Per què no faré vaga

Salvador Garcia.

El principal problema de l’economia i la societat catalana és l’atur, que arriba al 18% de la població activa. La millor forma d’ajudar als que no tenen feina, els que tenim sort de tenir feina, és fer vaga? Dret a fer vaga i dret a treballar i, en el meu cas si em deixen els piquets, treballar.

Reconec que existeixen motius de sobra per protestar contra el govern. Hi ha consens en la seva incapacitat per gestionar la crisi econòmica. OK doncs, protestem, i actuem en conseqüència quan toca: a les eleccions.

Els sindicats donen principalment dos motius per fer vaga: la reforma laboral i la retallada de drets socials. Anem a pams. La reforma laboral arriba tard i a mitges (pots trobar més informació clickant aquí). Tenim un mercat de treball dual, on uns tenim la sort de tenir contractes fixes i molts tenen contractes temporals, principalment joves, dones i immigrants (que són també els que més pateixen l’atur). Quan hi ha crisi econòmica els que tenen contractes temporals són els primers a perdre la feina. El govern ho ha fet malament, cert, aquest govern i l’anterior, al no haver tingut la valentia de fer una reforma laboral que evités aquest mercat laboral pervers. La responsabilitat és seva, però també dels sindicats que han permès perpetuar aquesta situació. S’abarateix l’acomiadament? Sí, però segurament és més correcte dir que és flexibilitza (de forma insuficient, ja que no resol un tema clau de seguretat jurídica de l’empresari), però és que el problema a resoldre és el 18% d’atur i per tant cal crear un marc que faciliti que els empresaris tornin a contractar treballadors.

Negoci Lehman

Salvador Garcia.

Fa poc més d’un any explicava que Lehman havia estat una tragèdia per molta gent, però no per tots, perquè hi havia qui estava guanyant molts diners.

Avui tenim més dades: els advocats i comptables que s’han fet càrrec de Lehman poden arribar a guanyar… més de 1500€ milions segons el Financial Times (“Lehman unwinding fees to pass $2bn”). Això sí, han fet descompte en alguns preus (!).

Molt o poc? En termes absoluts, una passada, en termes relatiu, sembla que no tant:

In spite of the huge headline numbers, bankruptcy experts say the total cost of dealing with the assets of the collapsed bank are small when measured against the size of its $691bn balance sheet when it failed.

I en base als resultats? Doncs segons Alvarez & Marsal (part implicada) ha sortit a compte:

Autononisme, entre la gestió i la fallida

Salvador Garcia.

El pressupost de la Generalitat d’aquest any 2010 és de 32.519€ milions i, afegint-hi altres entitats públiques (neta d’ingressos) arriba a 39.699€ milions. Poca conya. La gestió òptima (o no) d’aquests recursos és fonamental. Cal gestionar-los bé i regular bé l’economia (idealment, bé i només l’estrictament necessari).

Gestió, part fonamental. Però amb això no n’hi ha prou. El finançament de la Generalitat és totalment insuficient. Segons el govern de torn (abans CiU i ara PSC-PSOE-ERC-ICV) sempre aconseguim el millor finançament de la història, excel·lent, però amb aixó no anem enlloc. O anem a la fallida.

Bloomberg fa poc: “Spanish Crisis Threatens Second Front as Catalonia Rates Rise”. Espanya s’enfonsa i Catalunya és part de la culpa. Catalunya en el punt de mira. Dèficit i deute explossiu: el deute de la Generalitat ha passat de 8.248€ milions l’any 2003 a 29.051€ milions previstos (inicialment) pel 2010. I tot això mentre que si es compleix (!!!!!!!!!!!!!!!!) les promeses sobre el nou sistema de finançament (recuperant una anàlisi que vaig fer fa un any) el dèficit fiscal serà entre 15.017€ i 10.028€ milions segons dades del govern català (o entre 15.017€io 10.028€ segons dades del govern espanyol).

Principi de Peter, empresa i política

Salvador Garcia.

