Els ensurts de l’MI6

Xavier Vinader.

Els serveis d’intel·ligència britànics no guanyen per a ensurts. És cert que fa temps que no descobreixen dins les seves files cap talp de primera divisió al servei dels russos, com a l’època durada de Phylby, Maclean, Burguess, Blunt i Caincross –els anomenats cinc de Cambridge–, però els escàndols continuen fent tremolar els fonaments de l’edifici de l’elitista MI6, a la vora del Tàmesi.

Setmanes enrere parlàvem de Daniel Hougthon, l’informàtic detingut quan volia vendre als serveis secrets holandesos milers de dossiers, classificats top secret, que havia tret de la seu de l’MI6 copiats tranquil·lament en una colla de CD. I ara s’acaba de descobrir, a la sala de bany del seu apartament, tancat dins una bossa d’esports de grans dimensions, el cos de Gareth Williams, de 31 anys: un jove solitari, doctorat en matemàtiques, apassionat del ciclisme i espia d’alta gamma, també al servei de Sa Majestat. Gal·lès d’origen, Gareth Williams era en realitat un dels desxifradors de codis estrelles del GCHQ, la secretíssima agència britànica encarregada de controlar les comunicacions. L’any passat, Williams va ser enviat en stage a l’MI6 i, de fet, l’apartament on va ser trobat mort era un pis franc dels serveis secrets, situat a quatre passes de la seu central. Aquesta tardor, el brillant matemàtic tenia previst de tornar al GCHQ per ocupar-se de la seguretat del departament de codis. Un lloc d’alta responsabilitat.

Fidel i els ‘mari-con-sones’

Xavier Vinader.

El comentaristes que segueixen l’actualitat cubana encara se’n fan creus. Després de quatre anys, Fidel Castro, oficialment retirat de la vida política per una greu malaltia que l’havia obligat a ser operat diverses vegades, a 84 anys –els va fer el mes passat–, ha fet una aparició a les escales de la Universitat de l’Havana –un escenari que coneix molt bé des de la seva època d’estudiant de dret– per pronunciar un míting de 45 minuts, dempeus, amb veu potent, davant un auditori majoritàriament de gent jove.

La resurrecció de l’històric dirigent cubà ha deixat perplex tothom, no sols per la forma física de què es vanta –afirma que s’ha totalment guarit de la malaltia intestinal que l’havia obligat a delegar la presidència del país al seu germà, el general Raúl Castro–, ni per les coses que diu –la denúncia del perill d’una conflagració nuclear derivada del conflicte que oposa els Estats Units i Israel amb l’Iran–, sinó per l’oportunitat del moment escollit.

Considerat com un dels màxims campions del narcisisme-leninisme, Fidel, en un tres i no res, ha acaparat novament els titulars de la premsa mundial: ha pres protagonisme als dissidents polítics, ha fet passar a un segon pla l’acord recent amb l’Església cubana per continuar fent sortir gent de les presons i ha rematat la jugada amb una llarga entrevista al diari mexicà La Jornada, on ha reconegut la seva responsabilitat en la persecució dels homosexuals durant els primers anys de la revolució cubana. El súmmum.

Marion i la malfiança dels polítics

Xavier Vinader.

Encara que costi de creure, és la pura veritat. La majoria dels dirigents polítics mundials es malfien dels serveis secrets dels seus països. Aquí i a la Xina. Quan arriben al poder els accepten perquè no tenen cap més remei, però els veuen sempre com una mena de nucli opac difícil de controlar completament. Això sí, llegeixen els seus informes, però sempre amb escepticisme; reben els seus caps, però no estan gaire atents a les recomanacions que fan i, si poden, intenten reestructurar-los amb elements de la seva confiança o manipular-los segons els interessos de cada moment. De tot això, en sabia molt Pierre Marion, que acaba de morir a França, a 89 anys, i que va ser el primer director de la Direcció General de la Seguretat Exterior (DGSE), els serveis secrets francesos hereus del mític SDECE, creat pel general De Gaulle al final de la Segona Guerra Mundial.

Pierre Marion, nascut a Marsella, va passar per l’escola Politècnica abans de treballar en el camp de la indústria aeronàutica –primer a Air France i mes tard a l’Aeroespaciale– una colla d’anys.

Sempre més enrere

Xavier Vinader.

El mes juliol va ser un mes negre per a la ‘Ndrangheta, l’organització criminal més secreta d’Itàlia.

En una ràtzia sense precedents, la policia va detenir 300 sospitosos d’integrar aquesta organització i –cosa més important– això ha permès de conèixer estructures i mecanismes de comandament desconeguts fins ara. Prèviament, durant dos anys, s’han fet investigacions a Calàbria i a Llombardia, més de 60.000 hores d’enregistraments de vídeo i 1,5 milions d’escoltes telefòniques. Ara els policies i els magistrats encarregats del cas disposen d’una documentació excepcional.

