un nen amb ulleres, nas i bigoti, una criatura amb pasamuntanyes contra la fred…

¿Y quién le ha dicho a usted que yo quiero que usted decida cómo he de vestirme?

Els governs no han de dir a la gent com s’han de vestir.

Gestos

José Antonio Donaire.

No ho nego. Estava eufòric. Feia molts anys que esperava un discurs com aquest, una clucada d’ulls per una política diferent. “Ni uniformitats, ni sigles, sinó causes”. No hi ha millor definició de la política 2.0. I el President del país, el màxim responsable del partit, compartia amb naturalitat els principis de la nova forma de fer política.

Ens calen activistes crítics i creatius, lliures i oberts a tothom. Jo no vull activisme de clonació. No fem de la xarxa un nova trinxera digital, sinó un espai de debat i acció… No us demano que sigueu soldats digitals, esperant ordres i jerarquies, com fan d’altres. La xarxa no entén de uniformitats, ni d’uniformes, gairebé ni de sigles. La xarxa vol causes.

L’acte s’acaba. Hi ha un breu intercanvi de mirades còmplices entre els activistes. El President està parlant amb uns quants militants i jo m’escapoleixo per la sortida lateral: M’esperen a Tarragona. Fora de la sala, sento que em criden. “Moltes gràcies pel teu ajut. Què t’ha semblat?”. Uns dies abans, m’havia fet una consulta per l’acte de ciberactivisme i jo l’havia contestat en un breu correu. Atrapat entre el brogit de mitjans de comunicació i de persones, el President va captar la meva fugida i es va apressar per agrair-me una resposta a una consulta puntual.

Una consulta, tres derrotes

José Antonio Donaire.

La consulta sobre el traçat de la Diagonal ja té veredicte. Ha guanyat la tercera opció de forma contundent i, a més, la participació ha estat anecdòtica. El 80% dels vots han optat per la C, que és l’opció immobilista, aquells que consideren que el millor és que la Diagonal es quedi com està. Però encara és més significativa la dada de participació: Només un 12% del cens ha dedicat uns minuts del seu temps a votar, durant tota la setmana prevista. No hi ha, per tant, espai per al matís: Una consulta, tres derrotes.