Gran lectura d’estiu gràcies a l’amic Pau Dueñas: “El principi de Peter”, de Dr. Laurence J. Peter i Raymond Hull.

El principi de Peter diu que tot empleat tendeix a ascendir fins al seu nivell d’incompetència i que, amb el temps, tot lloc tendeix a ser ocupat per un empleat que és incompetent per a ocupar les seves obligacions (corol·lari de Peter).

Té sentit: saps fer bé una feina i per això et promocionen, i et van promocionant mentre vas fent bé la feina. I quan deixes de fer bé la feina et deixen de promocionar, i per tant acabes fent una feina que no fas especialment bé: has arribat al teu grau d’incompetència. Exemples, un gran mestre no sempre és un bon director d’escola, ni un gran soldat un bon capità, ni un gran jugador de futbol un bon entrenador. I molts més exemples, segur que en coneixes de primera mà.

Socialistes per l’estat

Salvador Garcia.

Interessant l’evolució de Ferran Mascarell, que és també la de molts socialistes i de molts ciutadans de Catalunya: volen una Espanya diferent i, com no la veuen possible, comencen a apostar per l’estat propi. Els socialistes volen respondre als problemes i aspiracions dels catalans i això, en l’Espanya actual, no és possible: “Carta breu al conseller Nadal”.

Tens raó: neguen l’Espanya acceptable pels catalans. El que dius et relliga amb els més ben intencionats dirigents polítics catalanistes dels darrers cent anys. Tot plegat em ratifica en la impressió que alguna cosa estem interpretant malament; masses generacions ensopegant en la mateixa pedra. (…)

Eslovàquia posa pegues al fons de rescat europeu

Salvador Garcia.

Publicat al Financial Times (“The Greek rescue plan: a fly in the ointment”) i rebut via l’amic Edward Hugh: Eslovàquia posa pegues a participar en el mega-fons europeu que pot servir per salvar economies amb problemes, com Grècia o Espanya. La raó?

“We don’t agree with the principle that people in other countries which have nothing to do with this have to pay, but banks which have been profiting from giving loans to the Greek government in the past are not paying even one euro.”

Objectivament tenen raó: el rescat a Grècia (i potencial rescat a altres economies) és principalment un rescat als bancs que tenen deute del país (com vaig explicar en el post “AIG, Goldman Sachs, Grècia i Alemanya”), que potser haurien de participar en el rescat. I si algú la fa, l’ha de pagar, és a dir, que la factura grega (i la dels altres països) que la paguin els governs i ciutadans del seu país (Eslovàquia va tenir problemes fa uns anys i va dur a terme una forta i dolorosa reestructuració, sense ajut extern).

47% vs. 36%

Salvador Garcia.

Majoria a favor de la independència, segons enquesta de La Vanguardia: guanyaria el sí 47% a 36%. Gran notícia.

Queda poc per a les eleccions. Reflexió interessant del professor Julián Santamaria, el director de l’enquesta: Hay dos incógnitas sobre las que se especula en Catalunya. La primera es si CiU llegará a la mayoría absoluta. La segunda, si conseguirán entrar en el Parlament Ciutadans y los grupos hasta ahora extraparlamentarios. Algunos lo hacen depender de la baja participación que conjeturan. En mi opinión, la estabilidad del electorado puede ser más aparente que real. Y es muy posible que de aquí al otoño algo más se mueva en Catalunya.

Aquest moviment tectònic de la societat catalana, aquesta revolució que sembla que ve, significarà només la victòria per golejada de CiU? No sé, en tot cas, sigui qui sigui que rep el suport d’aquesta creixent majoria independentista, que estigui a l’alçada del que el país demana i que, de fet, el país necessita urgentment.

El que volíem no hi cap

Salvador Garcia.

Duran Lleida la va clavar: la mani va ser un akelarre independentista.

Em vaig trobar molts indepedendentistes, i molts que mai han estat del tot independentistes però els darrers anys i mesos, i en especial les darreres setmanes, s’hi han tornat. I n’hi devia haver molts també que no ho eren, que pensen que Catalunya té dret a un nivell molt més gran d’autogovern però que no és necessari la independència: han de saber que això no és possible.

