Qui està de pega…

Francesc Sanuy.

Les desgràcies mai no vénen soles i sembla que al papa Benet XVI també se li acumulen els problemes. El seu viatge al Regne Unit ha provocat tota mena de reaccions hostils dels biòlegs evolucionistes i darwinians, dels partidaris del control de la natalitat, dels adversaris de la segregació doctrinal educativa, dels pro avortament i dels activistes a favor dels drets dels homosexuals. Són uns arguments que entren a l’esfera del relativisme i que poden ser discrecionals com a màxim. Però la visita, que ha estat la primera a títol de cap d’estat, a diferència de la del papa Woytila, que va passar sense crítiques, ha topat amb una altra qüestió que és molt més complicada. Es tracta dels abusos sexuals dels clergues que l’Església va decidir investigar només internament. La polèmica ve del celibat sacerdotal i d’opinions com la del cardenal Tarcisio Bertone, que atribueix tot el problema a l’homosexualitat.

Tot plegat, ha fet reviure l’anticatolicisme dels britànics que encara prediquen allò d’“una fe, una corona i cap papa aquí”. Hi ha, però, un cert punt d’injustícia en l’anticatolicisme total, perquè l’Església és només una força moral, una associació voluntària que permet l’apostasia sense condemnar a mort (com fa l’islam) i que no es col·loca per damunt de les lleis del país on viu i conviu.

Però resulta que, al Vaticà, ara tenen un altre motiu de preocupació. Es tracta de la investigació que ha obert la fiscalia italiana contra la banca vaticana, l’IOR (Institut de les Obres de la Religió), que està acusada de transferir 23 milions d’euros del fons d’un compte del Credito Antigrano a uns beneficiaris anònims del JP Morgan Chase de Frankfurt.

40.000 anys d’èxits

Sebastià Alzamora.

Fa uns dies, la Fundación Atapuerca –que es dedica a fomentar la investigació dels jaciments arqueològics dels quals pren el nom– va inaugurar una curiosa exposició titulada Sexo en piedra, que tracta sobre la vida sexual del senyors i les senyores del paleolític, reconstruïda a partir dels dibuixos que ells mateixos varen deixar estampats damunt les parets de les coves i altres indrets agrestes. La conclusió principal a la qual han arribat Marcos García i Javier Angulo, els dos científics que han comissariat l’exposició, és que les conductes sexuals bàsiques de l’Homo sapiens no han variat com a mínim en els últims 40.000 anys. A la mostra, que es pot visitar a la seu de la Fundación Atapuerca a la localitat d’Ibeas de Juarros, a Burgos, s’hi recullen imatges prehistòriques sobre sexe oral, voyeurisme, masturbació o, ehem, zoofília, que es veu que en aquells temps no estava tan mal vista: al cap i a la fi, eren els inicis de la domesticació d’animals, i ja se sap que l’ocasió fa el pecat. García i Angulo, per altra banda, expliquen que els nostres antecessors també ja tenien ben establerta la diferenciació entre el sexe per plaer i el sexe com a via de perpetuació de l’espècie, i que amb això anaven fent de manera no substancialment distinta dels nostres temps hipermoderns (amb el permís del senyor Lipovetsky).

La notícia pot fer pensar en una certa incapacitat innovadora de la nostra espècie: 40.000 anys són molts anys per no haver introduït, amb perdó, cap canvi ni cap avanç significatiu en una matèria tan sensible. Que aital continuïtat es donés, posem per cas, amb els antics romans, perfecte, però que la cosa reculi fins al paleolític, ni que sigui superior, fa una mica d’angúnia. Tot i que un optimista conservador ho pot veure com un triomf de la màxima que sintetitza la seva visió de la vida: si una cosa funciona bé, per què canviar-la?

Ratzinger i Hawking

J.M. Terricabras.

De fet, avui només faré dos apunts sobre dues notícies recentíssimes, que em semblen molt significatives de comportaments humans poc lúcids:

1. En primer lloc, la visita del Papa a la Gran Bretanya. El fet mateix que la visita d’un Papa sigui una “visita d’Estat”, ja resulta estrany i anacrònic. Encara més: és cert que el Papa ja s’ha avergonyit i demanat perdó en tots els idiomes pels casos de pederàstia que s’han anat destapant en diversos països, però també és cert que això arriba tard i malament. I és que fins ara s’han encobert les conductes delictives i indignes de molts capellans i religiosos que sovint –com a càstig o com a mesura de “precaució”– només eren apartats del servei anterior o eren traslladats a un altre destí. Un dels casos més espectaculars és el del mexicà Marcial Maciel, fundador el 1941 de la “legión de Cristo”, que ara té presència en 22 països, i que el 2008 tenia 763 capellans i uns 1.300 seminaristes. Joan Pau II va recolzar i beneir repetidament aquesta congregació, tot i que eren fortíssims els rumors –i més que rumors– d’una conducta absolutament immoral del seu fundador, amb dones, fills i abusos sexuals continuats. Finalment s’ha hagut de reconèixer tot plegat. I quants altres casos hi ha encara que no es desemmascaren, que no es castiguen?

