Esta l’independentisme sobrevalorat?

Salvador Pla.

El pròxim 28N sabrem sobre l’actual incertesa de quina força real te l’independentisme. Es cert l’augment  que reflexen certes enquestes i opinions sobre el posicionament de la relació Catalunya – Espanya? O en canvi tot això es queda en paper mullat quan els tres primers partits en nombre de vots que pronostiquen les enquestes no son independentistes? Ha semblat que amb la divisió entre la Solidaritat de Laporta i el Reagrupament de Carretero s’hagi perdut pistonada. I tot plegat, nomes fa 1 any va començar tot el historial de consultes sobiranistes.

Si fem una mirada retrospectiva, l’ independentisme va ser la ideologia que va quedar aïllada durant la transició. Del tipus de pensament més buscat per la dictadura, allò de “rojo y separatista”, els comunistes van entrar dintre del joc institucional i en canvi l’ independentisme va quedar fora.  Als anys 80 l’ independentisme va seguir en una situació quasi clandestina amb la presencia monopolitzadora de Terra Lliure i conseqüència de la seva activitat armada.

El moviment de masses representatiu d’aquell sector, el MDT, va rebre l’estocada de mort amb l’atemptat de Hipercor i la seva vinculació amb l’esquerra abertzale basca.

4 anys per res

Salvador Pla.

Aquesta ultima polèmica sobre la capçalera de la manifestació del 10-J m’ha recordat estranyament l’època pujolista. Per que ens inventem el que no existeix enlloc només per tapar les nostres vergonyes. Per exemple, en el cas de la manifestació, jo no en recordo cap que no disposi d’un eslògan. Si no es reclama res, no es fa una manifestació. Es fa una concentració o be una marxa. I allà no fa pas falta posar-hi cap lema. Però una manifestació sempre porta algun text curt que explica per que es fa. I això precisament em recorda quan CiU manava i tenia la seva ambigüitat, com quan mostrava un incansable llistat de nivells de sentiment nacionalista. Es podia ser catalanista o regionalista o autonomista o nacionalista o federalista o sobiranista o independentista. N’hi havia per escollir.

Tots aquests matisos s’utilitzen nomes per tapar la problemàtica central de l’encaix Catalunya- Espanya. Aquest cop, desprès d’una sentencia que deixa clar que Catalunya es una nació nomes a nivell romàntic i espiritual (per tant, no ho es de debò), tocava fer soroll. I prou. Ho va dir Alfonso Guerra: “Seguramente están obligados a hacer ruido… pero naturalmente tendrán que acatarla y no pasará nada, como ocurre en un Estado de Derecho”.

Sobre les consultes

Salvador Pla.

S’ha celebrat la consulta sobre la independència a Sabadell. Encara no se saben els resultats definitius, però com s’ha repetit molts cops, la simple celebració de la consulta es l’autèntic èxit. I ho és en un moment convuls, on l’economia només proporciona titulars negatius als mitjans de comunicació. I precisament davant aquest context és on l’alternativa independentista pot prendre força. Davant les noticies de congelacions de pensions, pujades d’impostos, una taxa d’atur molt elevada, en resum, d’un retrocés de l’estat del benestar, el que abans podia semblar utòpic ara es pren mes seriosament.

Les opcions reals d’aconseguir la independència son difícils de precisar, però certament ara n’hi ha mes que mai.