La sentència publicada divendres és demolidora: límits radicals a l’autogovern de Catalunya, qüestionant aspectes fonamentals i amb gran consens en el país, com la normalització lingüística a les escoles. El que volem no hi cap dins d’Espanya. I si volem més autogovern només podem canviar la Constitució (tasca impossible i si mai passa serà per restringir més l’autonomia de Catalunya) o la independència. O fer una cosa que no depèn de nosaltres (canviar la Constitució) o fer el que només depèn de nosaltres (la independència).

Ara s’obriran vàries trampes.

La retallada (i reestructuració) que ve

Salvador Garcia.

No sóc gaire bo fent prediccions, especialment sobre el futur (!). Dit això penso que ve una nova retallada/reestructuració a la grega, molt gran, d’un dia per l’altre.

Fa dies que corren rumors sobre si Espanya s’acollirà al fons europeu de 750.000€ milions per la seva dificultat per fer front als seus venciments de deute i per la incapacitat de pagar el seu dèficit actual (aquests rumors venen, curiosament o no, d’Alemanya). També rumors insistents, i en el mercats financers de vegades els rumors s’acaben convertint en realitat (només cal escampar un rumor, cert o no, de què algú no pot pagar, per a què ningú li deixi diners). O rumors amb fonament sòlid que serveixen de fet per pressionar (en aquest cas, al govern espanyol).

Els rumors tenen implicacions molt importants: augmenta el cost del deute de l’estat i de totes les administracions públiques, augmenta el cost d’assegurança d’Espanya davant el seu possible impagament, i empreses molt grans i solvents es veuen incapaces d’aconseguir diners en els mercats a l’associar-se l’empresa a Espanya mentre que empreses similars menys solvents d’altres països sí que poden aconseguir aquests diners.

Núria Pòrtulas lliure

Salvador Garcia.

El Tribunal Suprem ha absolt Núria Pòrtulas: pels que no ho sabeu la Núria és una jove anarquista que van detenir el 2007 i li van aplicar la llei antiterrorista. Va passar quatre mesos a la presó, la van jutjar i condemnar a l’Audiència Nacional, i ara el Tribunal Suprem l’ha absolt.

Segons el Tribunal Suprem “queda clar que no està provat que l’acusada hagi contactat amb un grup o organització terrorista ni que hagi intentat col·laborar amb un grup d’aquesta naturalesa”.

Okupa, anarquista, antisistema… i què? L’únic rellevant és la injustícia que s’ha fet i que ha trigat tres anys a aclarir-se. I dic aclarir-se perquè encara falta que es repari la injustícia i l’infern que han passat ella i la seva família: cal que assumeixin responsabilitats (i es disculpin) aquells que hi han participat (per cert, entre altres els cracks antisistema Saura i Boada), que l’estat repari el temps a la presó, i que parlem desacomplexadament de la llei antiterrorista, de l’Audiència Nacional i, em sap greu dir-ho, del paper dels Mossos d’Esquadra en tot aquest afer.

I l’euro?

Salvador Garcia.

Amb tot el que està passant, una pregunta que té tot el sentit: què passarà amb l’euro? Doncs no pinta gaire bé.

Al respecte un article del professor Niall Ferguson aparegut a Newsweek “The End of the Euro” que conclou així:

Europe now faces a much bigger decision than whether to bail out Greece. The real choice is between becoming a fully fledged United States of Europe, or remaining little more than a modern-day Holy Roman Empire, a gimcrack hodgepodge of “variable geometry” that will sooner or later fall apart.

És a dir, que o bé Europa tendeix cap a una veritable unió fiscal, o tard o d’hora l’euro s’acabarà. De fet algunes propostes que es van fer fa unes setmanes i que segur que tornaran amb força, com que els estats han d’enviar els seus pressupostos a Europa abans de ser aprovats, van en aquesta direcció: unió de veritat, evitar que cap estat vagi cap el desastre i arrossegui tota la Unió Europea.