Composta de famílies –anomenades ‘ndrine o locali– que es reparteixen una part del territori, la ‘Ndrangheta, originària de Calàbria, es distingeix de les altres tres organitzacions mafioses –Cosa Nostra a Sicília, Camorra a la Campània i Sacra Corona Unita a la Pulla– per la relativa autonomia de què disposen els clans, on prevalen els lligams de sang i una organització horitzontal i fragmentada que la fa impenetrable.

El joc de triar i remenar espies

Xavier Vinader.

Tot va passar en dues setmanes. Va començar quan els agents de l’FBI van detenir deu persones amb l’acusació de ser agents dorments russos incrustats profundament en la societat nord-americana, la majoria amb noms i identitats falsos. Un onzè espia rus sospitós va ser localitzat i detingut a l’illa de Xipre, però, després de pagar una fiança, va desaparèixer. A continuació, nou dels detinguts van ser acusats d’espionatge, tot i que, de moment, cap autoritat –ni política ni judicial– no ha explicat quina mena d’informació secreta tenien. De fet, els perfils dels detinguts els descriu com a matrimonis normals, amb feines sense cap rellevància i sense contacte amb sectors estratègics de l’establishment.

Les detencions van tenir lloc pocs dies després de la visita del president rus, Dmitri Medvedev, a Washington –on va aparèixer en un bar menjant una hamburguesa amb el president Obama. Per bé que alguns comentaristes van especular, inicialment, que formava part d’una campanya dels sectors durs de l’administració per boicotar les relacions amb Moscou, sembla més cert que l’operació antiespies de l’FBI es covava des de feia molt temps i que si es va precipitar aquests dies, sempre amb el vist-i-plau de la Casa Blanca, fou, precisament, després d’assegurar-se que no constituiria cap entrebanc per a continuar amb la línia de bona harmonia amb el Kremlin.

A Mindanao mana qui mana

Xavier Vinader.

Mindanao és a la quinta punyeta. És l’illa més oriental de l’arxipèlag de les Filipines i resta separada de Malàisia només per la mar de Sulu. Una zona estratègica de trànsit marítim internacional, on el contraban i la pirateria son endèmics. Històricament, era coneguda per la Gran Moluca. Té una superfície més gran que molts països del món –com Holanda, Àustria o Irlanda–, amb vegetació selvàtica i la muntanya més alta de les Filipines, l’Apo. El fotògraf Paco Elvira i jo la vàrem recórrer fa anys seguint la petja del Front d’Alliberament Moro, la guerrilla musulmana que, des de fa cinc segles i amb noms diferents, ha lluitat contra Espanya, els Estats Units o el Japó, és a dir, els diversos ocupants d’aquells llocs.

A l’època que jo vaig visitar Mindanao hi manava el general Espaldon i tota l’illa restava sota el control militar. Ara hi remena les cireres el governador Andal Ampatuan sènior, membre d’un clan, aliat polític de l’ex-presidenta Gloria Arroyo.

L’assalt

Xavier Vinader.

Als israelians no els agraden les comissions d’investigació internacional. Es consideren un estat democràtic, amb tots els mecanismes jurídics que això implica i el fet que vinguin de fora a examinar-los ho consideren un atac a la seva independència. “No som una república bananera” –va dir Moshe Ia’alon, el vice-primer ministre. I de moment, les pressions internacionals –especialment les de l’administració Obama– no han obtingut sinó que acceptessin dos observadors estrangers –un seria David Trimble, el premi Nobel irlandès– a la comissió formada per investigar l’entramat de l’assalt del 31 de maig contra la flotilla humanitària que anava cap a Gaza i que va ocasionar nou morts.

Aquets darrers dies he tingut oportunitat de parlar amb alguns veterans del Tsahal –l’exèrcit israelià– molt ben informats sobre determinats aspectes d’aquella operació tan desastrosa. Tots han estan contundents. “Va fallar alguna cosa. Es va planificar molt malament. Tenim prou nivell per a fer-la d’una manera molt mes eficaç.”

La cimera fosca d’Alcalá de Henares

Xavier Vinader.

Es van reunir com sempre ho fan. Discretament. Per a qualsevol observador semblaven una colla d’empresaris de mitjana edat –tirant amunt– dedicats a discutir les noves tendències dels mercats. Però hi havia detalls que indicaven que la reunió era una altra cosa. El lloc –el parador nacional d’Alcalá de Henares– havia estat vigilat estretament des de molts dies abans. Tots els participants van arribar-hi carregats amb carteres voluminoses, cotxes blindats i xofers i acompanyats de guardaespatlles connectats permanentment per audiòfons. I un equip d’experts del CNI –amfitrió de la trobada– va rastrejar electrònicament la sala de reunions i totes les dependències annexes en cerca de possibles micròfons amagats. La seguretat es va extremar al màxim. Sabien que qualsevol error en aquest aspecte seria desastrós i tindria grans repercussions.

Va ser, sens dubte, la cimera mes secreta que s’ha fet a la Unió Europea des de que Espanya presideix aquest organisme. Una reunió dels caps dels principals serveis secrets d’Europa –un total de 29 més Noruega i Suïssa– que integren l’anomenat CTG (Grup Contraterrorista), un organisme coordinador creat després dels atemptats de l’11S.