Occident i l’islam

Antoni Bassas.

Marxem de Nova York. A última hora de la tarda de l’11 de setembre hem anat a cobrir la manifestació dels que no volen l’oratori a dues illes de la Zona Zero. Són cinc mil, ben bé. Han guanyat en nombre i per golejada davant els que la defensen. La majoria sembla manifestar-se només contra el centre islàmic allà, però n’hi ha molts que criden contra l’islam, directament. Em diuen que els musulmans no s’integren allà on van, que els eduquen a veure el món entre fidels i infidels, i que només vénen a Occident a aprofitar-se dels nostres avantatges.

Tots porten banderes nord-americanes, i semblen presentar-se com a defensors de les essències nacionals i de l’honor de les víctimes. Els oradors critiquen Obama i Bloomberg. Hi ha aplaudiments per a la cadena FOX. Quan els pregunto a quina distància els semblaria correcte obrir l’oratori em diuen que a mitja milla o “a uns carrers”. No hi han convidat el pastor Terry Jones.

 Al migdia, he entrevistat el rector de la parròquia de Sant Pere, la més antiga de Nova York, a tocar del futur oratori. Mossèn Madigan em recorda que l’imam viatja per tot el món pagat pel Departament d’Estat, explicant als països musulmans la llibertat de culte dels Estats Units. Al rector no li importa que a l’Aràbia Saudita no es puguin obrir esglésies: “Som als Estats Units, no a l’Aràbia. Aquí hi ha llibertat de culte des del primer dia, i és aquí on la gent de tot el món ve a fer estudiar els seus fills. No va a l’Aràbia.” Em diu que el consell de districte va votar a favor del centre, però que com més lluny del barri, hi ha més oposició (segons “The New York Times”, més del 65% dels novaiorquesos voldrien l’oratori en un lloc més convenient). I em diu que el discurs de la por té èxit en èpoques de crisi. Finalment, amb el micròfon apagat m’explica: “Saps quantes televisions europees m’han entrevistat, comptant la TV de Catalunya? Deu. Saps quantes d’americanes? Una. Només volen friquis que cremen alcorans.”

La visita del Papa i les eleccions

Pau Canaleta.

Així com la majoria d’historiadors consideren que el segle XX no coincideix exactament amb el segle sinó que la seva durada va en funció dels grans esdeveniments (caiguda del mur de Berlín o l’11-S), aquesta campanya electoral no coincidirà amb els 15 dies oficials de campanya. La campanya no s’iniciarà el cap de setmana del 12 de novembre sinó que s’iniciarà el 7 de novembre. Oficialment sí que serà el 12, però en realitat, la visita del Papa Benet XVI a Barcelona serà el tret de sortida de la campanya electoral.

I és que aquesta visita pot influïr molt més del que es pensa en aquesta campanya. No és estrany doncs, que el President Montilla no volgués que la visita coincidís en plena campanya electoral.

I per què influirà?

Doncs pel simbolisme de l’acte -visita del Sant Pare a la Basílica de la Sagrada Família just a l’inici d’unes eleccions que poden suposar la fí del govern d’esquerres i just quan el TGV comença a perforar per sota del temple- i per el perill que suposa per tots els partits, però sobretot per els dos grans.

Verdaderamente hartos de los “regeneradores”

Rosa María Artal.

Una enfervorecida masa que había congregado en Washington un ultraconservador payaso mediático llamado Glenn Beck, ha osado usurpar la memoria en día y lugar de Martin Luther King y pisotear los grandiosos sueños que el líder negro expresó y pagó con la vida. Pedían Devolverle a América su honor, exigiendo un menor intervencionismo del Estado y proclamando un renacimiento del país en la fe cristiana.

La desinformación y entontecimiento actual de la población logra hacer creer que hay un lugar así al que volver. Pero tal cosa no se corresponde con la realidad (los norteamericanos no sufrieron la Edad Media). Veamos…

Para empezar, la Primera Enmienda de la Constitución norteamericana (1789) contiene dos referencias a la religión: la “cláusula de establecimiento” y la “cláusula de libre ejercicio”, que consagran sendas prohibiciones: que el gobierno apruebe leyes que establezcan una religión oficial o muestren preferencia por una religión sobre otra y, también, que las leyes imposibiliten el libre ejercicio de ella.

