Som, i volem ser-hi

Carles Puigdemont.

El periodista Enric Juliana fa dies que insisteix en una idea que tristament no recull ningú amb capacitat de dur-la a la pràctica. Proposa que la manifestació de dissabte sigui un mar de banderes europees, en senyal inequívoc de dues vocacions que algú, de manera injusta, procura que s’anul·lin mútuament: la indiscutible realitat nacional catalana, l’afirmació de la qual queda en entredit per la sentència del Constitucional, i el desig de lligar el nostre futur a Europa. D’això en diu, probablement com a record del seu observatori de la política italiana, l’Eurocatalanisme.

Les dues formulacions em semblen dignes de consideració. Segur que quedaran en el calaix on les societats amb massa gent nerviosa i impacient obliden idees que, ben ateses, resultarien brillants.

Espanya ens senyala la porta de sortida

Carles Puigdemont.

No conec tota la sentència del Tribunal Constitucional; n’ha transcendit la decisió però no els fonaments jurídics on s’expressa la literatura a partir de la qual s’hauran d’interpretar a partir d’ara molts articles de l’Estatut català. Amb el que ja es coneix (la inconstitucionalitat de 14 articles) potser no podem emetre una anàlisi jurídica però n’hi ha prou per entendre en quin punt de la història ens trobem. En la relació amb Espanya som molt més a prop del final que no pas de l’inici. No dic que demà proclamem la independència, i a jutjar per algunes reaccions de l’independentisme convencional tampoc no sembla que això sigui per demà-passat, perquè falta sentit d’Estat. La generació d’homes i dones que va fer la Transició, tan injustament tractada pels piticollonistes que per a la nostra dissort fa set anys que ens governen, va saber llegir aquell moment amb sentit de la responsabilitat davant de la història que els va tocar viure. La fusta d’aquells homes i dones avui ens fa molta falta, perquè ni la trobem al consell executiu de la Generalitat ni en cap de les institucions rellevants del país. Els nostres líders governamentals fa mesos que només tenen al cap una única idea: de quina manera tot el que passi oferirà o treurà oportunitats de continuar al govern. Dels Montilla, Puigcercós i Saura no en podem esperar gaire més del que ja hem tingut. I Artur Mas, el polític més ben preparat per governar el moment, és a l’oposició envoltat de taurons de dretes i d’esquerres que fa set anys que frisen per cruspir-se’l.

La fi de la retòrica socialista i el retorn a l’autenticitat

Carles Puigdemont.

“No és a partir de les ocurrències de CiU que sortirem de la crisi. Els hi demanem [sic] que tornin al sentit comú i que posin una mica d’ordre”. Són paraules de Miquel Iceta, viceprimer secretari del PSC datades el dia 14 de maig passat. L’escenari d’aquestes declaracions de traç gruixut, d’escarpa i martell enlloc de bisturí, era impagable. Acabava d’exercir el seu vot en la consulta per la transformació de la Diagonal de Barcelona, i al seu darrere s’hi llegia la proclama propagandística “El futur de la Diagonal és a les teves mans”. Sota un aixopluc com aquest, perpetrat pel seu partit des de l’Ajuntament de Barcelona, Iceta qualificava d’ocurrència l’opinió de CiU que cal buscar un relleu a Zapatero, i tenia el valor d’exigir-nos el “retorn” al seny.