Crida a la solidaritat catalana per la independència

Joan Laporta.

En un Estat espanyol que ja negava el dret de Catalunya a existir, el 25 de novembre de l’any 1905, un centenar de militars assaltaven les redaccions de les publicacions catalanistes del Cu-Cut! i de la Veu de Catalunya. Aquest fet, i la posterior aprovació de la Llei de Jurisdiccions espanyola, que perseguia qualsevol opinió contrària als símbols espanyols, foren la gota que va fer vessar el got de la paciència dels catalans i les catalanes. El mes de gener de l’any 1906 tot el catalanisme es va unir amb el nom de la Solidaritat Catalana, amb l’objectiu d’assolir una autonomia per a Catalunya i de regenerar la vida política. En les eleccions de 1907 l’èxit electoral d’aquesta aliança, que incloïa des de Francesc Macià a Francesc Cambó, va ser esclatant i va significar l’inici de l’hegemonia política del catalanisme.

El gran poeta Joan Maragall descrivia així l’eufòria que havia aixecat la Solidaritat Catalana el 1907: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes… I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric… Que no ho veieu? És un alçament.”

Més de cent anys després Catalunya ha vist com la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut ha deixat en no res l’autogovern de Catalunya.

És l’hora de vehicular els nostres debats en un nou partit per treballar per l’Estat propi

Joan Laporta.

En els darrers mesos i en paral·lel a les meves responsabilitats com a president del FC Barcelona he tingut un seguit de reflexions, compartides amb moltes altres persones, sobre el futur de Catalunya. Com a ciutadà preocupat per l’esdevenidor del seu país penso, honestament, que l’aposta per l’Estat propi és la millor de totes les solucions per a la resolució dels problemes que pateix Catalunya. Al llarg de la història, sobretot en els darrers cent anys, Catalunya ha buscat el millor encaix amb l’Estat espanyol i és una evidència que no ens n’hem sortit. Els diversos partits catalanistes han defensat, amb legitimitat, propostes polítiques per optimitzar la plenitud nacional del país, però tot plegat ha conduït, el dia d’avui, a un atzucac que no ens ha permès avançar.

És l’hora de fer un pas endavant. Penso que a les properes eleccions al Parlament el vot independentista és el vot útil per a la millora social i econòmica de totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, tant de les que hi han nascut com les que han triat aquesta terra per construir una nova vida. És l’hora d’abandonar el debat victimista i de buscar enemics on no hi són.

No deixem que ens censurin el que és nostre

Joan Laporta.

Franco contra Flash Gordon és un llibre d’història i de passió. D’història del franquisme i passió pel còmic per part d’en Vicent Sanchis que, com bé explica en el llibre, el fet que el va impulsar a escriure aquest interessant assaig és el record d’aquelles tardes que llegia, d’amagat, una vella col·lecció de les aventures del Guerrero del Antifaz. En Vicent explica que eren uns còmics vells, editats després de la guerra. Bé, sembla que quan va comprar una nova edició del Guerrero, ja a principis del setanta, va comprovar que tot i que eren les mateixes històries, no apareixen les mateixes paraules ni els mateixos símbols que en els vells còmics editats durant la postguerra. El llenguatge s’havia adaptat a una dictadura una mica més tova de la de després de la guerra. Que s’havia ensucrat el Guerrro del Antifaz, per entendre’ns. D’aquesta manera en Vicent va saber que existia una paraula que es diu censura.