A Thomas Jefferson, tercer presidente de los EEUU, se le considera uno de los padres de la nación. Un hombre inmensamente culto, libre y polifacético que, en su epitafio, escrito por él mismo, se definió como “autor de la declaración de Independencia Americana, del Estatuto de Libertad Religiosa de Virginia y padre de la Universidad de Virginia” (pública y laica por cierto). Nada que ver, para entendernos, con Glenn Beck o Sara Palin, otra de las jaleadoras del evento.

Agraït per sempre a Raimon Panikkar

Antoni Bassas.

Les voltes inesperades que dóna la vida han fet que aquest primer escrit al blog després de vacances no sigui per parlar de res dels Estats Units, sinó per dedicar-lo al record del doctor Raimon Panikkar, que va morir ahir.

Tot just fa tres setmanes que el vaig per veure per darrera vegada, a casa seva, a Tavertet (Osona). D’ençà que vaig venir a treballar a Amèrica que parlàvem de tant en tant per telèfon. Les converses van anar-se fent cada vegada més breus, amb la seva veu cada cop més fatigada. Ja feia mesos que no responia a l’abundosa correspondència que li arribava dels cinc continents, o més ben dit, hi responia amb una carta-tipus, en què deia que ja era l’hora d’acabar la seva activitat pública.

El dia 3 d’aquest mes, aprofitant uns dies a Catalunya, vaig pujar a saludar-lo. Em va rebre assegut a la butaca del seu escriptori ja net de les piles de papers i de llibres que sempre vessaven pels quatre cantons.

Ratzinger e Isabel Pantoja

J.L. López Bulla.

Aquel genial irascible que fue Dante Alighieri hubiera puesto el grito en el cielo si hubiera leído los periódicos de hoy: don José Ratzinger, Papa de Roma, cobrará las entradas de quienes vayan a su misa en Londres. Sin duda, habría reeditado su conocida versión de “nuova gente e subiti guadagni”. Sin embargo, con todos mis (muchos) respetos por el poeta florentino, yo veo las cosas de otra manera. Yo no soy partidario del todo gratis, y mucho menos los espectáculos. ¿Se imaginan ustedes a José Tomás toreando de gañote en la Maestranza de Granada? ¿Creen que es de sentido común entrar de balde a un recital de Isabel Pantoja? Seamos serios, sirva o no sirva de precedente.

Ratzinger, además, mantiene en lo esencial los usos y costumbres del espectáculo: ¿qué era, y sigue siendo, el cepillo que hay en las iglesias o la bandejita que el monaguillo pasa para que el cliente ofrezca su óbolo? Cierto, lo que hasta la presente era potestivo (poner dinero en el cepillo o en las velitas, poner unos dinerillos en la bandejita o una suculenta subvención del Estado) pasa ahora a un nivel complementario: la entrada que obligatoriamente hay que pagar para asistir a la función; naturalmente, manteniendo el cepillo, las velitas, la bandejita y las subvenciones. Pero, en el fondo, la decisión papal sigue las viejas tradiciones, ¿de dónde, si no, viene el antiguo refrán de “Los dineros del Sacristán, cantando se vienen y cantando se van”, tal como dejó dicho nuestro don Luís de Góngora? Recuerde el lector que Góngora vestía sotana y lucía tonsura, o sea, era del gremio.

El budisme i Catalunya

Jordi Serrano.

Una part molt significativa de catalans han decidit ser ateus, agnòstics o indiferents, més de la meitat de la població. De fet ja és molt poca la gent que fa fer l’assignatura de religió als seus fills i també és menys d’una tercera part les parelles que es casen per ritual catòlic.

Continua havent-hi una part important de catalans que es declaren catòlics no practicants, una curiosa manera de considerar-se. Hauríem de parlar d’ecologistes no practicants quan ens referim a persones que tot i declarar-se ecologistes, en canvi tenen cotxe i no reciclen les deixalles, per exemple. O socialistes no practicants, serien aquells socialistes que com Joaquin Almunia, en comptes d’actuar i parlar a favor d’aquells qui voten els seu partit es dedica a defensar els interessos de tots els lobbys que es mouen per Brussel·les. Així es dedica a defensar qualsevol idea tan atractiva com que hem de posar una central nuclear al costat de casa nostra, hem de tenir l’acomiadament lliure, gratuït i a càrrec de l’Estat, retallar les pensions inclosa la de la seva mare i així tota mena de coses que fan que la gent es torni boja i vulgui votar esquerres amb entusiasme.

Però ara un grup de persones despistades i molt probablement seguidors del nou guru català Gaspar Hernàndez (la Ràdio Nacional -normal però no preferent- de Catalunya) han posat de moda el budisme per anar en contra del catolicisme.